Refonent mails enviats el juliol i l’agost del 2011, “passo a net” el relat de la meva breu estada a l’escola de caire alternatiu fundada a finals dels 60 per en Krihsnamurti a la localitat anglesa de Brockwood, a uns 200 quilòmetres al sud-oest de Londres. Ha passat més d’un any i de tota allò queda el record i el que vaig escriure sobre el meu sojorn quan hi era i un cop tornat a Catalunya. Hauria pogut representar un tomb a la meva vida, però no ho va ser.
Escric des
d'Anglaterra. He vingut a visitar la meva neboda J. i el seu marit que fan de
mestres en una escola Krishnamurti, en ple camp hampshirià. El lloc és del més
bonic que he vist mai (tant el paisatge, com el jardí i la casa: prats
bucòlics, arbres gegants, ovelles pasturant en grans extensions de gespa, flors
per tot arreu, un hort comme
il faut, amb hivernacles i tot, una mansó postvictoriana reconvertida en
internat amb un gust exquisit, conservant tot l’antic, fusta treballada, velles
xemeneies, enormes finestrals donant al jardi, sostres alts, un laberint
d’espais i racons per a tot, profusió d’accessos i angles. Sensació ordre,
pulcritud, ambient familiar i corresponsable, internacional, distès, educat,
amable... Tot molt plàcid i old
England amb flaire
"pijoprogre".
A tocar hi ha el
centre Krishnamurti, per a estudiosos i visitants. Som a Hampshire, la pàtria
de Jane Austen: el rovell de l’ou de l'Anglaterra antiga feta de manors, turons verds amb
ovelles, boscos, cottages,
pubs històrics... Capital: Winchester (capital medieval del regne anglès).
La J. va descobrir
el lloc aquest a Biocultura i va ser aquí que la meva neboda va conèixer el seu
marit, educat allà, casant-se i tenint-hi una filla. En D., el marit, hi porta
(llevat d'un any sabàtic) des dels 14... és com de la casa (la seva mare i el
seu padrastre hi van ser igualment profes).
Això és una mica
com una família. Comptant alumnes (adolescents) i staff (docència i manteniment) són poc
més d'un centenar. Les classes són de menys de 10 alumnes i es posa molt èmfasi
en la relació humana, el creixement anímic de la persona, però sense religió,
ni ritus. El lloc vol transmetre valors humanístics, ecologistes, alternatius.
Bon rotllo “bonista” amb pàtina alermundista. El de sempre, amb els seus
encerts i les seves limitacions, segurament. El menjar, molt bo per cert, és
vegetarià, cosa que, sigui dit de passada, per moments és insuficient per a
n’en D., abonat com està al veganisme.
Jo hi estic de guest helper, treballant a
l’hort unes poques hores (per tal de pagar-me, poc o molt, l’estada i de tenir
dret d’ús de les facilities del lloc). Els pimers dies vaig
dormir a casa de la J. i en D. (la planta baixa d’una de les tres o quatres
cases que tenen per a profes dins del mateix complex de l’escola), però ara ja
tinc habitació pròpia en l’edifici (un edifici de planta baixa en forma de claustre)
dels nois.
Ara ja s'ha acabat
el curs però hi ha una part de l'staff per
aquí, fent manteniment i cobrint la retirada general. Ambient, com deia,
relaxat, bona cuina (vegetariana) i temps per escriure, llegir, passejar,
parlar. Si fos jove i no patís la guitza dels acúfens ho gaudiria i aprofitaria
més, però què hi farem. Amb ganes i movent alguns fils potser podria venir de
profe (d’espanyol? de filosofia?) l'any vinent, però no sé si m'hi veig, la
veritat. Tampoc sé si em voldrien, tot i que fent-me avalar per en D. tindria
possibilitats). El clima, expatriar-me una altra vegada, el caràcter borrós de
les ensenyances, de la filosofia de Krishnamurti... No crec que faci per a mi.
L’estada està sent
prou distreta. El bo, òptim hauria estat venir aquí amb 14 anys (que és l’edat
mínima per a ser admès com a alumne), és clar (o amb 20 o 30 de “mature
student"). Massa light i bon
enfant. Sóc gat escaldat i escèptic en quant a la condició humana. La meva
edat i trajectòria, posats a posar-se a prova, m’haurien de dur a un Heart of Darkness (Conrad), més que no a un Heart of
Wonder de
Brockwood. À chacun sa guerre…
Avui he passat un
matí més dedicat a l'hort (arrencant males herbes d'un bancal i estenent-hi
palla; una feina senzilla i honesta, relativament gratificant). Finalment he
aclarit la funció d'una eina que feia anys i panys que veia: un mànec agafat a
una mena de con metàl.lic buit, acabat amb dents. Creia que era per fer forats
a la lona (de fet seria impossible amb el tipus de dentat que té), però serveix
per desenterrar bulbs. Em vaig trobar el D. fent forats a la lona amb un soplet
segurament concebut especialment per a això (pot d'esprai i llarg tub amb final
corvat).
Els forats que
practiquen a les lones permeten tenir el terra cobert contra la crescuda de
males herbes no deixant sortir més que les plantes que volem i que hem plantat
en els forats. Evident. Aquí s'empren unes lones relativament gruixudes (una
trama de plàstic més aviat densa) de color negra amb fins quadres vermells:
bastant elegants. També s'utilitzen, per sobre de certes plantes, per exemple
el blat de moro, llargs rotllos de mosquitera, suposo que per protegir la
planta contra tot: ocells (hi ha molts merles, cornelles i coloms: aquests
darrers mes grans i ben peixats que els nostres, com una barreja de coloms i
tortores: molt macos), rosegadors, insectes (almenys els voladors). No
m'estranyaria que les mosquiteres servissin així mateix per no deixar passar les males
herbes en forma de llavor: la trama és molt fina i són poques les llavors que
poden traspassar-la.
En els perímetres
de la zona plantada hi ha plantats bujacs (o bojacs, no sé ara): aquesta
plantes que fan una flor carbassa que es posa en les safates per adornar
determinats plats cuinats i que es pot menjar (sense anar més lluny avui mateix
una flor d'aquesta era al centre d'una safata de mongetes tendres). Aquests
darrers anys la T. ha insistit molt perquè n'hi hagi sempre algunes en el meu
hort. La funció, almenys allà, sembla que seria la de foragitar els
mosquits.
