Pel jardí i l’hort
s'hi passeja un peacock (? paó reial); tan panxo. És espantadís però tampoc en
excés. Al principi sentia crits forts d'ocell, com si fossim a l'Amazònia: AarouAc!,
i em deia que seria una mena de mussol. Era el paó. L'altre dia tenia les
plomes desplegades i el vaig poder fotografiar a pleret. A menys d'un metre
tenia un conill petit fotent-se una fulla d'enciam de les gallines. Li donava
l'esquena i ni s'immutava. El paó, imponent amb el seu m2 de plomatge en
ventall semblava fer-se’n creus que el conill l'ignorés d'aquella manera
(talment com les gallines, però menys justificat en el seu cas). De tant en
tant sacsejava amb una mena de vibracio tot el seu plomall, fent un soroll con
de fregadis de fulles. El vaig poder igualment fotografiar pel darrere. El
ressort musculós que fa eriçar les plomes ha de ser potent. Vaig comptar, així
a ull, una quarantena de plomes llargues, cadascuna amb 2 o 3 "ulls"
del color característic... Al final, mesquinament irritat per la indiferència
del conill cap al paó, i també envers mi (a poc mes d'un metre, barrera enllà)
li vaig llençar un pedra, fallant.
Val a dir que això
dels conills és una plaga. Mai n'havia vist tants
arreu. Enlloc
de matar-los els hi posen gàbies parany i els deixen anar bosc endins (deuen
tornar al cap de poques hores o minuts...). El Derwent em va confessar que el
jardiner, quan ja no queden alumnes, fa venir caçadors a fer una batuda. Tot té
un límit, començant per la paciència humana.
Ahir la tarda vaig
visitar amb la J. i la seva filla I. l'escola dels nens petits (fins als 8
anys, crec): Inwoods, a uns pocs centenars de metres de l'escola gran i la
resta del complex (centre K, Fundació, etc.). Un lloc potser no tant atractiu
com el de l'edifici i jardí senyorials de l’escola-mare però ideal pels nens i
fidel al nom: in(to the) woods. Ho estan ampliant amb un nou edifici totalment ecòlogic
fet de bales de palla. La tècnica bio, en l’actualitat, consisteix en asseure
les cases sobre uns pilars fets a base de dos pneumatics plens de terra
premsada. La casa queda a uns 50 o 60 cm del terra i sembla que es bo per a la
ventilació i per evitar humitats (i si hi ha una inundació, doncs mira, les
primeres hores estàs en sec). Tocant a l'escola he vist un barn recolzat sobre una mena de bolets de
pedra, estil "orreos". La tendència seria doncs fer per als
habitatges el que s'ha fet tota la vida per als graners.
Parlant amb un dels
que esta construint l'ampliació de l'escola per als nens petits, parlant de
pintures ecològiques, de llibertat, de responsabilitat, de com el poder ens vol
acovardits, etc. vam acabar parlant del determinisme de l'ADN. Segons deia
aquest es xifra sols en un 10% (!), la resta és el surrounding... Hi ha una
paraula per aquesta teoria per no la vaig caçar prou bé.
El D. i altres “històrics” es queixen de l'escola ha esdevingut molt massa burocràtica, seguint el ritme de la societat en general. Brockwood va ser pionera però ja no ho seria tant, segons ells.
El D. i altres “històrics” es queixen de l'escola ha esdevingut molt massa burocràtica, seguint el ritme de la societat en general. Brockwood va ser pionera però ja no ho seria tant, segons ells.
De tornada, amb el
seu particular estil mig directe i mig a base de circumloquis, la J. m'ha
apressat a que parli amb el D. a veure si vull venir d'staff, a parlar
amb els directors de cara a una prospective
week (la possibilitat, no
oberta a tothom, tant per a estudiants com per a personal docent i altre, de
venir una week de prova). No hi pensava, la veritat, i crec que hauria marxat
embolcallat en la cortina de fum de l'ajornament, del "ho estudiaré",
m’ho pensaré: guanyar temps, com sempre... He accedit a fer les passes entre
avui i demà. De tota manera no li he amagat que el clima em sembla un greu
obstacle. Si ara, a principis de juliol, de bon mati i als vespres fa fresca,
com serà la cosa el mes de
gener... M'ha reconeguit que la pluja i la manca de llum són un problema. Crec
que em faré fort en el tema aquest per tal d’”escapolir-me” (i de fet tampoc
serà cap pretext, cap falsa excusa: si per moments trobo que l’hivern de
Barcelona ja és excessivament fred, què diria, com viuria l’hivern d’aquí…).
A la qüestió de la
meteorologia s'hi afegeix que si bé el lloc compleix amb escreix una indubtable
funció educativa, no tinc gens clar que tingui fusta de mestre, ni que la
nebulosa mental en la que es mouen ells coincideixi prou amb la meva: no
sé si és la meva "guerra"... El factor acúfens també dificulta
qualsevol decisió que suposi un compromís, una entrega, un esforç d'obertura
(aquí es fa molta vida social, es bolquen molt en els estudiants i es parla,
discuteix molt sobre els objectius, els mètodes, els problemes i conflictes,
les dinàmiques i processos, etc.). És veritat que un cop em trobo en un context
així sovint m’hi poso: em sol agradar tot el que és debat, dialèctica, etc.,
però no sé si aguantaria el ritme; estic molt massa acostumat a la solitut i a
les meves cabòries (que segurament m'estan matant, d'acord...). M’agrada la
teoria però la pràctica (la vida?) no la sé compartir.
Deu haver-hi una
base militar no massa lluny perquè ahir mati va solcar el cel un helicòpter
d'aquests grossos de transport (però no el de 2 hèlixs: d'aquests en va passar
un dilluns mentre parlava amb la S.: llunyana visió sinistra). El d'ahir va
passar a uns escassos 40 metres d'altitud a tota velocitat i gairebe per sobre
de l'escola, a uns 300 o 350 km per hora; atronador. Una visió tan terrorífica
com fascinant. I és que aquest país on sóc està ficat, immers en 2 guerres, no
es pot oblidar, i tot aquest benestar té la seva cara fosca… Poc més tard
travessar l’aire una formacio de cinc caces a la velocitat aquesta que gasten.
Feien menys “por”, segurament perquè eren pintats de vermell i feien pensar en
una exhibició aèria.
