Un cop més, la iniciativa i l’execució de la missió va anar a compte del
D. En qüestió d’uns pocs mesos l’Ajuntament va enretirar els cotxes, va posar
uns pilons que delimitaven restrictivament la zona de circulació dels cotxes i
va encara, si recordo bé, netejar el fossat, que amb el temps s’havia convertit
en un petit abocador sinó un campament de perdularis. Tots aquests canvis, tot i
produir-se escalonadament, no van agradar gens, com és lògic, a la tropa del
permanent, de l’etern penjament. Potser en D. ja va tenir algun avís previ,
però el missatge no es va concretar clarament fins l’intent de calar foc al
local. La persiana, per la part de dalt, al ser l’entrada la típica porta
cotxera d’arc, deixava un espai lliure. Va ser per allí que els fills de la nit
perpètua van aconseguir introduir algun element incendiari, he oblidat quin.
Afortunadament en D. era a dins acabant, com solia fer, alguna feina que
volia avançar o bé era en les immediacions i va veure o el van avisar i va poder
intervenir de seguida. L’endemà, o com a molt tard al cap de dos dies, l’espai
que quedava obert va quedar travessat per l’entrecreuament d’un seguit de
barres obliqües. Potser encara va haver-hi un intent de robatori i un grafit a
la persiana metàl.lica, ja no ho sé del cert; han passat molts anys. El cas és
que aquell atac va ser el cant del cigne de la resistència dels trinxeraires:
el que podia haver estat l’obertura de les hostilitats va ser el seu rèquiem.
Segurament va contribuir-hi el fet d’una més freqüent presència
policial. Per moments podies sentir pena per aquells nanos, aquelles noies que
es morfonien en l’automortificació evasiva, però érem nosaltres o ells. Només
se’ls hi demanava que s’adaptessin als nous temps; ningú els feia fora, però sí
que es posava un límit al seu modus
vivendi o almenys modus operandi.
Deixaven de ser els amos de la plaça i se’ls forçava a cenyir-se a una certa
discreció; s’havia acabat aquella ocupació d’un espai públic convertit
en descampat i extensió putrefacta del saló de casa. Amb això, el veïnat recuperava una plaça d’un
encant innegable i la nostra botiga millorava la imatge i les perspectives de
comerç. La ciutat, la majoria, la civilitat sortien guanyant.
Crec que va ser l’abril del 2001 que es va finalment inaugurar la
botiga amb una festa amb els amics, les parelles i els clients més fidels. La
veritat és que feia goig. El resultat de la feina i dels diners invertits en el
seu condicionament era prou espectacular. Les rengleres de bicicletes noves
(amb un segon nivell elevat gràcies a uns subjectadors de bicis, o això potser
va venir més tard, ara no recordo), les làmpades en forma de campana penjant
del sostre, les parets de pedra amb l’acabat llustrós, les voltes catalanes amb
el totxo a vista repintat, el vidre al terra mostrant la curiositat d’un fossat
de treball preexistent amb el peu de ferro d’un antic torn (la nota museística,
si es vol), els recanvis (cadenats, llums, sellons, cadiretes per a infants,
mànecs de manillars, kits d’eines, etc.), els mòduls de llistons de fusta de pi
del mostrador, per a les eines, per al magatzem, el lavabo de rajols blancs
resplendents, l’entresolat amb caixes amb més recanvis i bicis per muntar, etc. Gairebé tot era nou de trinca, lluent, net,
com és i ha de ser quan es comença. S’havia tret, o almenys això semblava, el
màxim partit de l’espai i del caràcter del local. Tot plegat feia il.lusió.
Es pot dir que en bona mesura la botiga era un bon reflex del criteri
que seguia en D. a l’hora de fer les coses, de treballar. Amb plena consciència
de la cosa i, per altra banda, com és natural i gairebé inevitable, havia imprès
en l’aspecte, en l’estètica de la tenda, els principis que informaven i
animaven la seva manera de ser i actuar. Tot respirava mètode, eficàcia, claredat,
pragmatisme, precisió, previsió, inventiva i alhora una certa sensibilitat per
la bellesa, per la nota fantasiosa, per la vena artística. El resultat era un
equilibri prou harmoniós entre la simplicitat funcional i l’afegit, el plus
d’atractiu que de vegades aporta el disseny modern. Era, només, un botiga de
bicicletes, però per moments tenia el mateix aire “retromodern” (paraula
encunyada pel mateix D.) que els restaurants de moda que s’estaven obrint per
Ciutat Vella en aquells moments, per aquells anys. En D., com totes les ànimes
subtils, era dels que busquen la justícia (total, universal), que vol dir
trobar el fil conductor que relliga totes les coses, el retre culte i homenatge
a l’agermanament de totes les formes i èpoques, el superar els límits del real:
un romàntic, un idealista... un germà.
A la botiga sempre hi havia un element o un altre (penjant del sostre,
en un racó, a la paret o al bell mig de
la vitrina o l’entrada), que feia present i evident la voluntat, l’impuls omniabraçador d’en D. Podia ser una bicicleta de nen petit dels anys 30,
reparada per ell mateix, el quadre d’un amic artista amb temàtica ciclista, o
algun cicle de darrera generació més d’exhibició que per vendre: patinet, bici
elèctrica, tàndem... En D només era un mecànic i venedor de bicicletes, aquesta
era la seva competència, però la seva capacitat i imaginació anaven molt més
enllà, i les vivia a través del que sabia fer, eixamplant, sofisticant cada
vegada més el seu domini de coneixements i aptituds, buscant aquella
continuïtat entre tradició i modernitat, veien la segona com un perfeccionament
respectuós de la primera, i agafant, conservant d’aquella tot el que seguís sent
vàlid, seguís sent útil i no superat. Tots, poc o molt, érem conscients d’això,
i com és lògic apreciàvem, admiràvem aquesta passió, aquesta creativitat vitals,
que, cal dir, i això era un tret de caràcter fonamental, una virtut afegida, no
anaven acompanyats per l’habitual arrogància, l’acostumada prepotència dels qui
estan dotats i fan valer el seu do. L’autoexigència no li donava temps ni marge
per recrear-se, per complaure’s fàtuament en la seva vàlua. Volia anar sempre
més enllà, volia, necessitava topar amb els seus propis límits.
Parlo d’en D., es deu fer prou palès, des del coneixement que tinc de la
seva persona al cap de tots aquests anys. Quan vam obrir la botiga no tenia, no
podia tenir una idea tan cabal, tan exacte i profunda de la seva personalitat,
però ja llavors endevinava l’essencial, ja em feia una idea exacta del
personatge. Tampoc era difícil. En D. era diàfan, d’una peça, el que no vol dir
que fos algú simple, és clar. Era algú que bullia, travessat com tots per
somnis impossibles, en l’efervescència de la joventut, però definitivament
marcat pel neguit de l’excel.lència, per l’imperatiu de la dignitat i, sense
ànim de forçar el llenguatge en clau altisonant, de l’honor, que diguin el que
diguin és una cosa que existeix. Això era el determinant, el que importava; ho
vaig veure i no em vaig equivocar.
En D. tenia, encarnava perfectament el que els grecs clàssics
anomenaven areté, que es tradueix
per virtut o excel.lència, sense que el sentit del terme grec quedi prou recollit per les paraules llatines. El vocable grec significava "servir", operar correctament, òptimament la
funció per a la qual la cosa o agent en qüestió ha estat creat. La dimensió
ètica del concepte (ja present en el mot grec o, si més no, en la seva
traducció llatina) vindria com a extensió d’aquesta eficàcia actual, d’aquesta
capacitat constitutiva o adquirida de fer ajustant-se a la necessitat o voluntat
perseguida. És així que parlem de ‘virtuós’ referint-nos a un violinista o a un músic
en general.
En D. era, és un home fet amb el motlle de l’areté, pastat en ella: és un home que compleix bé, molt bé la
funció de ser home, que va molt més enllà de ser un bon mecànic o un bon
venedor (que tindrien les seves respectives aretés
limitades i particulars); la seva areté
és més general, més completa. Ara bé, de la mateixa manera que l’home complet
és aquell que és capaç de posar-se en la posició de l’altri (sigui persona, animal
o àdhuc objecte inanimat), buscant la superació de la separació entre subjecte
i objecte, entre jo i món, no hi ha home que arribi a ser home complet, a transcendir-se
sense, d’entrada, tenir, exercir una areté particular, sense excel.lir en un
ofici, una activitat determinada, per humil que sigui. Arribem (o com a mínim
tendim) al Tot a partir de la Part, a la Unitat gràcies i a través de la
Particularitat o Diversitat.
