El problema, en el fons, no rau en l’idioma (en alguna llengua s’ha d’entendre
la gent), sinó en la mateixa pretensió de voler pensar globalment la solució
dels problemes del món, saltant-se, com sospito que fan, la infinita variació,
“declinació” d’aquests mateixos problemes segons el lloc i els respectius
habitants. Val, es busca el denominador comú (del problema i de la solució), però
tinc seriosos dubtes de que no s’incorri en la precipitació de buscar respostes
ràpides i sols aparentment vàlides. No sé si es té prou en compte la
complexitat de tot plegat…
Sempre
penso en el cas de Jesucrist, del que es diu que no va fer res concret,
"polític" per la llibertat del poble d'Israel subjugat pel jou romà.
Ho entenc i alhora no ho entenc. Em desconcerta. Gandhi, però, sí que va fer
molt per alliberar l'Índia... Jesucrist és superior a Gandhi, però Krishnamurti
potser no. Seria interessant saber com va viure en Krishnamurti el procés
d'independència del seu país d'origen. Per mi que havent nascut en una família
amb molts vincles amb el Regne-Unit, i rebut una educació molt British,
se'n va poder desentendre bastant, tant emocionalment com material. Així
qualsevol...
Tot
això per dir que l’emancipació global, general, individual ha de passar per
totes i cadascuna de les trabes que atenallen l’existència humana. No veig gens
clar que es pugui fer dracera i passar directament a la darrera: vull ser
millor, bona persona; la unió amb el cosmos, amb la divinitat em procurarà pau
i serenor, em desentenc del segle i de les seves lluites i maldecaps… No dic
que sigui massa fàcil fer això, però sí que hauria de ser una opció monacal. El
que no s’hi val és jugar a aquest plantejament romanent en el món secular i
beneficiant-te d’uns o altres avantatges. O lluita ética o retir espiritual,
una de dues…
I
tanmateix, jo també estic per la superació del nacionalisme (en el que veig un
reduccionisme), però no des de falses, artificials unitats imposades des de
dalt, des del poder, sinó des de la base. L’anàlisi marxista ho deixa molt
clar: el que determina les coses és la infraestructura (com es
produeix la riquesa i com es distribueix). La superestructura (les
relacions socials i la representació cultural de la realitat) és un reflex, una
“traducció” d’aquella, que sol justificar-la i referendar-la o que, en el cas
de criticar-la, està condemnada a la impotència mentre no n’alteri les
condicions de manera pràctica, efectiva. Tot es juga en el primer nivell,
doncs, en el camp del treball, de la producció dels mitjans per satisfer les
necessitats: a "primera línia". I és aquí on sóc del parer
que el comunitarisme, una organització social comunitària (amb el que
això implica: vinculació al territori, economia local, escassa jerarquia,
transparència, democràcria directa, etc.) pot marcar, fixar les condicions
perquè el treball i la necessitat no siguin causa d’¡njustícia i de sotmetiment
d’uns a uns altres.
El
cooperativisme, el col.lectivisme, l’autogestió han anat sempre en aquesta
direcció i segueixen anant-hi. Finalment, es tracta d’una hibridació entre el
millor del comunisme i el millor de l’anarquisme. Catalunya compta amb una bona tradició teòrica y pràctica al respecte. Personalment, com ja he dit
algun cop, hi afegiria l’espiritualitat: per salvar la distància, irreductible,
entre l’expectativa i la realitat concreta, evitant d’aquesta manera que la
frustració, consubstancial a l’experiència humana, no aboqui a la discòrdia i a
l’enfrontament entre humans.
