Epíleg
L’única cosa bona de l’incendi va ser que el no el vam provocar nosaltres. La nit anterior, com a colofó del resopó, a algú se li
va ocòrrer de preparar un cremat. Sortint cap a fora, encara dintre casa, en va
caure una cullarada al terra: una flama blava oscil.lant; no va caler un “zapateado” però sí un bon i
insistent trepig per acabar amb ella. Els factòtums del cremat no van tenir
millor idea que anar-lo a situar sobre la taula més allunyada de la casa; un
error, un accident i el vent estenia el líquid incandescent pels voltants. No
sé si hauríem estat a temps. Vaig cridar l’atenció sobre el perill però no se’m
va fer cas. La remanada va ser prudent i afortunadament no va passar res. La història
la va escriure un altre, i m’està molt bé que sigui així.
Dic això perquè sembla que ens ha tocat viure un foc
històric. L’any 1982, vaig viure una mica el del Garraf; demanaven voluntaris i
em va semblar un deure acudir-hi. Era en ple estiu; estava de vacances a
Sitges. Ens van situar darrera de la fàbrica de ciment (CAMPSA) per fer un
tallafocs. La descoordinació era notable. Recordo que vam estar mig matí
esperant que ens duguessin destrals i altres eines d’una ferreteria que estava
tancada... Hi havia abundància de beguda i d’entrepans, això no va fallar en
cap moment. Vaig acabar el dia, ja de nit, amb un aspersor d’aquells d’esquena
remullant brases. No crec que el Garraf s’hagi recuperat mai d’aquell paorós
incendi.
He viscut algun altre incendi (com el de Capmany de
fa quatre o cinc anys, en el que oferint-me de voluntari em van enviar cap a
casa), però mai cap que m’hagi afectat tan directament. Això ha estat una
experiència nova per a mi. Espero que la seqüència segueixi aquesta cadència de
26-30 anys i el proper gran incendi ja sols em trobi d’espectador passiu i
televisiu. Ara bé, sembla que Pirineu ve del grec pyros, foc, per la freqüència dels incendis; molt serà doncs, que
hagi d’esperar tants anys per tornar a veure les flames de prop per aquestes
contrades on m’estic tot sovint…
Vist en perspectiva, me’n adono de l’arriscat que
hauria estat quedar-se a casa. És cert que la casa ha sobreviscut, però encara
no sé si no ha estat gràcies als bombers, ni si el fum hauria fet irrespirable
l’aire, ni si no hauria comès alguna imprudència volent salvar això o allò
altre...
Em veia, em representava encarant les flames amb una
mànega des de la terrassa, el terrat o, en un accés de fanatisme, des de dalt
del molí, cosa que va donar peu a que el M. fes la broma de que ja em veia
convertit en “Ramon a la broxeta” (comentari que va anar seguit, tot sigui dit,
de la declaració de la generosa intenció de quedar-se fent-me costat: “si el Ramon es queda, jo
em quedo”). Gràcies, M.
És cert que més enllà de la probable inutilitat de
la cosa, aquesta visió heroica d’un servidor fent front al perill, al monstre a
base de ruixar-lo, no tenia present un petit detall cabdal: la mànega, la que
fos, vindria de fora de casa (del dipòsit o de la bassa), amb el qual, molt
probablement, hauria deixat de funcionar al cap de poc, al cremar-se.
L’alternativa hauria estat endollar una mànega a alguna de les aixetes de dins
de casa, però no sé si hauria tingut temps o prou domini de mi mateix per
pensar-hi.
Qui sap, potser no m’hauria passat res i ara podria
estar explicant la por que hauria passat sentint i veient l’aproximació de les
flames. El fum està molt bé, però no s’associa tan directament amb el perill,
amb la mort (per bé que en els incendis, és sabut, la majoria de morts
sóns causats pell fum: asfíxia,
intoxicació o pèrdua de coneixement quedant a la mercè del foc). Em quedo amb
la imaginació de la cosa, i potser ja està bé.
Quedarà sempre el dubte de saber què hauria salvat
si no hagués perdut el temps amb els alemanys megalítics. A què hauria dedicat
el disponible, quines haurien estat les meves prioritats… És clar que no hauria
tingut el temps i la calma que vaig tenir dos dies més tard, amb l’A., per fer
tot el que calia per minimitzar el perill, però sí que hauria tingut una hora o
una hora i mitja. Què n’hauria fet? Què no?
Per al record quedaran unes quantes fotos (fins i
tot una gravació en vídeo) de l’incendi i dels seus efectes, una bicicleta BH
petita (antiga deixalla rovellada apareguda ara cremada), un parell de pinces
de roba tortes seguint un disseny digne d’estudi i un munt de cadàvers que
caldria anar tallant, talant i fent desaparèixer (feina ingrata, ho puc assegurar,
en la què he comptat amb l’inestimable ajuda de familiars i amics). A molts
indrets l’herba ja despunta, i això que no ha plogut (llevat del cruel
simulacre de fa una setmana) i que fa una calor de justícia, els dos herpes que
li van acabar sortint a ma germana C. ja enfilen la recta final, i un dels
freixes que s’havia de morir ha tret brots. El càstig diví no ha estat total, definitiu. Cal témer, però, la propera tramuntana (ha fet vent, però no una
tramuntanada com Déu mana) i veure com la cendra, encara volátil, surt volant i
torna a cegar els ulls i els pors de vida. Cal pregar perquè la pluja
s’anticipì i fixi la cendra al terra…
I esperant que passi això o allò altre, l’únic que
podem fer és congratular-nos d’haver sortit encara prou ben parats. Ara sí, ara
sí que podríem tirar els coets que el nebot J. (amb un candor propi de la
joventut de ciutat) va dur per celebrar la inauguració de la casa de la seva
mare (una altra ocasió perduda de passar a la història…). Seria una manera de
felicitar-nos pel miracle i alhora, segons com, serviria de salva d’auxili: hi
ha algú més a la lluna? I és que el moment és tant de Te Deum com de Rèquiem.
Hi ha esperança, és clar, però potser ja no per a nosaltres, com deia no sé
qui. La citació de Nietzsche “el que no
et mata et fa més fort”, sembla escaient, però es pot objectar que la força la
volíem per a la vida, no per a la mort…
I si els maies tinguessin raó, i el 2012 fos un any
especial? Avorrit no podem dir que ho sigui… Tal com vaig deixar anar a tall de
síntesi de la situació a la sobretaula en el xiringuito de Sant Martí
d’Empúries: Suddenly, The Last Summer
(el títol de la peli basada en l’obra de teatre amb el mateix títol de Tennessee Williams, que segons
la T. seria Suddenly, Last Summer…,
sense el The, i per tant amb un
sentit considerablement diferent: de sobte, [va ser] el darrer estiu, o, De sobte, l'estiu passat [va passar allò]).
Viure està esdevenint cada dia més perillós. Un dia
serà tot per al perill, s’ho quedarà tot: la vida li cedirà tot aquell dia i
els que seguirán.
Demà farà dues setmanes, 14 dies de l’incendi. Jo
deixo el tema aquí, però si no en el parlar, en el pensar i el fer el tema s'allargarà,
per a mi, indefinidament. Tot el que passa deixa rastre.
