Recupero el
que contava fa ara un any a uns pocs amics sobre una molt particular “moguda”
familiar, un d’aquells enrenous, d’aquelles situacions que deixen record. No és
res que tingui cap interès especial i encara menys transcendent, però certament forma
part del meu viure i no m’importa compartir-ho pel que pugui tenir d’il.lustrador
de certs moments trivialment caòtics de la condició humana. El títol, més que ser una boutade, es deu al caràcter urgent amb el que es va haver de procedir a buidar una casa de gran part del seu contingut per mor d'unes imminents obres de reforma i un subsegüent canvi d'ús de l'habitatge en qüestió.
“Us escric
perquè ja que no ens veiem gaire, almenys sapiguem alguna cosa els uns dels
altres, encara que sigui de forma asimètrica. Segurament abuso d'aquesta
tendència a explicar coses. Suposo que els motius són variats: dotar de més
"realitat", fer més real el que em passa? Fer que m'ho
"cregui" més? Per sentir-me una mica més viu? Donar peu a alguna
reflexió? Salvar alguna anècdota o vivència de l'oblit? Omplir el buit
interior? Una mica de tot i ben barrejat.
Però avui no
em sento amb forces de fer cap crònica llarga (suposant que el tema s'ho valgués).
Surto d'un constipat, estic impacient per anar al club a fer zona d'aigües (amb
aquelles sensacions d'humitat escalfada, de llibertat de membres, de
sensualitat aquosa...) i aquesta tarda toca pujar a l'Albera.
Només dir que
vaig pujar a Sitges amb la idea de quedar-m'hi una tarda, un dia, i va ser
capbussar-se tres dies i mig en la lògica caòtica de buidar una casa amb coses
acumulades i que no es tocaven des de feia lustres, algunes des del principi,
des de fa quaranta anys o més. Ja coneixeu l'experiència: el que pot arribar a acumular
l'ésser humà és una bogeria. Pels meus ulls va desfilar tota la història
familiar (amb aportacions ja dels meus avis), tots els seus intents, fallits la
majoria, d'assolir un estatus, un esplendor, un sentit, un benestar, una
felicitat que el pas del temps, els corcs, la manca de perseverança, la
deixadesa, la discòrdia, la supèrbia, la mesquinesa han reduït a una muntanya
d'objectes (el parament de la llar i tot el que l'ésser humà hi és capaç
d'afegir) més o menys obsolets, carrinclons, inútils; un univers feixuc i voluminós
que cal anar distribuint, dispersant, digerint. Roba (de llit, de vestir, de
taula), quadres, mobles, joguines, bibelots, llibres, papers, fotografies,
vaixella... Afortunadament la majoria dels mobles (incloent-hi les
làmpades i alguns quadres) es queden, però tots els calaixos (llevat del
indispensable de la cuina) ben buits...
Tot va ser
anar entrant de mica en mica en l'espiral, en la baixada als inferns. Fa temps
que tinc fet el dol amb gairebé tot i les coses del passat ja no m'afecten
emocionalment. Em vaig trobar amb llibretes del Liceu francès (aquelles amb les
aigües i els quadrats grossos i mil.limètrics), amb dibuixos que recordava
haver fet, làmines enganxades, còpies amb el paper aquell vegetal del crani del
gat o del sistema digestiu de la gallina, mapes amb la producció bovina a
França, el dibuix transversal d'una mina de carbó, els blocs de dibuix, els
"dossiers" amb il.lustracions retallades de llibres, cromos o postals
enganxades... Molta cosa va desaparèixer per sempre més. 35, 40, 45 anys
guardant-ho, un cop d'ull i cap a dins la ranura del contenidor de
paper/cartró.
La T. va
tenir la bona pensada de fer venir els de Càritas. En tres viatges es van endur
la meitat dels matalassos i somiers, roba, jocs, llibres, algun cotxes i llitet
de nadó... Va anar bé, ja que va respondre a una de les sortides que es donen
en aquests casos: donar. Les altres: llençar, vendre, repartir, guardar són, o
més difícils, o menys gratificants i més malaltisses.
Sense
haver-ho previst massa vam estar convivint tots els membres de la família sota
un mateix sostre. Es van improvisar dinars i sopars, es va anar a buscar caixes
de cartró, es va encendre la calefacció, i es va viure només per al
"tema", ajornant d'una dia per l'altra la marxa... Mes germanes amb
la sola roba que duien del primer dia (gràcies a Déu, jo tenia, d'altres cops,
una mica d'aixovar i també roba de feina), i sense gaires dutxes (fallava
l'aigua, també la freda, i de tota manera l'esperit dominant era d'embrutiment
obsessiu). El primer matí ja vaig enxampar una refredat que no em va abandonar
fins ahir vespre, i encara. El trànsit a l'hivern sempre em juga alguna mala
passada. No tinc el reflex de posar la primera o la segona manta, d'eixugar-me prou
el cabell o de reaccionar abans del sisè o setè esternut.
La cosa em va sobrevenir llegint el contracte de lloguer de la casa (no vaig voler interrompre
la lectura i ho vaig pagar). Com no hi havia cap medicament a mà, i per altra
banda era només una cosa molt de congestió nassal, em vaig limitar a
combatre-ho a base de llimona i all. Vaig abusar d'aquest darrer (sempre he
tingut tirada als excessos suposadament sans, ja sabeu: de jove era l'aigua
freda, i ara tocaria l'all); jo no sento, oloro res però sembla que encara avui
és millor no apropar-se gaire de la meva persona. El constipat, no cal dir, va
acabar de decidir-me a evitar la dutxa, amb l'excepció d'un cop, durant tots
els dies. Dimecres va començar a ploure, amb tromba inclosa i, amb intermitències,
ja no va parar. La sensació de huis clos,
de reclusió va augmentar.
Hi érem tots,
però faltava l'ànima de tot allò, el meu pare. Això sí, d'una manera o una
altra era ben present. Si no era en els detalls (la seva aplicada lletra en
l'embolcall de paper de quatre monedes guatemalteques o txeques d'algun viatge,
la seva sempiterna americana de pana i pantalons de pana color beix) era arreu:
les proporcions i el pla de la casa, els mobles anats a buscar als antiquaris
de mig país, les eines del garatge, els quadres d'època modernista (mai
autèntics, mai prou bons, però que malgrat van contribuir a educar-nos en el
gust artístic), les talles de fusta de la Verge i del Crist (amb ulls, ninetes
negres sobre fons de pasta o ivori blanc, que ens terroritzaven, de petits,
quan era fosc i calia baixar a la planta baixa perquè ens entrava set i havíem
d’anar fins la cuina per beure aigua... no essent potable l’aigua corrent de
Sitges)... Tots els seus ingents esforços per crear i mantenir un entorn bell, confortable, digne, senyorial; amb els seus encerts i els seus errors. I per damunt de tot el seu
cost psicològic incommensurable, que ja coneixeu en bona mesura. Quelcom de
corprenedor, entranyable, admirable, malaguanyat, forassenyat, tot plegat.
Malenconia per una lluita equivocada, incompleta, desequilibrada,
desestabilitzadora.
