La marxa, l’arribada i una mica (poc) el de després
Va arribar, el dia, el matí, l’hora, el minut
de marxar. Normalment gairebé tot arriba (i si no arriba és per culpa nostra),
demostrant la volàtil inexistència del temps i el nostre inveterat error de
tractar-lo com si fos espai, un sòlid. La intenció primigènia de dedicar una
estona llarga a fer fotos va saltar pels aires pocs segons després d’haver
arribat a conformar-se de forma intel.ligible en la meva ment.
L’autobús trigava a arribar i vaig activar el
meu sentit de l’urgència. Hi ha dues menes de persones: les que agafen el camí
més ràpid, que pot no ser el més directe, i les que són pacients i esperen
l’autobús sabent que guanyaran temps, que aniran més ràpid que posant-se a
caminar entre parada i parada. Jo practico, en ambdós casos, la solució
primitiva, instintivament salvatge.
Afortunadament, el carrer Leith és una gran
artèria i per allà passen no sé quants autobusos. A penes vaig tenir temps de
dir adéu a la Lana del Rey, fent postures més desafiants que coquetes, dels
panells publicitaris de les parades d’autobús (la retrobaria pocs dies més
tard, aquí a Barcelona, en les mateixes fotos i d’altres de semblants).
L’autobús em va deixar a la ja quasi familiar
Princes Street. De camí cap a la parada de l’autobús n. 100, el que duu a
l’aeroport, vaig acabar de comprovar que els clàssics bancs de fusta del parc,
avingudes adjacents (i potser tota la ciutat) són donatius de difunts o és el
que em va semblar. Te’n vas del món i deixes uns diners perquè instal.lin un
banc, fixant-hi una placa amb el teu nom, la teva condició i la teva dàdiva.
Curiós. S’establia així una mena de vincle, d’una civilitat simpática i còmode,
entre els morts i els vius, entre el passat i el present. Bravo.
Seguint en aquella direcció vaig poder,
finalment, llegir (passant al davant en autobús no s’acaba de poder llegir) el
nom del personatge solemnement, aristocràticament assegut, talment l’Abraham
Lincoln, sota el sopluig d’una mini
catedral només per a ell sol (quatre suports acabats en pinacle de filigran).
No era altra, és clar, que Sir Walter Scott, el gran novel.lista romàntic,
autor de mil aventures, d’entre les quals la més famosa, pel fet d’haver estat
duta a la gran pantalla, és Ivanhoe (el cavaller, l’heroi saxó que no vol deixar-se
amanyagar, domesticar, doblegar per la nova noblesa normanda). Faltava a la
col.lecció d’il.lustres escocesos. Ja el teníem a lloc.
Aquest cop, no havent de baixar fins a la
parada final, sí que em vaig instal.lar a la part alta de l’autobús de dos
pisos, amb els seients, com la resta de vehicles, amb entapissat escocès (on
acabava el tipisme i on comença l’independentisme?). El conductor em va
tranquil.litzar dient que un monitor em permetria tenir a vista la maleta que
quedava a baix, en l’espai pensat per a elles. Em vaig situar al davant de tot,
com qui diu a dos pams del parabrises, gran i net; ni monitor ni res. Circulant
vaig poder completar el que ja havia anat veient de la “guerra de banderes".
A
diferència de casa nostra, almenys fins ara, allí (i també a d’altres indrets
d’Europa) la bandera no queda limitada a un paper institucional, sinó que és un
element d’ús força privat, no tant per part d’individus particulars, com, cas
d’Edimburg, d’hotels o grans magatzems. Em vaig fixar qui
tenia què, qui jugava a què. L’hotel Carlton callava com un mort, The Scotsman (obligat ja pel nom) feia flamejar una sola bandera, l'escocesa, ben alt; el Caledonian les dues, els magatzems
de luxe Jenners la Union Jack (amb un parell d’escoceses molt per sota), la
banca Lloyd (tot i compartir edifici amb l’omnipresent National Bank of
Scotland : a Catalunya no tenim res que soni vagament així !) la
britànica, amb, qui sap, alguna escocesa lateral ; els magatzem Frasers
apostaven clarament per Sant Andreu…
El “who is who”
simbòlic estava en marxa, i tot fa pensar que no es deturarà fins ben entrat el
2014, any en que se celebrarà el referéndum. Fa gràcia pensar, en el cas de que
aquesta pràctica s’estengués a casa nostra, quina bandera onejaria dalt del
Corte Inglés (o potser sí que ho oneja alguna bandera, ja veig quines: la
catalana, la de Barcelona, l’espanyola i la de la UE (el clàssic paquet,
compromís per tenir tothom insatisfactòriament content). Dit això, haig de dir
que El Corte Inglés, almenys pel que fa als immensos anuncis de façana, fa
molts anys que aposta, sorprenentment, pel català i que això el fa mereixedor,
als meus ulls, és clar, de reconeixement.
