De baixada, vam constatar que a les altures, davant de Barcelona, estava tenint lloc un espectacle colossal, una monumental muntanya de núvols s’esplaiava en la seva etèria lentitud, com per donar temps a contemplar-la en tota la seva grandiositat treballada. Vam parar, per segona vegada per tant, en el mateix mirador de l’anada. Allò era impressionant, quasi feia por. Tot de gent, jove tota, havia fet el propi i s’estava allà, amb amics on en parella, gaudint del fenomen. La banda dreta era tota una paret (de centenars de metres, potser varis quilòmetres?) de volutes grogues pel pet dels raigs del sol declinant. Les parts menys il.luminades eren del blanc pur, esponjosament cotonós, de la matèria del núvol. Un cop més, el simple vapor semblava tenir la factura de la millor obra d’art divina. Era només aire amb suspensió gasosa d’aigua, però semblava tenir consistència i existència perdurable. Aquesta era la màgia: un gas amb aparença sòlida; una cosa evanescent amb aparença de permanència... Per la banda esquerra la gran massa nuvolosa era com una immensa cortina que es desfés. Podia ser pluja o no.
El mar reflectia amb argentada penombra tota aquella mola nebulosa que tenia al seu damunt. La borrosa forma d'un creuer avançava lentament cap al port. Semblava el moment abans, o just després, d’un drama natural de gran abast: l’enfonsament d’una illa, els sorgiment d’un volcà, l’arribada d’un huracà. Vaig pensar en els celatges de William Turner, en com li hauria agradat veure i retratar aquest. Els meus intents de fotografiar el moment no van donar fruit: per falta de bateria (o per haver-se espatllat) el mòbil no m'ho permetia.
Es feia tard, calia anar fent camí. Ma mare m’ho va voler posar fàcil i es va avenir a tornar a peu a la residència. Podia ja intentar trobar aparcament. Una primera passada pel carrer Margenat i el de Dolors Monserdà no va donar fruit, però m’ha mare va dir que no podia ser, que havíem de trobar lloc, i va insistir perquè fes un segon intent. Tenia raó, a Margenat hi havia just un lloc esperant-me. A instàncies de ma mare vam baixar pel carrer Anglí, on de seguida ens vam trobar amb l’entrada del convent de Sant Pere de les Puel.les, on hi té una cosina monja. Recordo haver llegit que durant la guerra civil havia estat presó per a dones, i tal vegada també txeca.
Una de les portes
donava a una església. Hi vam entrar i hi vam seure una estona. Al fons,
darrera d’un baldaquí en alabastre hi havia tot un cor reservat a les monges; n’hi
havia tres o quatre. S’estava bé, allí, arrecerat del món i del temps. Una noia
que havia vist resar en una capelleta lateral es va apropar de l’altar amb el caminar
dificultós dels que han patit alguna greu malformació o deformació. Arribada al
davant del crucifix que penjava de l’arc frontal del baldaquí, va inclinar tot
d’una tot el tronc fins a fer angle recte amb el terra. Aquella mostra de
devoció em va commoure. M’hi vaig com agermanar. La vaig trobar d’una bellesa
superior. Veure un ésser humà rendir-se, retre culte a quelcom invisible,
immaterial, amb sinceritat, sense afectació, des de la solitària convicció, em
va arribar a l’ànima.
Vam sortir i afrontar la llarga baixada cap a la residència. Entre el
meu braç i el seu bastó ma mare anava fent. Vaig preuar la gavardina que duia
posada (crec que en Bismarck en duia una de semblant) i em va dir que era
vella, de bona marca comprada de rebaixes, però que la bugadera de la
residència l’havia descolorit del tot amb una rentada forassenyada. Li vaig assegurar
que li esqueia molt bé i que el blanc descolorit, trencat, era molt elegant. Va
agrair, sense convicció, el meu comentari. Vam fer xino xano fins al Passeig de
la Bonanova. Recordava que en la cafeteria se solia reunir amb les seves
amigues “mariteres” (la majoria es devien dir Maria Teresa, li hauré de
preguntar), i que un dia a una d’elles un pinxo li va demanar foc mentre el seu
company se li enduia la bossa. Un cop d’aquells mestres que et deixen KO uns quants dies o setmanes.
Vam entrar a Sarrià. Ja havíem
convingut que ens separarien a la Plaça d’Artós, i que d’allí ella seguiria
sola fins a la residència baixant pel Passeig de Sant Joan Bosco; en menys d’un
quart hi seria, per una vorera ampla, a una hora encara molt raonable. Anant
una mica més enllà de la casa dels amics on se m’esperava, em vaig acomiadar de
ma mare arran de pas zebra. La vaig veure creuar amb la gavardina, el seu
cabell blanc i el seu bastó. La seva desimbolta fragilitat em va corprendre un
instant. Aquella gavardina, aquell caminar, aquells peus i sabates que sortien
d’aquell floc, d’aquell precari embalum humà tenien no sé què de literari, d’antic,
de clàssic... Hi havia un deix de caricatura venerable, de personatge de Tintin. Arribada
a l’altra banda, com qui travessa un riu i trepitja seguretat, es va gira cap a
mi i amb va fer –amb irònica imitació de la seva besnéta- adéu agitant lleument
les dues mans.
