Anit vaig tenir una
segona conversa sobre la mentalitat Brockwood amb la J. Vaig descobrir una J.
d'una intel.ligència i profunditat insospitades. Sempre m’havia semblat una
persona desperta i lúcida, però no li coneixia aquest grau de curiositat i
exigencia intel.lectual. Resumint molt, el que busca l'ensenyanca de
Krishnamurti és crear allò ja apuntat d’un sol individu entre un mateix, els
altres i el món. Superar l'ego i tot el món de crispacions, més producte de la
nostra ment que no existent per ell mateix. Vaig fer l'advocat del diable tot
el que vaig poder: que si el món té una dimensió irremeiable irreductible, que
si la salvació espiritual sols és possible per a individus aillats, mai per al
gran nombre (com la fe, oberta a tothom, però en la pràctica reservada als
escollits per la gràcia), que una cosa és la potencialitat i l'altra
l’efectivitat, que el món es necessàriament imperfecte perquè no som Déu i que
per tant sols Déu ens pot treure del nostre pou...
No vaig poder
evitar treure tot el que porto de conviccions judeocristianes amarades de
culpabilitat, de pecat original i d’apocalipsi com única escatologia possible.
A mesura que m’esplaiava em va sorprendre veure fins a quin punt estic lligat a
aquesta visió de les coses (que no sols són cristianes, ja que també hi ha
elements moderns: el darwinisme social, la lluita per la supervivència com a
moral, el pessimisme fatalista materialista, etc.). Suposo que sóc carn de
teràpia, però sempre he optat per el meu propi terapeuta, ni que fos perquè
surt més barat.
Des de fa uns dies
l'escola està pràcticament buida, el que ho fa tot encara més “balsàmic” i
aristocràtic, si es vol. El temps segueix sent prou bo.
Com segurament no
estic prou bé en la meva pell m'està costant (i per moments desagradant)
tractar amb humans: massa responsabilitat i complicacions (per moments en tinc
prou amb assumir el pes dels meus 85 quilos d’inestabilitat, sempre a punt,
cada tres segons o tres passes, de desplomar-se sobre meu i d’arrossagar-me a
l’abisme).
A vegades em recreo
imaginant-me en el paper humil (sinó humiliant, venint d’on vinc o sent com
sóc) de l'escombriaire, el sagristà, el porter, el conserge, el sepulturer,
l’escarceller, el repartidor, el transportista, el jardiner, el vigilant, el
venedor de bitllets de metro... Feines ben subalternes, amb escassa
responsabilitat, solitàries, mecàniques... absents. La mortificació, la
pentitència, la discreció, el perfil i vol baixos com a modus vivendi... Penitenciagite!! exclamava
constantment, a tort i a dret, el monjo mig foll de El Nom de la Rosa.
Sempre l’he entès d'allò més bé.
Al final m’han acceptat de guest helper (ja veurem quina de les
dues coses pesa més), amb un horari de 4 hores al mati i 2 a la tarda. Un goig això de tenir la teva pròpia habitació amb bany,
accés a la cuina, a internet, a la biblioteca... Això és com viure en un
monestir però sense maitines. El tenir una tasca a fer també em centra
mentalment i em vincula una mica al lloc; em dóna aquests drets esmentats, em
permet relacionar-me una mica amb els quatre membres de l'staff que
corren per aquí, (tot i que, com dic, tampoc estic massa sociable: sigui per
introversió, per mandra o el que sigui prefereixo estar amb mi
mateix i amb els succedanis vitals de la lectura, l'escriptura, la meditació
més o menys vaga…).
L'I. està molt
divertida i sembla que ja no em té por; ahir vaig estar sol amb ella per l'hort
i no va haver-hi problema: ja no fa ganyotes ploroses quan em veu. Millor,
tot i que en tot cas prefereixo suscitar rebuig que indiferència: tota la
nostra vida és una lluita, al cap i a la fi inútil, per superar la
inexistència, la invisibilitat que pesa sobre el nostre ésser des del
primer dia... No valorem prou la comoditat del no-ser; provocar rebuig o
admiració implica unes conseqüències que cal "gestionar", i això sol
ser feixuc.
Dormint a l’escola,
com faig de fa poc, deixo més tranquil.la a la família, i els permeto
centrar-se en els preparatius de la marxa amb menys entrebancs i distraccions.
L'altre dia, al
vespre, vam anar al pub Thomas Lord. Gràcies a la targeta argentada
(l'altra, la groga, és la “reserva estratègica”) vaig poder obsequiar amb
unes cerveses, sucs i unes "tapes" locals. Que sigui posseïdor d’una
tarjeta platejada ja té conya i indica a quin grau de disbauxa creditícia hem
arribat... Es tracta del pub més famós de Hampshire, que és com dir
d’Anglaterra, a uns deu minuts en cotxe. Molt clàssic. En D. em va explicar que
l'origen dels pubs eren cases "PÚBliques", és a dir cases privades
que obrien al públic per servir beguda. De camí cap allà vam fer benzina:
caríssima. Sembla que està súper taxada (fins a un 50%).
El lloc era
francament agradable (estampes antigues, ambient campestre benestant, vinyetes
humorístiques, ambient relaxat, comfortable). En aquell ambient era fácil
ficar-se a la pell del gentleman farmer que no ha viscut mai
la por d’una revolució o d’una guerra civil (almenys des de 1688) i que sols
espera noves del preu del blat provinents de la capital o vaporoses notícies,
amb aura de drama gloriós, dels confins de l’imperi ultramarí. Entre aquelles
parets farcides de fumada història, aquelles grasses vistes ajardinades,
aquella fusta gastada per innombrables vesprades era natural, impossible no
imaginar-se, representar-se, sentir el goig de viure de la gentry.
