Passejada maternal (II)

Girem cua per on hem vingut i aquest cop sí, torcem per la carretera de Vallvidrera a Barcelona i passarem a tocar mateix de l’edifici d'unes quatre plantes anys 30 (pot ser tant dels 20 com dels 40, per això faig la mitjana) on sempre tinc present que van viure els meus cosins Valls: quina enveja. Era la mena de llocs on l’alegria de viure podia abstraure’t de l’inacabable malson de l’ofensiva estultícia franquista. La vida, malgrat tot era vida, i podia ser bella: no tot estava contaminat: l’abjecció del règim feixista no afectava la claror de la llum, l’escalfor del sol, la sentor dels pins... o sí? Com vam poder aguantar? Sols hi ha una resposta possible: idiotitzant-nos a nosaltres mateixos, és clar. L’autolobotomia política.

L’edifici seguia sent el mateix (per bé que sota l’ombra sinistre de la torre Foster, i per tant sense l’alegria de la innocència). Es veien tres o quatre estelades a les finestres. Vam a aparcar. Una parelleta d’adolescents havien aparcat el ciclomotor i, encarats al paisatge fumaven, es deien oracions simples; vivien la seva hora de llibertat romàntica, mirant la seva vida a través de la contemplació de la ciutat en el límit mateix on aquella s’acabava. Ma mare no va voler baixar, i ho vaig començar a trobar curiós, quasi una mostra de rebequeria. Vaig fer una cinquantena de passos, gaudint d’aquell no man’s land entre natura i urbs. Una placa informava que la pineda aquella havia estat plantada en record dels represaliats de la dictadura argentina (1976-1983). Mentre passava allò jo era un adolescent que anava a l’escola. Ens va arribar la notícia del que passava, vaig admirar en Cruyff per haver-se negat a jugar en el mundial de futbol de 1978; més tard vaig estar a favor dels britànics en llur reconquesta de les Illes Malvines/Falklands: l’endemà del torpedinament del cuirassat Belgrano ens va tocar fer una prova de natació i vaig pensar, amb trista i aprensiva malenconia, en tots els ofegats al fons de l’Atlàntic Sud.

Vaig tornar al cotxe. Abans d’engegar, veient l’observatori Fabra relativament a la vora, em va assabentar que de tant en tant hi organitzen sopars i s’hi pot anar. Em va demanar si hi voldria anar; vaig respondre amb una afirmació distreta. Sempre he trobat que té un no sé què tintinesc, aquest observatori. En el seu gènere es pot dir que és perfecte. Se m’acut que, com tantes altres coses, és d’una elegància superior a la gent del país; i és que perdent la guerra vam entrar en una espiral de misèria cultural i estètica de la que no sembla que haguem sortit. Allò no va ser una desfeta, allò va ser un cataclisme consistent en precipitar-se de les preclares i cristallines altures europees a les pestilents masmorres del submón casernari. Va ser passar d'una protonormalitat generosa, fresca i esperançada, a un sòrdid i policial laboratori de fabrils rates famolenques.

Em pregunto, ara, com és que el meu pare ho va poder suportar, no es va suïcidar? A mi sols em va arribar la bafarada, el cuejar finals d’aquell règim i encara no m’he refet, encara no he fet net... tal vegada perquè potser tampoc ha finalitzat del tot? Perviu en la seva sociologia, en els seus tics mentals, en la seva vulgaritat psicològica, costumista, física?  

Potser va ser llavors, qui sap si per justificar el no haver baixat del cotxe, que ma mare va voler rememorar les passejades en cotxe que ella mateixa, o un xofer - Pere, es deia- pagat per fer-ho, feia amb l’àvia Maria Teresa. Era l’únic que la distreia de la seva angoixa d’arterioescleròtica. La meva progenitora va recordar el dia que s’havia ficat per una carretera que s’anava estrenyent i alhora "desasfaltant"; al final ja no podia seguir ni tampoc girar, si no volia estimbar-se per un precipici. Tot va ser anar guanyar centímetres a cop d’interminables maniobres (amb l’àvia, imagino, resant el rosari: no pas pel perill, sinó perquè devia ser l’hora de resar-lo, i de tota manera el resava cada tres per quatre). Ara seria el seu torn; els dolors la neguitegen més del compte i l'anar de passeig asseguda en el seient d'un cotxe es beslluma, en termes de poderosa distracció, com un recurs a mà.

No tenia clar que poguéssim tornar a la ciutat per aquella carretereta i en efecte, ens vam trobar de seguida en un cul de sac d’aquells acabats en rodona. Alguna cosa del lloc li va recordar a ma mare les pujades a berenar, amb aquella mateixa àvia, el seu xofer i el Ford Cortina blau cel, suposo (a menys que no fos el SEAT 1300). Recordo aquell xofer: Frederic, àlies Fredericu; un tipus castís que es clavava agulles al dors de la mà i després ens feia por a mon germà i a mi dient que havíem de fer el mateix. Un sàdic amic de la facècia. Jo no recordava aquells berenars, però ma mare rememorava que baixàvem caminant fins a casa i que jo, molt petit, no aguantava tanta estona caminant i m’havia d’acabar portant a coll i be.

Aquell punt i moment havien de marcar, per una qüestió d’horari, el punt d’inflexió de la nostra escapada. Vam fer el camí invers, creuant de nou Vallvidrera i baixant novament cap a la urbs. Obeint, però, un rampell de rebel.lió contra la rutina, vaig agafar a la dreta la carretera de molins de Rei a Vallvidrera. Era perfectament conscient que no havia agafat mai aquella carretera, i això em proporcionava una satisfacció equivalent a la d’aprendre una paraula nova, per exemple. Un filera de cases, amb vistes privilegiades i “imprenables”, que diuen en francès, donava pas a un zona de natura a base de matolls i pins. Després d’un revolt, s’obria tota una vista cap a sud-oest, a la vall del Llobregat amb el seu perfilat de muntanyes del Garraf al fons. Ja abans, i de camí fins allí, havíem vist conformacions de núvols, amb joc d’ombres, foscors i encesos grocs de reflex solar, que cridaven l’atenció i mereixien atenta veneració. 

Allí mateix hi havia un mirador on parar. Fer-ho ens donava l’oportunitat de tornar a veure el tresor de posta de sol que havien entrevist pujant en cotxe. El moment climàtic potser ja havia passat, però l’òpera no s’havia acabat, i allò era un balcó ideal des d’on mirar-s’ho. Vaig baixar a estirar les cames i a respirar l’aire del lloc. Una vall en forma d'amfiteatre desplegava el seu encís d'aparent virginitat boscosa. A mà dreta la carretera seguia el flanc de la carena en suau baixada; a l'esquerra un caminoi de terra invitava fer una passejada per aquest final del massís de Collserola. Hi havia gent que, amb gos o sense, hi deambulava: el goig de caminar per entre l'amable natura i les vistes d'amplis horitzons. Ma mare no es va moure del seu seient. L’indret es deia mirador (o alguna cosa així) d’en Corts. Primera notícia. Hauré viscut, sumant totes les èpoques, uns 35 anys en aquesta ciutat de Barcelona i no era fins aquell dia que descobria aquell lloc. La força de la mandra és incommensurable, superior a la de la curiositat.