Aquest matí ha
estat el torn dels hivernacles (netejar, escombrar, plantar, arrancar males
herbes, regar…). Lh’ivernacle és un lloc que sempre m’ha resultat atractiu
(sempre que no sigui una d’aquestes instal.lacions modernes recobertes de
plàstic opac, és clar). Si un es para a pensar, l’hivernacle tradicional, de
fusta amb finestres de vidre, és un punt d’intersecció entrenyable,
amable entre la natura i l’espai humà, artificial de la casa; és com una zona
de pacte, de compromís entre ambdós mons. També és un món de precisió,
d’”artesania”: les llavors, el planter, les hibridacions, les plantes rares,
els graus d’humitat i de temperatura, els fitosanitaris, els adobs…
L’agricultura “punta” o la punta de l’agricultura. Es podria dir que
l’hivernacle és la marca, la prova de la culminació del procés civilitzatori en
el camp de l’horticultura: la millora d’espècies, el refinament de sabors, la
matisació de colors, l’increment del rendiment.
En principi tinc
molt de recel davant dels estadis avançats de totes i cadascuna de les branques
productives de l’activitat humana, però el motiu no rau, i és important
d’assenyalar-ho, en la sofisticació en ella mateixa, sinó en els mitjans que
s’empren per dur a terme aquesta. Per a mi hi ha, tres barreres almenys que no
s’haurien de franquejar: el maltracte als animals, la manipulació cel.lular
(biogenética) i l’utilització de substàncies de síntesi (per a provocar o
afavorir reaccions, creixements, mutacions, immunitats, etc.). Es pot i s’ha de
jugar amb les forces de la natura, acompanyant-les; sóc contrari a forçar-les,
a desnaturalitzar-les. En el món sobren biogenetistes i químics i falten
horticultors i herboristes, per dir-ho resumidament i gràfica. Pel que fa als
que per tal de trobar la clau d’un perfum o d’un fàrmac són capaços de matar,
torturant-los, milers de rates o de conills, tinc dubtes de que mereixin formar
part de la Humanitat.
Aquesta triple
frontera que a la investigació de tota mena hauria de respectar, em recorda (i
de fet en part s’hi inspira) en la declaració que va fer en una entrevista un
eminent físic, hores d’ara certament desaparegut ja fa temps, i de qui
malauradament no recordo el nom.
Deia aquest
científic, entonant un mea culpa i ja retirat (altrament l’haurien
intel.lectualment linxat i cessat ràpidament) que la generació d’investigadors
de la que ell formava part, mai no hauria hagut de traspassar tres límits. El
primer era el de l’àtom; el segon el de la cèl.lula i el tercer no el rocordo!
Dissortadament no arribar a entrar en la meva memòria o en va fugir de forma
primerenca. Fa anys que em pregunto què podria ser aquest tercer element. El
primer circumscriuria el quefer de la física; el segon, el de la biologia i
química (i per extensió i derivaió la medicina i la farmacopea); el tercer ?
L’espai còsmic, tal vegada? El món de les ones? Per molt que m’escarrasso no
veig, no intueixo quin podria ser el tercer interdictio…
Deia aquest
científic, entonant un mea culpa i ja retirat (altrament
l’haurien intel.lectualment linxat i cessat ràpidament) que la generació
d’investigadors de la que ell formava part, mai no hauria hagut de traspassar
tres límits. El primer era el de l’àtom; el segon el de la cèl.lula i el tercer
no el rocordo! Dissortadament no arribar a entrar en la meva memòria o en va
fugir de forma primerenca. Fa anys que em pregunto què podria ser aquest tercer
element. El primer circumscriuria el quefer de la física; el segon, el de la
biologia i química (i per extensió i derivaió la medicina i la farmacopea); el
tercer ? L’espai còsmic, tal vegada? El món de les ones? Per molt que
m’escarrasso no veig, no intueixo quin podria ser el tercer interdictio…
Bé, entre una cosa
i l’altra crec que m'he guanyat prou el dret de ser aquí. Estic per tornar a
provar això de la piscina (tot i que encara està núvol) i qui sap si no algun
“luxe” com visionar un DVD a la sala dels ordinadors. Finalment ha plogut,
mentre dinàvem. Teòricament havia de treballar també per la tarda, però en D.,
que em fa de cap, ha decidir que no cal. Estic doncs en un dels moments dolços
del dia. Dinar abundant, a discreció, lectura en un espaiós saló desert...
L'escola, com deia, és ja pràcticament buida de gent; alguns pocs estudiants,
un grapat de mature students, i alguna figura més destacada en la
seva borrositat, com jo mateix. Ombres, figures humanes, talment fantasmes que
van i venen en silenci i calma. Sensació d'anticlímax, com diu en D.. El reflux
d'una marea en retirada; compàs d'espera. Un moment dolç del dia, en un període
igualment dolç de l'any (per als connoisseurs). La indeterminació
com a refugi, la digestió com a prórroga. Valors universals.
Em vaig quedar
llegint al menjador (que fora de les hores dels àpats és com una gran sala
d’estudi), donant una volta per la biblioteca i escollint cambra per dormir-hi
a partir d'avui. Em vaig quedar tambe una estona fent de mainader de la I.
passejant per l'hort: vam collir fresons, perseguir una mare anèc i els seus
cinc aneguets. Sempre evitant les ortigues, un perill de l’hort i de la
contrada en general.
