A diferència de França i
d’altres països, a Anglaterra, pel que tinc entès, durant segles ha existit una
aristocràcia rural perfectament orgullosa de ser-ho, plenament integrada i
representada en el poder i la capitalí. El camp anglès, tan opolent i
civilitzat, no ha estat mai sinònim de retard, d’anacronisme. De fa segles que
ha estat entès i organitzat en termes d’agricultura productiva, en sintonia i
complicitat amb l’activitat industrial. El pragmatisme utilitarista, les
guerres exteriors i l’obnubilament imperial han llimat i dissolt la
conflictivitat latent, existent per mor de la rígida divisió social. Per bé que
no ho aconsegueixen del tot, és clar, tal com ens recorda l’escriptora Emily
Brönte amb els seus Cimalls borrascosos o la pel.lícula Tess (basada
en la novel.la d’un altre monstre lletrat, en Thomas Hardy, crec); aquesta
darrera (si no m’erro obra de Polanski, amb una Nastassja Kinski (que no
quinqui) insuperable, immensa, absolutament superior) reflecteix amb una
intensitat i amb una fidelitat corprenedores el pacífic escolament d’una
existència burgesa trufada de dolç materialisme: l’engreix llustrós de les
ovelles, el tremp dels nous cavalls, el plomall tornasolat del paó o del
papagaio fet venir de l’altra punta del món, el pelatge i rapidesa de la nova
cadellada de gossos, la fragància i la tonalitat de les flors exòtiques
sobreviscudes un any més gràcies a l’hivernacle, etc. En altres paraules,
l’hedonisme quotidià, també o sobretot dels detalls, de les coses petites,
erigit en religió i cadència vitals.
Vam acompanyar les birres (per compte sobretot d'en D.,
que tot i així està prim com un tauler, jo limitant-me a una mitja pint i
la Joana a un suc) amb tapes de la casa: formatges, patates fregides a l'estil
antic, amanida, mantega: tot productes de la zona de qualitat (pel que es diu,
se sap i el tast tampoc va desmentir). El Thomas Lord aquest és el pare (o un
dels pares) del cricket, esport que va néixer a Hampshire. Sempre m’ha cridat
l’atenció per la quantitat d’interrupcions que pateix el curs del joc i pel
calurós –es juga a l’estiu- enfarfagament de la indumentària reglamentària de
la seva pràctica: cobriment de dalt a baix amb roba blanca -vull creure que de
cotó i no de llana- amb sabates i gorra de visera igualment blanques, els
distintiu entre equips limitant-se a alguna ratlla de color. Això per no dir
res del bat, apte per obrir caps o síndries pel bell mig. Resumint, un joc que
sembla un parany d’avorriment i d’incomoditat perfecte. No deu ser ben bé així.
Quan ja portàvem una bona estona macerant en la parsimònia
cadenciosa dels que creuen que el món no va bé perquè no és prou britànic, no
té prou interioritzades les regles de joc que cal respectar, l'I. amb o sense
motiu, va esclatar en un plor, vam dedicir marxar.
