Viatge a Edimburg (XXIV)

Deixo doncs enrere el Castle i tenia encara mitja tarda i tot el vespre per a mi, per vagar i buscar la veritat en la solitud de la cervesa. La primera parada va ser allí mateix, en una mena de gran magatzem de tartan. Com la majoria de botigues de teixits escocesos de per allà, aquesta també tenia un punt massa comercial i turístic, però la oferta era gran, amb diferents pisos i una mena de museu, ja tancat, amb telers del segle XIX i tot. Em va semblar entendre que tot o part del que s’hi venia ho fabricaven allí mateix, al soterrani. A la paret de l’escala tenien totes les teles que corresponien a un clan. N’hi havia potser un centenar. Vaig voler saber si la que havia comprat feia uns dies i portava posada tenia també el seu nom. Una noia lituana, amb molt bona voluntat, va arribar, amb mi, a la conclusió que no: n’hi havia unes quantes que s’hi assemblaven, però sempre fallava algun color, gruix de franja o seqüència. Llàstima… o potser millor: dur al voltant del coll el nom d’algú que no coneixes i que potser és un malfactor, i encara atraus les fúries divines i de les seves víctimes.

Amb lletres grans hi havia el nom de CLAYMORE CAFE, que em va cridar l’atenció: la meva hostessa no es deia doncs Claymore de cognom, sinó que aquest nom semblava ser un mot genèric per referir-se als distintius dels diferents clans… Saber què vol dir “cafe” seria també de gran utilitat en aquest cas: queda pendent.

Vaig estar flirtejant amb les boines i gorres. Amb les darreres semblo un repartidor sortit d’una pel.li dels anys 30, i amb les primeres un hooligan o un saltimbanqui. Vaig dubtar molt però al final em vaig comprar una boina de quadres tardorals amb borla (sense cordill) vermella, molt de marineria militaritzada que va a buscar bolets. Me la vaig dur posada; el temps, del mateix color que la pedra i les cases fosques, invitava a fer-ho. En aquell mateix carrer, una mica més avall, em vaig trobar amb una tenda, també de roba escocesa, que semblava feta perquè totes les "pijes" de Barcelona i arreu s’hi arraulissin i eixuguessin el moneder. Tot l’aparador era una exposició espectral del tartan en les seves diferents possibilitats: bufanda, xal, faldilla, serape (que sembla correspondre a plaid ), barret, gorra… que fa dècades és la marca de la confraria "pija", part integrant i indispensable (juntament amb el "bolso" Tous -aquell dels ossets- o Vuitton) de l'uniforme femení  (els homes limitant-se a la bufanda) d'aquesta casta urbana tan nostrada i alhora universal: quadres de marró clar, blancs, grisos marengo, i trama fina de línies vermelles. S’ha de reconèixer que és elegant, i és una vertadera llàstima que estigui tan “impregnat” de la nul.litat antropològica d’aquest segment social, d’aquest estament político-cultural instal.lat de sempre en el més vacu esteticisme consumista, en la insensibilitat més glamurosa, en la modernitat més provinciana, en l’egolatria més de moda i melic.

Per endolcir, com diu la cosa, també hi venien Walkers, aquelles excel.lents galetes, inferiors, però, a unes que apadrina el Charles (Príncep de Gal.les) que diria que són també escoceses i que són una delícia directament transportada a través dels temps i les sanes intempèries. Sempre s’ha criticat molt en Charles, però diria que és l’únic membre de la casa reial amb matèria grisa i amb idees decents: defensor de la natura, del patrimoni històric… El que no entenc és d’on li ve aquesta integritat, perquè el seu pare té un no sé què feixista-racista inquietant (sort que calla i només és rei consort), i la seva mare, la reina, és poc més que una molt bona gestora (d’aquelles de tenir en cintura el servei de la casa) d’un negoci tricentenari. Un desaprensiu egoísta i una terratinent passada al business han donat un inconformista; finalment tampoc res d’excepcional, cap cosa que no estigui a l’ordre del dia.

I parlant de la família reial, en la publicitat d’un autobús s’invitava a visitar el Britannia, el vaixell de la Reina transitòriament ancorat per alguna banda propera. Vaig saber, més tard, que molts escocesos se senten emocionalment vinculats a la dinastia Windsor. El motiu, més enllà de que són molts els que necessiten creure que la magnificència existeix, és real i palpable, deu ser el parentiu de la reina amb la nissaga reial escocesa. Fas fora el passat i et torna, a galop, per la porta de servei…

Perquè no fos dit, vaig entrar a l’església més a la vista i emblemática de la part antiga (i que, ho he sabut més tard, no és altra que la St Giles’ Cathedral). L’interior, més que una església, semblava una sala de concerts. La llum, un cop més, estava sàviament dosificada, intel.ligentment projectada. Unes làmpades modernes, de sostre, demostraven com de maco pot ser el disseny modern quan es fa amb criteri. Sorties amb la impressió, un cop més, que no hi ha res pitjor que viure en un país que s’ha quedat en l’entremig de les arenes movedisses de la riquesa i la pobresa: prou rics per intentar canviar les coses, no prou per fer-ho bé (i mantenir els canvis)…

El temps seguía sent dolent, però obrir aquell segon paraigua que m’havia endut de casa seguia sent una temeritat: tot i que era més sòlid, el vent era prou fort per desballestar-lo igualment. Entre la bufanda, la boina i el paraigua (de quadres verds també escocesos) devia semblar un reclam turístic o independentista. Sempre he tingut una atracció fatal cap al ridícul; amb el temps he après a prendre-m’ho bé.

Crec que va ser llavors que, un cop més, vaig aixoplugar-me a The Elephant per menjar alguna cosa. La carta no era prou extensa i m’hauria agradat conèixer altres llocs, però allí m’hi sentia ja una mica a casa. Els whiskies aquells em devien anar bé. Me’n adono que fins ara no he parlat del whisky, i seria injust o poc equilibrat no dir-ne algunes paraules. Tampoc gaires, perquè és un tema que he deixat de banda, per un següent, un futur viatge, ideal, amb més temps i glamur assegurat. Una mica per tot arreu (en el Castle mateix, si no m’equivoco, i si no just sortint-ne) hi ha petites catedrals del whisky en forma whiskiteques, si se’m permet el mot. Per mandra i potser per respecte, m’he limitat a les ullades que permeten les vitrines.

Són, sistemàticament, llocs exquisidament posats, amb un desplegament com de biblioteques, on enlloc de lloms de llibres, hi ha caixes amb etiquetes estampades, gravades, impreses, amb els seus arabescos, la seva retòrica solemne, l’habitual prosopopeia i reivindicada prosàpia que sol acompanyar i fer de reclam dels destil.lats aquests. Les formes de les ampolles són tan variades com ho permet la fecunda imaginació humana, i el color, la tonalitat del vidre també juga amunt i avall de les games cromàtiques, però prevalent de llarg, com ha de ser, el vidre transparent: l'únic que permet l'hipnosi del color del contingut. 

Representant-m’ho, se m’acut que es pot establir una correspondència, una correlació perfecta entre el color del whisky (color coure o daurat) amb la tonalitat de llum artificial que veus una mica a tot arreu. Sintetitzant molt, Escòcia (o en tot cas Edimburg) seria un casalot de pedra ombrívola amb una o dues (millor una sola) finestra tota ella del color del whisky. Per rematar-ho, llum exterior de crepuscle i arbre fuetejat per una ventada.  

No hi ha dubte que amb el golf (inventat a un lloc anomenat St. Andrew), el whisky és un dels emblemes nacionals d’Escòcia, i en tot cas les seves més conegudes i reconegudes aportacions a la civilització occidental. Em quedo, de llarg, amb la segona.

A banda de les botigues, tanmateix, hi ha també les whiskeries, locals especialitzats on la beguda principal que serveixen no és altre que el whisky. Tampoc n’hi ha a cada cantonada, i diria que tenen un marcat caràcter selecte. De les poques que he vist recordo la que hi ha en el carrer Cockburn (que suggereix molt directament la combustió d’un pollastre o d’un membre viril), un carrer digne d’un decorat d’òpera, i certament de pel.lícula històrica en corba descendent (o ascendent, és clar), amb tot d’imponents cases del més opulent segle XIX. Més que luxe, el local en qüestió era la idea mateixa de l’elegància. Difícilment es podia fer millor. Per estrany que sembli, hi ha coses que toquen sostre.