Una altra font de problemes venia, curiosament, pel seu mateix sentit
de la justícia apuntat més amunt. En els desacords amb els altres, no és tant
que dubtés de les pròpies raons, de la pròpia posició, com el voler donar una
oportunitat a l’altra d’equivocar-se, de donar-li l’opció d’arribar a les
mateixes conclusions que ell fent la marrada, l’experiència de l’error, si això
l’havia de convèncer. Aquesta actitud és certament lloable (i a llarg, sinó a
mig termini, avantatjosa), però en l’immediat, és clar, comportava perjudicis
al funcionament de la botiga. Un cop més, l’etern dilema entre la tolerància i
l’eficiència, entre l’autoritat i la pedagogia. Dit això, ell també, per
descomptat, cometia errors, per bé que en general, a diferència de molts, ho
reconeixia i rectificava amb rapidesa. Encara que no ho fes per això, el fet de
ser autocrític li donava dret a ser-ho amb els altres. De forma innata, era
dels que veneren la veritat i accepten que aquesta no tingui favoritismes amb
ningú, tampoc amb ells mateixos.
Conscient de que el marge d’error permès és sempre molt estret, en D. vivia sempre en el neguitós dilema, en la doble tensió del voler i
l’haver de delegar, i el resistir-s’hi un màxim; resistència que venia, em
sembla, no sols de l’esmentada pruïja de fer les coses com ell creia que s’havien
de fer, i les sabia fer, immillorablement, sinó també d’un cert afany de “possessió”
material, tangible, manual i directa de la cosa.
Aquest és un “fenomen”, un tret psicològic gairebé “clàssic”, que hom pot
observar arreu, fent-se particularment visible, contrastat en els grans homes o
si més no, en les personalitats importants. Un cas paradigmàtic seria el de W.
Churchill, que no content amb mapes, informes, xifres i estadístiques, fotos i
filmacions, volia viure la guerra en directe, tocant terra amb la primera o segona
onada de desembarcament a Normandia. Hi ha, en el poder, una passió demiúrgica,
que cap abstracció pot satisfer plenament. És allò de voler estar a dalt i a
baix, de voler ser-ho tot, i per tant fer-ho tot. No cal dir que més enllà d’un
cert punt és un problema, un factor d’entorpiment i de disfunció greu.
En D. es passava la vida, no sols predicant amb l’exemple, sinó fixant
pautes, establint protocols d’actuació, donant, quasi diria que formulant,
instruccions. Per a ell tot era evident, matemàtic, científic, i volia
contagiar el seu esperit, el seu goig per la perfecció als seus col.laboradors.
No comptava prou amb els personalismes, els mals hàbits i les limitacions
mentals de la gent. Ell era algú amb passió per millorar, per detectar al seu
voltant, i també en ell mateix, tot el que fos defecte, mancança,
insuficiència, desviació. La seva intel.ligència incisiva el portava a nivells
de detall mínim, a allò ja pràcticament invisible i aparentment insignificant.
Era d’aquelles persones que comprenen que el món es juga, es determina en allò
petit, en el gest, en el segon, en el mil.límetre, en el número, en la
intenció. Si una roda feia un determinat frec, un soroll curiós ell endevinava
de seguida on i perquè, quin cargol fallava, per on calia collar, què calia
canviar. Sabia, de forma intuïtiva i per l’aprenentatge de l’experiència
(aprofitada, escurada fins a la corda) que la simplicitat, la facilitat, la
bellesa de la superfície és el resultat d’un equilibri de forces, d’una
organització estricta en la profunditat del ser de les coses. La seva ment escrutadora
i analitzadora descomponia tot el real en les seves darreres parts
constitutives...
Tenir aquest tarannà, aquestes qualitats, aquest nivell
d’autosuperació en un país com el nostre i encara en el món, en el comerç de
les bicicletes, en el que fa una desena d’anys, almenys casa nostra, era un sector poc valorat i
escassament professionalitzat (o, per dir-ho més exactament, amb gent formada sobre la marxa, en la vocació de l'autodictisme i la necessitat), podia ser i d’alguna manera va ser un problema.
Començant per l’interessat: vivia en un estrès permanent, en la sotsobra
constant d’haver d’avaluar fins on havia d’adaptar-se a la “normalitat”
mediocre, deixant passar certes coses, i fent com els altres. La seva idea,
convicció de que fent el millor acabes sent el millor, el primer i que això té
alguna mena de compensació en aquest món, sense ser falsa, tenia l’inconvenient
de verificar-se només a llarg termini, i ell, com tot jove, era impacient. En
el món del comerç (i en general), qui vol triomfar ràpidament, qui vol fer
diners i aconseguir fer-se un nom i una posició a ritme geomètric ha de deixar
de banda molts escrúpols i consideracions ètiques. Es pot donar alguna
excepció, el cas d’algun geni que aconsegueixi arribar a dalt de tot sense
deixar res ni ningú a l’estacada, a la cuneta, però és rar, i mirant-ho amb
lupa el més probable és que veiéssim que en un moment o un altre ha fet trampa
i s’ha alleugerit la motxilla: que, en conjunt, ha preferit l’ascensió de l’ego
a la difusió del bé (valent-se, tal vegada, de la coartada, no prou vàlida, de
que un cop a dalt el seu exemple seria benèficament alliçonador).
En D., com tots, estava travessat per la dicotomia de la quantitat i
la qualitat, així com per la correlativa de l’horitzontalitat i la
verticalitat. En el cas de la primera dicotomia, què calia fer? Vendre un màxim
de bicicletes sense importar si una determinat model convenia o no a aquell
client, donant per bo el seu caprici inicial, aconsellar el client sempre en el
sentit del model més car i amb el màxim nombre d’accessoris, prescindir de tot servei
de post-venda, cobrar per tot i car? Era evident que ni la honestedat ni la
viabilitat comercial permetien aquest enfocament: no era manera de fer-se una
reputació, ni els clients ni la competència haurien trigat a fer-nos el buit (els primers) i
a arraconar-nos (la segona). La resposta era fer tot el contrari? Sí...
però així no et fas ric, o trigues dècades.
Pel què fa al binomi horitzontalitat-verticalitat, no ens referim aquí
a la disjuntiva que es planteja en termes d’espiritualitat i de materialitat o
materialisme (en la que la verticalitat fa el bon paper i l’horitzontalitat el
dolent), com a la de signe invers, ja abordada anteriorment: la relativa a
l’èxit i al poder (el pujar, l’escalar posicions), per una banda, i a l’ajuda i
el servei, universalment entesos i estesos, per l’altra. En D., poc o molt com
tots, endevinava que ajudar a esquerra i a dreta, al primer vingut i al de més
enllà, no és la millor manera de propulsar-se a posicions preeminents. Alhora,
però, el seu sentit de la generositat, el seu temperament solidari li feien
molt difícil no donar-se a tot i a tothom.
Tinc el convenciment que secretament buscava desesperadament un
equilibri entre ambdues tendències, ambdues necessitats. Buscava el somni de
molts: ser bona persona i alhora triomfar. El conte de fades i de Hollywood... L’heroi
d’una causa justa, guapo, jove, intel.ligent, ric i famós (i què més?).
Aprofito l’avinentesa per fer una breu digressió al respecte.
Vaig trobar escandalós que a El
senyor dels anells els dolents fossin majoritàriament lletjos (amb els
esgarrifosos urcos) i en canvi els bons majoritàriament bells (amb els elfs,
sense anar més lluny: una colla d’efebs i sílfides tan andrògins -per allò de fer camí cap a l'hermafroditisme per la via de la bisexualitat- , asèptics com
angelicals). Qualsevol que tingui una mínima edat i experiència de la vida sap
que tot està molt més barrejat i que, posats a filar prim, la bellesa (externa)
sol estar més aviat del bàndol del Mal. Perquè hi hagi lluita els bàndols tenen
que estar més o menys equilibrats. El Mal compta amb les seves cartes,
molt bones, altrament el Bé hauria
guanyat la batalla fa temps. No, les coses no són simples. En la guerra entre
el visible i l’invisible la bellesa s’arrenglera (i és natural que ho faci) del
costat del Mal.
Tot fa pensar que la bondat i la intel.ligència, fins que no
assoleixen un cert nivell, “pateixen” molt, i això es tradueix, inevitablement,
en una certa deformació. Entre una cosa i l’altra, sembla que es pot concloure que
la proporció de bellesa, així, a simple vista, és d’ú a cinc a favor del Mal (primer havia escrit deu, però m'ha acabat semblant excessiu, exagerat). Dit altrament, per cada
bella persona, també en sentit físic, n’hi ha cinc de belles (sense el “plus”
que hi afegeix l’esperit, és cert, i per
tant potser no “tant” belles, però això és només un matís subtil) que tenen
l’ànima tirant a fosca i presta (si no hi posa remei una sòlida educació en els
valors) a caure en la temptació de menjar-se el món, elles que poden, ni que
sigui intentar-ho... És un fet: “El Príncep del món” té els seus seguidors, i
junt amb els esguerrats (amb un exterior que mostra llur abjecció interior),
també hi ha molts Dorian Gray. És
així, i deu estar bé que sigui així.
