Abans d’ahir vaig
pujar, finalment, a la torre d’aigua (quadrada, de maons sense a vista i sense
ni pintar, amb un coronament de merlets de pedra). Estil molt Tudor o Stuard,
no sabria dir. Hi ha un parell d'aules per a les classes de química i fisica.
Bones vistes. Què seria una mansió anglesa sense torre... Albirar l’horitzó,
dominar la propietat i tenir-hi tancat i encadenat un familiar grillat.
Anit va haver passi
de peli al saló (que no te res a envejar al del millor parador de turisme, per
comparar-ho amb alguna cosa), en pantalla gran. Un luxe. Un clàssic: Strangers in a train. Gairebé
no segueixo l'anglès americà (inclús el dels 50) però ja l’havia vista, almenys
parcialment, i la impecable i elegant fotografia compensava perdre’s bona part
dels diàlegs. Moltes escenes, moments de la peli m'eren com nous. Entre
les novetats, descobriments hi havia el personatge
que fa de promesa de l'heroi (Farley Granger, que va fer entre d’altres Senso): una mena d'Isabella
Rossellini avant la lettre.
El fort és que, en femení, tenia la mateixa cara que en V.C. Pero a banda
d'aquest curiós detall, val la pena fixar-se en l'extrordinari joc d'ulls que
té, fa: no havia vist mai uns ulls tan expressius, humans, intel.ligents. Tota
la força de la personalitat de l'actriu està en aquell parell d'ulls
encisadors, corprenadors. Crec que es deia Ruth Roman; tinc curiositat per
conèixer i quines altres pelis va fer i què se'n va fer. En vaig quedar
com enamorat. El glamur de la peli combinat amb l’aristocràtic del lloc
lligaven d'allò mes bé. L'elegància i meticulositat de Hitchcock són
indiscutibles; la seves el.líptiques al.lusions sexuals, també.
Pel que fa a
l'ambientació natural del lloc, sols trobo a faltar un estany com el meu (però
en gran, és clar). N'hi ha 3 de petits a l'hort (refugi d'una mare ànec i de
les seves cries: ahir semblava que n'havia perdut un i el buscava tota
angoixada) però és com si no hi fossin: passen desapercebuts. Sent un terreny poc rocós i amb aigua abundant, seria
com bufar i fer ampolles. Li vaig comentar a la J. i em va dir que bona part
de les terres de la institució es lloguen a un o mes grangers perquè hi deixin
pasturar les seves ovelles... No sé si vaig entendre l’objecció: què
representaría la pèrdua de 150 o 200 m2 en unes pastures de desenes
d’hectàries? Sigui com sigui es una llàstima que no hi hagi cap estany ni el
projecte de fer-ne cap; afegiria, amb les seves plantes aqüatiques i la visió
sempre alliberadora de l’aigua, el toc definitiu a la versió British del paradís terrenal. Vaig suggerir
que fos la mateixa escola, amb els alumnes, armats amb pic i pala, qui fes
l'obra; sols caldria encarregar la lona (que val una pasta pero assumible per
una institució així). De piscina ja en tenen (6 x 12); m'hi he banyat un cop,
però el cert és que són poques les estones de calor i de cel serè, amb el qual
tampoc ve massa de gust sovintejar les banyades.
Fa uns pocs dies
vaig participar en una partida de crocket (amb un equip de joc model 1900,
mides “oficials”, de fusta): no es pot negar que té la seva gracia, com la
majoria de jocs de forats i pilotes... Entrar, sortir, passar, colpejar,
encertar, tocar, avançar recte, ràpid i lluny, etc. Metàfores del fer humà amb
les seves dificultats, èxits i fracassos.
Aquests dies de
finals de curs donen una mica la sensació d'estar en un vaixell abandonat pel
capità i l'oficialitat, i portat pels suboficials de manera desenfadada, entre
amics. La mitjana d'edat deu rondar els 30 (ja no queda pràcticament cap alumne
i les excepcions senior no passen de dues o tres, en les
que segons com jo ja m'hi hauria d'incloure, glups ;-\
La J. i en D.
marxen d'aquí poc a Copenhaguen a provar sort en la carrera musical d'ell. Ja
té editat mig disc i la veritat és que ho fa bé. Veu de bariton. Bona
presència. Lletres pròpies, guitarrista inveterat i pianista solvent... Els hi
guarden el lloc aqui durant un any. La nena és divertida. És una mica la
mascota del lloc. Tothom li riu les gràcies i li surten mainaderes i maineders
de sota les pedres. A mi em fa pensar amb en Charles Laughton de petitet, a la
mateixa edat: un Charles Laughton en miniatura.
