El local era gran, amb espaiosa profunditat;
no era el primer que veia d’aquestes característiques; de fet la majoria de
pubs són grans; tal vegada velles cases riques victorianes reconvertides o
antics tallers o impremtes passades al negoci més lucratiu de la cervesa? Uns
quants locals, els centenaris i més, devien ja néixer com a tals, però és
evident que no tots. Alguns tenien la conformació de brasserie (amb una galeria fixa vidrada en projecció sobre la vorera), però la majoria no.
Va ser aquí que vaig comprendre que els
escocesos no tenen sol, però que els pubs fan la funció d’aquest: la vida, els
colors vius, la llum s’hi cita, s’hi troba, s’hi reuneix per assegurar la
intensitat vital, l’alegria. La quantitat de vida que hi ha en els pubs, ja ben
entrada la nit (fins la una, que és quan sembla que tanquen), entre setmana és
sorprenent. Els carrers estan deserts, però els pubs plens. No ens imiten pas.
En canvi nosaltres sí que tendim a imitar-los, enlloc de recuperar un estil propi que s’ha perdut en
la nit dels temps, hauríem d’excel.lir en allò nostre, propi, i limitar la
imitació en allò bo i en el que té sentit adoptar. Té sentit un pub irlandès en el cor de Barcelona :
sí, tres setmanes l’any (o set a tot estirar).
Assegut en una taula alta, escrivint i amb
connexió internet, observava un grup de joves més o menys espaterrats en confortables
butaques i sofàs. Una part, sinó tots, parlaven castellà. Devien ser
estudiants. Vivien l’esplendorosa edat (que sovint no es viu prou bé o fins i
tot molt malament: massa perills, massa a perdre, massa inseguretats, massa possibilitats) de la il.lusió de la impunitat, el dolç miratge de l’immortalitat
(mai prou perfecte, però: no hi ha res rodó, tancat…). Dues noies em van cridar
l’atenció i em van fer sentir viu i a l’hora incomplet. Pel que sigui, i ja se’m
perdonarà la meva pretensió, semblaven encuriosides amb la meva persona. Jo
corresponia a cor què vols (la meva indiscreció en aquest camp ratlla la impertinència
impúdica), però tenia molt clar que no faria res, que no es podia fer res, que
tot era un miratge, un cop més. Era evident que em prenien per qui no era: un tio rar (bé, això sí), encara relativament jove (als monjos o als que tiren cap a intel.lectual a
vegades els hi passa), escocès (havia entrat amb la gorra dels Highlands),
resident habitual (doncs no, a punt de fer la maleta), receptiu, buscador (sí, però no ben bé).
Hagués obert la boca i
tot el misteri, que m’afavoria, hagués desaparegut deixant-me en l’estacada. No
es pot competir amb la imaginació d’un ésser humà que cerca un bri de somni,
el que li sembla millor. Cap de les dues "ésseres" (em va fer gràcia encunyar aquest terme en aquell instant i context), ni la més subtilment guapa (amb cara
com d'Elsa Pataky amb boca i ulls petits i com assossegats en una espera vital
frustrada), ni la més castissament llatina, d’equilibri perfecte, normalitzat,
entre la intel.ligència femenina i la corporalitat sensual, hauria acceptat,
trobat interessant la realitat, la meva veritat. Ja gran, turista anòmal,
compatriota dubtós.
La falsedat, per tant, era molt més atractiva que la
veritat, i calia preguntar-se si això no era sempre així, arreu: la ficció, la
projecció mental (producte de les nostres insensates necessitats anímiques)
superava gairebé sempre el que la realitat era i ens podia oferir. Tot el joc
social, totes les relacions eren doncs una tromoia infinita de trompe l’oeil? Bé podria ser. Potser era
per això que sempre havia tendit a sentir-me atret per la gent colpida pel
drama: el despullament de la veritat em pareixia un fonament més sòlid, més
creïble. Però, es pot realment creure que una dona plorant era més verídica que
una dona rient? No n’estic segur. Tampoc crec que l’ésser humà sigui, com les
cebes, una successió de capes sense que el nucli sigui altra cosa que una capa
més, però viure en i des de l’autenticitat sembla que és una condició reservada
a éssers especials, i potser a tots, però en l’articulo mortis.
La Pataky va sortir a fumar (signe de neguit mental o físic), amb altres companys.
Arreu d’Europa s’ha creat aquesta companyonia del fumador “exterior”. A vegades
els envejo, envejo la joventut que encara es pot castigar el cos, o els que no
sent joves viuen amb la inconsciència vaporosament animal de l’instant, del plaer,
de la necessitat, de l’hàbit, de les creences infantils (un equip de futbol,
una marca de cervesa, un model de moto, els amics del pub…) i de les seguretats
adultes (la feina, la dona o la parella, els fills, els estalvis, el pla de
pensió).
D’aquesta estona passada observant de reüll
aquest grup espanyol en retinc també la idea que em va sobrevenir després. Sempre
s’és més tolerant (o directament simpatitzant) amb les minories dels altres
països que amb les del propi país, que o bé simplement s’ignoren com si no
existissin, o bé es volen amicalment dissoldre (el seductor abraç de l’ós), o
bé es combaten. Una mica allò que deia Gandhi de la seva lluita per l'alliberament nacional indi, i de les causes difícils en general: primer t'ignoren, després se n'enriuen i després et combaten.... Les noies normalment se situen en el primer o segon nivell (solen ser menys bel.ligerants),
encara que Espanya, essencialment, és un país de dones: el geni del país recau,
habita en les dones. Poden ser magníficament terribles, de “armas tomar”, que
es diu. Anglaterra, per exemple, és un país d’homes. Els altres casos no els
tinc tan clars. A Catalunya, com la història ens ha recapat i hem quedat
bastant en els llimbs de l’asexualitat, no sabria dir. Pel que fa a Alemanya
potser seria més masculina que femenina, i Itàlia al revés. La conclusió, esquemàtica
i precipitada, seria que els països llatins són més aviat femenins, i els
nòrdics masculins. Lliga bastant. Pel que fa a França, es donaria un bon equilibri entre ambdós sexes, no debades és un país nòrdic i llatí alhora.
Amb
aquella dolça melancolia de les veritats incanviables, eternes, amb el sentiment
d’acabar el dia en taules, dignament derrotat però amb el consol de la filosofia,
vaig anar cap a casa a dormir la meva darrera nit edimburguesa.
