Fins divendres i dissabte encara es va veure activitat de bombers. Helicòpters sobrevolant la zona (alguns amb la bossa en forma de didal, amb els seus tres o quatre mil litres d’aigua, no crec que puguin ser més), avionetes, camions de bombers. En vaig veure un de l’UME (potser l’única cosa útil, bona que va fer en ZP en el seus 8 anys de mandat?) remullant a pressió i amb continuïtat ininterrompuda un dels costats de la carretera de La Jonquera-Cantallops. Un cop van passar, vencent una mena de respecte prenyat de timidesa, vaig donar les gràcies. “Hasta luego, de nada”, em va constestar el que m’havia sentit i que tancava la comitiva. Feient la seva feina, però ser agraït és de benescut, em sembla a mi. Dijous encara em vaig trobar un cotxe de bombers a 300 m de casa remullant unes soques…
Algú dels que corria per casa aquests dies, en Ph. crec, va comentar que li semblava notar com pujava escalfor del terra. Tothom va dir la seva. Hi havia que afirmava que l’escalfor retinguda durant el dia es desprenia cap al tard. No vam trigar a deduir i concloure que vivíem enmig d’una immensa placa solar. El negre atrau els raigs solars, ergo el terra estava acumulant calor, que deixava anar de forma constant o en un moment donat del dia. Aquest fenomen (de retenció i “emissió” de calor per part del terra) potser és normal i habitual; simplement s’hauria intensificat.
En els diaris, referint-se al paisatge cremat, es parla de color gris-cendra, però això no és del tot exacte. El color dominan és el negre, amb el gris marronós (com d’una sequera bíblica) per tot el que no s’ha cremat però ha quedat tocat de mort per l’escalfor.
Com potser ja he assenyalat en algun altre passatge d’aquesta crónica, el foc, empès pel fort vent, ha anat molt ràpid i molt sovint no s’ha donat temps d’acarnissar-se. Això explicaria les clapes de terreny salvades, o el fet de que en molts casos sols es cremés el terra (herba, pinassa) sense atacar l’arbrat. A assenyalar també que contràriament al que es diu i pensa, en no pocs indrets els pins han resistit millor que l’alzina surera. Aquest extrem no invalida, però, la dada de que en termes generals l’alzina es recupera molt millor que el pi (que àdhuc en els casos en que manté un aspecte més o menys íntegre, tanmateix sovint sucumbeix).
No cal dir que les llaunes de refresc (l’única deixalla que ha sobreviscut) es veuen infinitament més que abans. Torrades, es confonen bastant amb el paisatge, però parlen eloqüentment de la desaprensiva deixadesa dels nostres conciutadans.
Dissortadament l’ananòmetre de Canadal ha aguantat. Val a dir que esperar el contrari era una mica ingènue; costa molt que el ferro es cremi, i més si és el d’una estructura pensada per aguantar les ventades. D’entrada cal que les flames hi puguin arribar de ben a prop (cosa improbable per l’àrea de terreny lliure que sol haver al voltant de la instal.lació), i després la calor que ha de generar el foc ha de ser de milers (?) de graus. Bé, si s’hagués fos l’ananòmetre també s’hauria fos el meu molí…
Sols puc parlar del que he vist. De les poblacions afectades per l’incendi a l’altra banda dels eixos de comunicació (AP-7, N-II, AVE) – Biure, Agullana, Darnius, Tarrades, Llers, Vilafant, Boadella, etc.- sols en sé el que he llegit en els diaris (les granges cremades, els centenars d’ovelles mortes, el ciutadà francés que va baixar del cotxe amb la intenció d’apagar el foc i va acabar morint, l’habitant d’agullana que va patir un atac de cor mortal… Crec que ha estat tant o més terrible que aquí. Encara sort haurem tingut de la disponibilitat d’aigua propera que haurà suposat el pantà de Boadella…
M’ha arribat, per la banda del boca-orella, que l’empresa que està soterrant la línia MAT a l’alçada de La Jonquera ha perdut molt de material malmès per les flames. Ja veurem qui ho paga; molt será que no carreguin al contribuent el sobrecost…
Els pagesos parlen de 3M€. Algú em deia que l’extinció de l’incendi haurà costat a la Generalitat 7€ el m2… En fi, destrucció i sagnia econòmica. Les xifres oficials parlen de més de 10.000 hectàries cremades. De les 13.000 i escaig avançades en un principi en deuen descomptar totes les que no han estat afectades o no de forma efectiva. D’aquestes cal comptar que no menys de dos terços són de bosc. Ja veurem quanta part de bosc es recuperarà de manera natural, i quant trigarà a fer-ho…
Queda oberta la polémica de en quina mesura les retallades en el servei d’extinció d’incendis no ens hauran passat factura, aquí i arreu. A La Jonquera, a la seu del parc de bombers, penja un banderola gran que resa: “BOMBERS EN LLUITA / SE’NS PIXEN A SOBRE I DIUEN QUE PLOU”. Amb tot, sóc del parer que el problema rau sobretot en la prevenció. El que s’ha fet en aquest sentit sembla que és manifestament poc. La gestió dels boscos és inexistent o insuficient. Els propietaris particulars es renten les mans (no en treuen un duro de netejar els boscos) i els poders públics ni subvencionen ni expropien (per a fer neteja o fer tallafocs) ni legislen aquest sentit (obligant als propietaris de boscos a uns mínims de manteniment). Ara volen oferir la possibilitat als presos de rebaixar la pena a canvi de fer neteja de boscos; no em sembla una mala idea: els presos sortiran del sinistre reducte penitenciari, veuran país, tindran contacte amb la natura, i el conjunt de la població es beneficiarà d’uns boscos més sans. Nogensmenys, els propietaris diuen que encara sortiria més car, que calen professionals…
En contra d’aq uests enfocaments, hi ha qui diu que els focs són naturals i que els sotabosc, quan no és de pi, és verd i difícilment inflamable. Potser sí. Tindríem doncs el problema dels pins, per una banda, i l’excepcional destrossa de la nevada del març del 2010.
Hi ha un quadre de Rousseau Le Douanier que resumeix bé tot el que s’ha viscut i el que queda en aquestes contrades des de les que escric. Es titula La Guerre.
