Aquest servei actiu, el documental no
s’estava de dir-ho, havia suposat, en el seu moment, la participació en
conflictes de “velles arrells” (i la veu i el text coincidien amb la imatge del
patrullar de soldats britànics per Belfast). Salvant les distàncies (no
excessives): com en Franco enviant uns pobres gallecs i andalusos sense ofici
ni benefici a fer de policies nacionals i guàrdies civils a Catalunya o al País
Basc (i, pel que fa a Galícia i a Andalusia, agafant i disfressant els
candidats in situ d’entre els molts que
emigraven, no tenint manera de treballar i aprofitar degudament una terra que, així, quedava erma o subdesenvolupada).
El documental acabava amb la situació en
l’actualitat, en la que la fi de guerra freda va suposar el desmantellament de bases i la dràstica
reducció d’efectius (amb la desaparició de regiments “històrics”, etc.). Amb
tot, venia a dir el documental, en les noves guerres (ometent pudorosament de
mencionar quines) la participació escocesa és un fet (i es veien avions a
reacció maniobrant i un Trident atòmic navegant per la superficie…). Aquest
final, no cal dir-ho, no seria gens del gust dels assistents a l’acte
indepedentista d’uns dies abans.
Hi havia també tota una sala dedicada a la
reconstrucció del cos humà: tot el món de les pròtesis, a partir de la primera
o segona guerra mundial fins a l’actualitat, on la cosa s’esplaiava amb tot de
fotos d’esportistes (atletes, esquiadors, etc.) amb una sola cama o sense cap. Una
foto dels anys quaranta o cinquanta mostrava un home de mitjana edat, vestit de
civil i llegint el diari. Duu pantalons curts o els té arremangats, el cas és
que els dues cames són, fins al genoll, ortopèdiques i, i això és el que crida
l’atenció, hi té estampades sengles figures femenines –d’aquelles de calendari pin-up- en postures inequívocament
eròtiques. El tio fuma en pipa i ni mira la càmera, perfectament absent i indiferent.
Vistes les proeses esportives que fan alguns
paralítics que apareixen fotografiats, per moments quasi sembla que t’hagin de
fer enveja. Fora bromes: l’exposat deixa prou palès que es fan autèntiques
meravelles en el sentit de recuperar, mecànicament, la funcionalitat de les
extremitats perdudes. Meravelles, això sí, a les que potser no s’hauria
d’arribar passant per una guerra, o les seves conseqüències: hi ha fotos de
gent jove víctima de les mines antipersona (la fabricació i la venda de les
quals, Arcadi Oliveres dixit, va
impulsar a gran escala el nostre estimat Felipe González, el gran farsant…).
Una foto curiosa mostrava un dels protagonistes
de The best years of our lifes (una
pel.li immensa, de William Wyler: malenconia i realisme a l’estat
químicament pur): el nano que torna de la guerra amb dues mans i braços
ortopèdics) rebent, en un clima cordial, instruccions del que sembla ser el
metge inventor de l’aparell, que ell mateix porta posat igualment per partida
doble…
És interessant
veure com el museu navega entre dues aigües. Això es veu sobretot en els panels
explicatius que obren cada secció: són una mostra d’un gran i diplomàtic savoir faire en l’acontentament de tothom,
els independentistes i els anglòfils: una de freda i una de calenta. És un
deliciós plaer intel.lectual percebre la subtil dualitat, ambigüitat de la
cosa. Cada paraula està avaluada, sospesada en la més precisa de les balances
semàntiques.
A la sortida vaig voler demanar el nom del
barret típic dels soldats escocesos amb gaita (pipe, en diuen) i kilt
escocès, o en tot cas el més vistós: l’esmentat amb plomes d’estruç (en el que
també es veu, a la base, m’hi vaig fixar, una franja de quadres vermells i
blancs. Un guia un xic més jove que jo em va donar, pregant-li, a partir d’un
cert momento, que tingués la gentilesa d’escriure-m’ho a la llibreta, una
explicació en detall dels diferents tipus de barrets (els feather bonnets
esmentats, el Guards Bearskin –fets amb pell d’ós bru canadenc-, l’a.k.a. o
“Busby” dels grenaders…). Li vaig agrair i, un pèl
saturat, vaig sortir del museu.
Encara quedava teca. Pujant cap a la part més alta i central s’arriba a un
mena de plaça petita, gairebé tancada pels quatre costats per edificis, de la
mateixa pedra negra que tot el conjunt, de patent pàtina històrica. Vaig
començar pel més espectacular, un memorial als morts durant la primera guerra
mundial, amb l’entrada flanquejada per una mena de cavalls aquàtics de pedra (o
eren, un cop més, unicorns?). Era una simbiosi perfecte entre l’exaltació
religiosa i l’hagiografia guerrera. Paganisme sacrificial revestit de
grandiloqüència cristiana. Imposava bastant. Inscripcions,
frases lapidàries, banderes, grossos llibres amb milers de noms de caiguts, noms de regiments
i batallons, oracions fúnebres, noms de batalles, baix-relleus de sobrepujat
patetisme, urnes… Tota la parafernàlia del culte als difunts: un petit
temple dedicat a la memòria, a l’apoteosi sense fi dels soldats morts en aquella
absurda guerra.
Sorties d’allí
força aclaparat, amb el pes de la mort de tants joves i homes ja fets en
condicions espantoses. 148.000
morts, deia el documental, li havia suposat a Escòcia prendre part a la Primera
Guerra Mundial. Comparativament, més que a qualsevol altra part del Regne-Unit.
Una xifra realment enorme. Si partim de la idea (hipòtesi versemblant) de que
la població escocesa de fa cent anys era d’uns dos milions, posem dos milions i
mig de persones, estem parlant de més d’un 10% de la seva població masculina
(que s’eleva a més d’un 20% si afegim mutilats, esguerrats i disminuïts de tota
mena, i a més del 30% si ens centrem en la franja d’edat de, posem, 18-45
anys). Vint i pocs anys més tard encara en moririen unes quantes dotzenes de
milers més (inclosos no pocs dels joves que s’havien lliurat de la primera
matança).
Vaig pensar –era, del que coneixia, el que s’apropava més a aquella mena de
llocs- en l’ossari i monument de Verdun. Aquí no hi havia ossos, restes (que
tampoc vaig arribar a veure, ni recordo que es poguessin veure, a Verdun), tot
era estètica de cenotafi, però l’efecte era el mateix: el pes de la mort et
deixava esclafat i pensarós. Quanta mort inútil, injustificada, injustificable: què va reportar al Regne-Unit la seva victòria a la Primera Guerra Mundial? Algunes possessions colonials i poca cosa més…
Travessant la petita plaça de pedra vaig dirigir-me cap a l’entrada de l’edifici
del davant. Ja l’entrada, per algun detall com l’escut, l’any en relleu o el
marc mateix de la pedra, et deixava clar que entraves en el rovell de l’ou de
la història local. Es tractava d’un gran sala d’aparat, com un saló del Tinell,
però no tan gran. Parets recobertes de fusta i successió de panòplies de
piques, espases, casc i escut. Pel que deia algun rètol, era el lloc escollit
per celebrar actes institucionals d’un determinat caràcter.
Seguint amb la visita, passaves a un altre dels edificis que donaven a la
placeta. L’entrada d’aquest, si no era la de l’anterior, portava l’any 1556
esculpit i pintat a la llinda. Hi havia una successió de sales posades, restaurades,
amb un gust exquisit. Eren estances reials (on havien nascut i viscut reis i
reines escocesos) deixades i mostrades en el seu màxim despollament, la seva
discreta però noble essència: parets de fusta pintada en elegants grisos o
verds, llars de foc monumentals però de contenció hieràtica, algun sitial i
poca cosa més. Un dels detalls em va cridar profundament l’atenció: la
il.luminació era producte d’un aplics amb dues o tres espelmes que reflectien
la llum en un disc de metall (crec que de bronze però potser era d’aram o
estany: en tot cas era de color tènuement daurat amb un punt vermellós) fixat
verticalment a la paret, per tal de projectar i donar major intensitat a la
llum. Es pot dir, sense exagerar gaire, que l’efecte era màgic.
