Per anar acabant, potser estaria bé que donés una breu semblança física
del nostre home. Descriure algú físicament sempre és un repte, i em sobta l’alegria
irresponsable en la que solc llançar-m’hi. Cal tenir un domini del llenguatge
(per precisar coses com la veu, la forma, color i textura dels cabells, la
qualitat de la pell, la forma del nas, els angles de les faccions) que un
servidor no sempre té a mà. Aquesta deficiència sempre m’ha neguitejat i fins i
tot enutjat amb mi mateix, però alhora també hi ha un plaer a dir, fins on es
pot, amb els pocs elements que un té.
El primer que s’ha de dir és que en D. és més aviat baix. La seva complexió
és una mica la d’un nen que s’hagués enfortit i espesseït una mica, tot
conservant la rapidesa i l’elasticitat del moviment de quan som infants. Té un
cap més aviat quadrat, sòlid, coronat per un cabell rossenc que comença a donar
mostres de cansament. Des de que el conec que duu ulleres, models grans,
còmodes, que d’alguna manera reforcen la quadratura de la testa. Tot ell té no
sé què de personatge de còmic (diguem francobelga). Quan parla, la cara se l’il.lumina,
encara més, en una espècie d’alegria, d’entusiasme entremaliat, fet de
satisfacció, de tímid orgull, d’ironia divertida. Té molta vèrbola, li agrada
explicar-se, amb precisió i celeritat. És dels que anticipa la teva pregunta o
objecció i ja est serveix, embolcallada en un mateix paquet, la resposta. Es
nota que s’ho passa bé parlant, traduint o reproduint el que seu cap ja té
pensat i formulat. Com se sap molt bé la lliçó te la pot presentar de forma força
sintetitzada i amenitzada, el que sempre és agraït. Com tota naturalesa
intel.ligent sap que en aquesta vida no hi ha res lligat ni segur, i per tant
porta les seves paraules (propostes, constatacions, conjetures, conclusions)
fins on pot dur-les la ment humana, admeten que més enllà hi ha sempre la indeterminació,
el buit, el salt, l’invisible, l’imprevisible.
Tot ell, i no sols la ment, està com animat d’una energia permanent:
les mans i braços i cames i peus, tenen també necessitat d’expressar-se
(ensenyant-te coses a la pantalla de l’ordinador, anant a buscar un nou
accessori, etc.). El desànim, en ell, agafa la forma d’anàlisi, de constatació
de l’error, al que ja s’ha trobat una resposta pràctica que s’ha posat ja en
marxa. El veus, l’escoltes, i no entens com pot haver anat a raure tanta
energia, tan ímpetu positiu en una sola persona, en un sol cos. El veus, un cop
rere l’altre, i et fas creus que no s’hagi “cremat”, que segueixi donant sempre
aquell doll de vida al seu voltant (en forma de treball, de consells, de bones
paraules, de favors, de gentilesa). Simplement no s’entén, és excessiu. Per moments
no pots evitar de preocupar-te per ell: el dia menys pensat farà un pet. A
vegades et preguntes si darrera aquest sobreactuar no hi ha un D. que es
protegeix tot escapant-se’t, un D. que fa un sobreesforç per situar-se sempre
més enllà de la crítica, un D. inabastable, que fuig sempre, que en tot moment,
mentre et parla i ets amb ell, està ja una mica més enllà, està també en un
altre instant de la seva vida mental. Diria que és o no és així: hi és tot
present, però es desborda, és sempre més que ell mateix, és aquesta mateixa
barrera infranquejable que s’enfila i ramifica. És una d’aquelles personalitats
que no caben del tot en elles mateixes.
Però parlar de com és en D. implica, t’obliga, gairebé, a parlar de
les seves aficions. Es pot dir que s’ha fet en elles, fins al punt de confondre’s
sovint amb la feina. Sens cap dubte, la roda seria el denominador comú de totes
les seves passions. Al llarg dels anys haurà passat, en un recorregut exhaustiu,
per tots i cadascun dels ginys amb rodes haguts i per haver. Del skateboard
fins a les motos, dels patins fins a la bicicleta d’acrobàcia. No crec que hi
hagi res que llisqui sobre rodes que ha merescut l’atenció i la dedicació d’en
D. En aquest camp, se sap i s’endevina, hi ha dues fites, dos plaers a
conquerir: la velocitat i la maniobrabilitat (fer fer a l’artefacte vehicular
exactament el que vols: passar per un terreny escabrós, mantenir l’equilibri,
canviar de direcció sobtadament, etc.). Potència i habilitat. A mi són coses
que no m’han interessat mai gaire, per no dir gens, però puc entendre el valor
de les sensacions que busquen els que les practiquen. Hi ha un sentiment íntim
de poder i de fusió amb la màquina que certament et deu eixamplar i omplir el
cor.
Com acaba indefectiblement succeint, els anys, els accidents o l’excés
de feina han temperat molt aquesta passió, derivada ara cap al que ha estat
sempre el seu acompanyant paral.lel i fidel: l’interès per la reparació, la reconstrucció,
i el disseny de màquines amb rodes. És la faceta deconstructora i inventora del
nostre amic. No importa el tipus de vehicle, si és de tracció sanguínia o
motoritzada, antic o nou, gran o petit, malmès o tot just “gripat”: ell s’hi
capbussa, troba el desllorigador del problema i recompon el conjunt de tal
manera que funcioni òptimament (no descuidant l’aspecte, la pintura, els
acabats). En aquest camp li he vist resultats espectaculars, fregant l’impensable.
Afició i encàrrec alhora, darrerament s’ha dedicat a reparar velles scoopy dels anys vuitanta, començant per
la seva, anant i venint varis cops per setmana de La Floresta (on viu actualment) per La
Rabassada (ai, ai, ai...).
Aquest afany l’ha dut, i així ho vaig poder comprovar en la visita que
vaig fer l’altre dia a la botiga, a comprar un parell de màquines alemanyes
(marca Olympia, si la memòria no em falla) d’alta precisió per tal de poder-se
fer ell mateix les peces que necessita (estalviant temps, explicacions i donant la llibertat de fer-te les peces a la mida del teu desig). Diria
que una és una fresadora i l’altra una mena de torn. Reconec que sempre m’han
fascinat bastant les màquines d’aquesta mena i en general. De petit quedava com
extasiat davant el misteri revelat de l’incomprensible: aquella guia, aquella
maneta, aquell regulador, aquella broca, aquella serra, aquell punxó muntats i
articulats en un tot, permetien tallar, foradar, polir, assemblar, enganxar,
tornejar, etc. Encara ara, quan haig d'anar al ferrer o al fuster, els que encara queden, em recreo mirant les diferents màquines, encara que estiguin en silenci. És allò –marxista?- de la transformació del material en valor
afegit, gràcies al treball (manual i intel.lectual). El segon o tercer moment
en la cadena de la creació de la riquesa; la segona o tercera etapa que segueix
la matèria primera en el seu trànsit fins a l’article, el bé de consum. Com a
català i europeu, tot i ser filòsof, ruralista i tirant a altermundista (o almenys em considero i voldria ser una barreja d'aquestes tres coses), no sóc gens insensible a aquest fenomen...
Però en D. ha anat una mica més enllà: com a
complement a aquests aparells de sofisticada mecànica ha vol, li ha semblat
oportú incorporar un microscopi (!). És una d’aquells de la
vida de que coses que et cauen del cel indirectament (en forma de préstec provisional en forma d'empenyorament), i de
moment en fa ús de fruit. Serveix per avaluar el nivell de desgast dels cargols
i altres peces. Vaig mirar a través la superfície d’un petit cilindre i la peça,
ocupant el 70% del camp visual, m’oferia l’aspecte d’un planeta, amb els seus cràters,
estries i protuberàncies. Això lliga amb unes fotos grans que en D. va fer
penjar ja fa uns anys, cortesia d’un amic, en que es veu, ampliat fins al
míl.limetre, aspectes i moments d’una reparació ciclista habitual.
Tal com apuntava, el delit de’n D. per tot això de la mecànica rodada,
l’ha anat portant, com és natural i lògic que passi, cap a la confecció, la
creació dels seus propis models de bicicleta i d'accessoris. El seu coneixement i domini de les formes, les
diferents peces, els materials s’havia, tard o d’hora, d’unir a la seva fèrtil
i ambiciosa imaginació. Aquesta combinació va donar ja fa uns quants anys un
primer resultat en la forma d’un model de bicicleta d’una gran qualitat i
elegància (una híbrida, lleugera, resistent, amb els millors components –frens,
plats, canvis de marxa- existents en el mercat). El projecte, per limitacions d’espai
i de mà d’obra, no va poder enlairar-se, però deu haver-hi un o dos centenars d’aquestes
excel.lents bicicletes –model “D. Milián”- rodant per aquí i on sigui. M’ha
semblat que últimament aquesta vena creadora torna a agafar una certa volada.
Enhorabona.
