Aquest era l’esperit
amb el que tots combregàvem en bona mesura; el pressupòsit
deontològic i, si es vol, estètic, amb el que endegàvem l’empresa.
Ara bé, que ningú s’enganyi més del compte, tots els implicats
teníem molt clar que volíem guanyar diners a cabassos. Es volien
fer bé les coses, però alhora enriquir-nos més o menys. La idea
era aprofitar el boom de la bici, encara en la seva fase
inicial (com, per què i exactament quan va començar, reconec que
és, per a mi, un misteri), contribuir-hi, i vendre bicicletes a tot
drap. Fèiem projeccions optimistes, quasi fantàstiques del nostre
futur creixement en el món de la bicicleta a Barcelona. Quan en D.
deia que la bicicleta era el millor invent de la humanitat li donàvem
la raó. Crèiem en les bicicletes, gairebé les veneràvem, i
aquesta fe ens feia esperar el millor i al mateix temps ens donava
l’ímpetu per llençar-nos en el mercat ciclista amb convicció i
esperança, sense les reserves, la mala consciència de qui ven una
cosa que sap és perniciosa. Podíem actuar lliures d’escrúpols;
ens semblava que teníem la coartada perfecta i que per tant podíem
participar de la festa materialista, del binomi producció-consum
sense fre ni sentiment de culpa, Aleluia!
Les coses, però no van
anar ben bé així, no van ser tal com ens pensàvem que serien. En
aquesta vida no n’hi ha prou amb tenir bons propòsits, o més
exactament: darrera dels bons, dels objectius lícits i engrescadors
sempre s’amaga alguna cosa d’invisible que fa naufragar les
intencions, sempre hi ha alguna contradicció que no s’havia copsat
prou, l’aleteig d’alguna passió o el rossec d’algun costum, els efectes dels quals no s’havien previst suficientment. I després hi ha
el món, amb el seu nombre infinit de variables... Entre una cosa i
l’altra, el fet és que de seguida van anar apareixent les primeres
dificultats. Unes d’ordre personal, unes altres tècniques, unes
terceres d’ordre estrictament empresarial.
No em veig capaç
d’explicar cronològicament els avatars de la botiga al llarg de
tots aquests anys, i tampoc crec que, de ser possible, la cosa
tingués gaire interès. Abordaré la qüestió cenyint-me més
aviat aquest destriament que he fet de la naturalesa dels problemes,
tal vegada fusionant en una sola distinció els dos darrers, els
tècnics i els empresarials.
En l’ordre humà, el
més sucós, ens vam trobar ja d’entrada amb el xoc de
personalitats, amb la diferent manera d’entendre com s’havia de
portar el negoci. El desacord aquest, amb la disfunció subseqüent i
correlativa, segueix, amb variants, el següent patró: el D. buscava
i volia una excel.lència, una perfecció que cap dels seus
col.laboradors era capaç d’assolir, i a partir d’un cert moment
o no acceptava el repartiment de funcions i envaïa la
responsabilitat de l’altre, o bé es recloïa en la seva tasca,
normalment la mecànica, i assistia amb mortificat estoïcisme a la
deriva del negoci, fins que feia un pet tirant a sonat.
S’ha de dir, per
entendre plenament la posició d’en D., que la botiga era el gran
projecte de la seva vida, la seva reial oportunitat de triomfar, de
construir-se com a professional i de fer-se un lloc i un nom en el
sector i d’alguna manera en la societat en general. En D. hauria
pogut fer mil altres coses, o com a mínim anar a treballar, amb bon
sou i perspectives de promoció, a Probyke o a alguna altra botiga de
bicicletes reconeguda (era ja conegut i apreciat, i rebia ofertes),
però ell volia dur a terme, materialitzar el seu projecte, allò que
duia al cap i el feia anar de cap. Volia ser el seu únic amo i fer
les coses tal com ell volia i sabia fer-les. Era dels que volen
imprimir el seu personal segell en les coses, en el món. Jo no tenia
res a dir-hi, i no sols respectava aquest plantejament, sinó que de
fet l’aprovava: era justament això, aquesta cunya incisiva allò
en el que havia cregut i que havia volgut finançar.
Jo tampoc ho vivia de
primera mà, perquè no era diàriament a la botiga, però qualsevol
observador podia veure que allí hi havia la clàssica
incompatibilitat entre un model horitzontal i un de vertical, un de
col.legial i un altre de piramidal. Des de la millor bona voluntat i
bona fe, la idea que d’entrada presidia i animava el projecte era
la del treball en equip, amb presa de decisions compartida, entre
tots. Tanmateix ningú li discutia en D. la direcció del negoci (i
de fet assumia el paper d’administrador de la societat), i era com
un pressupòsit tàcitament acceptat i assumit per tothom que li
corresponia preferentment a ell supervisar l’activitat dels altres.
Ell era “el cap”, el màxim responsable, l’ànima de la cosa:
se li reconeixia una veu i un vot de qualitat en tot el relatiu a la
bona marxa de la botiga.
Aquest plantejament
d’harmonitzar democràcia amb principi d’autoritat és molt maco
i és el que hi ha a la base de totes les aventures humanes que
funcionen. Qui sap, el millor, ha de manar, però alhora cal que els
altres vegin aquesta superioritat i ell els ha de saber convèncer,
els ha de fer veure que les seves decisions són les millors per a
tots, ha de saber col.locar cada persona, cada col.laborador
exactament en el seu lloc, en la tasca que li correspon... i ells ho
han d’entendre i acceptar. No és gens fàcil. El que fa de líder
ha de tenir un carisma, uns coneixements, una capacitat de comprensió
de la realitat (humana i general), uns dots de persuasió, molt
considerables, i més quan més gran i complexa sigui l’empresa
humana que s’hagi proposat de menar a bon port.
El D., en el món de les
bicicletes, sense arribar a ser un dèspota il.lustrat, sí que creia
tenir molt clares algunes coses, alguns principis en els que no
estava gaire disposat a transigir. A mesura que la cosa ha agafat perspectiva “històrica”, he anat veient amb més claredat el que
ja llavors intuïa més o menys, i que, val a dir, el mateix D. tampoc s’estava
de reconèixer o de deixar entendre (l’autoconsciència, la
introspecció i la franquesa són característiques que sempre han
format part del personatge). En D., com tot ésser humà, tenia els
seus punts febles. Que n’hagi fet un panegíric quasi hagiogràfic,
perquè s’ho mereix, no treu que en D. tenia també, en tot cas
aleshores, les seves limitacions.
Una, passatgera però que
dura el que dura, era l’edat. En D. era molt jove, potser massa,
per capitanejar un negoci d’aquella complexitat, sinó envergadura.
És cert que portava ja força anys en el sector i que feia temps que
assumia responsabilitats i que tenia tractes professionals amb gent
més gran i més “important” que ell, però això no acabava
d’eclipsar del tot un cert sentiment d’inseguretat.
Un altre taló d’Aquiles
(bé, de talons d’aquests sols se’n té un, però és una manera
de parlar) estretament vinculat amb l’edat, era el sentiment de que
li mancava experiència, no tant en certs aspectes del negoci, que
també (i inevitable sent jove i un camp amb tantes possibilitats per
explorar i explotar en aquell moment), sinó en la vida en general:
era molt conscient que el món era vast i ell tendia a veure’s petit,
poca cosa, davant la immensitat del coneixement, el que es pot
arribar a ser i aconseguir fer; d’alguna manera es veia
insignificant enfront de la vida en tota la seva potencialitat
prometeïca, multiforme. La lucidesa el feia humil, el que està molt
bé i és com ha d’ésser, però alhora cal saber circumscriure
l’exigència a l’aquí i ara, a nivells humans i convencionals,
sense el sentiment de culpa que podria, altrament, venir de no
saber-ho tot, de no ser perfecte. Creure's inifintament petit perquè s'ha entès i desitjat l'infinitament gran, és el més humà dels errors inhumans.
Escrivint-ho, me’n
adono que el sentiment d’inseguretat donada per la curta edat i el
que és producte de la inexperiència són, en aquest cas, una sola i
mateixa cosa, però de tota manera em sembla bé haver fet la
distinció, puix que es visualitza un matís que està bé tenir en
compte. El primer, la joventut, pot i sol ser causa del segon, el
sentiment d’inseguretat per inexperiència, però es pot tenir
aquest mateix sentiment essent ja una persona amb anys, que
simplement es troba ficat en una situació nova per a ell. En aquest
cas, el sentiment d’inseguretat tendirà a ser objectiu: producte
del desconeixement i/o de la manca de capacitat (per entendre,
aprendre, fer). En el cas del D. la cosa era més subjectiva: era la
seva mateixa imaginació juvenil (sempre tendent, com en qualsevol
persona sensible, a magnificar i a idolatrar, a creure que el món “adult” és més sòlid, fiable i seriós del que ho és realment)
intensificava, amplificava aquest sentiment seu d’inseguretat.
