De fa un cert temps tinc identificades dues
recriminacions que faria als rics (i tal vegada a la societat en general: qui
no vol ser ric?). Darrerament les he completades amb una tercera. Sempre, i en
tota cosa, m’ha semblat important poder concretar, precisar el què i el com de
les coses: les vaguetats m’avorreixen i em semblen condemnar a la circularitat
impotent (del mateix pensar i també de l’obrar). L’exigència filosòfica de
trobar i aïllar els elements constitutius de la realitat ve donada i alhora es
bolca en la voluntat de transformar la realitat. Això serà possible o no, però
el judici ha d’estar a punt, ha d’haver preparat el terreny a la pràctica, sent
aquesta la seva derivació natural. S’ha de dur la teoria fins a les portes de
l’acció, encara que després, pels motius que sigui, no es faci res, o poca
cosa.
1. La bellesa que venia de la lletjor
La primera acusació que faig, que llenço als rics és
que destrueixen allò mateix que aprecien. Sempre m’ha cridat l’atenció el gust,
l’exigència dels rics amb tot el que és de qualitat i la contribució directa i
indirecta que fan per la desaparició, per la reducció a l’escassetat d’allò
mateix que valoren. Els rics són amants de tot el que és “autèntic”, genuí,
però el que fa possible llur accés a allò, i la manera d’arribar-hi, són un
atemptat contra allò mateix que preuen i busquen.
Sense recórrer ara a exemples concrets, podem
afirmar que als rics els hi agrada tot el que és d’una bellesa i d’un
refinament excepcional (o que passen per ser-ho). Les illes verges amb les
seves platges paradisíaques (abans que ho fes tothom, s’entén), els articles de
la millor artesania, els productes naturals més selectes, l’art més excelsament
depurat, els indrets més intactes i harmoniosos de tots i de qualsevol país… i
també les persones: aquells que destaquen per haver fet, amb la seva sàvia
integritat, una gran obra benéfica a la
humanitat o alguna altre contribució notable i de vàlua indiscutible.
És cert que aquesta predilecció dels rics pel bo i
millor de tot no sempre és sincera. Sovint és el réflex d’una moda (de ric), i
per tant és fingida, impostada. Això no treu que el gust vertader existeix, que
hi va haver uns primers que es van posar a cantar les meravelles de certes
coses i llocs i que uns quants, molts els han anat seguint amb convicció
pròpìa, renovada de generació en generació, per ramificació familiar, filiació
de clase, transmissió del bon gust. És a aquesta actitud “íntegra” que adrecem
la nostra crítica, no a la simple imitació, al mer “seguidisme” que es
desqualifica sol.
No, hi ha gent rica que aprecia de veritat coses que
tenen un valor innegable.
El que queda per veure és la qualitat del que fan ells: el grau de correspondencia entre
el que fan, aporten al món, ells, i allò que els agrada i cerquen en el món. El
que introdueixen en el món i el que en treuen d’ell, el que produeixen i el que
consumeixen.
No cal ser gaire perspicaç per veure que no hi ha
una bona correlació entre ambdues coses. Llevat d’alguna excepció la fórmula
imperant és la següent: DINERS -> EDUCACIÓ REFINADA ->BON GUST ->CONSUM DE QUALITAT. El quid, és evident, rau en el primer element, en els
“diners”. És obvi que per “diners” cal entendre molts diners. Ara bé, què
genera, pot generar molts diners? En alguns casos, no ho neguem pas, la
“qualitat” (efecte de la genialitat creativa individual: l’artista,
l’inventor…), però en la majoria de casos és la “quantitat” la que fa possible
els guanys ingents: la producció i venda de béns i serveis a escala industrial.
Aquí rau el problema, ja que o el bé i servei,
justament per ser massiu, no és de qualitat (per ser venut en grans quantitats
ha de ser, per una qüestió de preu, necessàriament de baixa qualitat), o si ho
és, ho és gràcies a algun abús en tot el procés de producció (o s’esquilma la
natura o s’explota els treballadors que intervenen en totes o en alguna de les
seves fases de fabricació). Podríem fer entrar encara aquí en consideració el
tema del carácter necessari o superflu del bé i servei, o de la contaminació
que suposa la seva elaboració i el seu rebuig un cop acabada la seva vida útil.
També podríem parlar de l’obsolescència programada, i altres enganys
afavoridors del consum…
La nostra intenció, almenys aquí i avui, no és
intentar fer una crítica completa i consistent del capitalisme, sinó de deixar
clar que NO hi ha manera de fer molts diners (com no sigui de forma individual,
creant alguna cosa que plagui… als rics) que respecti alhora totes les
exigències “qualitatives”: respecte al medi ambient, respecte a la
intel.ligència humana del comprador, respecte a la dignitat del treballador,
respecte a la exigència d’utilitat i oportunitat (això darrer també, o
sobretot, és responsabilitat del comprador, és clar: és ell qui ha de decidir
si li és útil i si és el moment de tenir una piscina, un cotxe, una barca o una
barbacoa com el veí…). Siguem realistes i honestos: el que dóna diners de
veritat, o és directament nociu (armament, drogues, joc, prostitució, seguits
-o avançat?- per la farmacopea inútil o contraproduent i el tràfic d’òrgans), o
és producte de l’explotació (sent aquí indiferent que es tracti d’un bé o
servei de qualitat o no), o és de baixa qualitat (salvant una necessitat a base
de degradar el medi i la dignitat humana), o és inútil, superflu (quan no
directament fum).
Aquestes, i no unes altres, són les condicions de
possibilitat de la quantitat, l’única dimensió que assegura uns ingresos, uns
beneficis realment importants. Si es mira de prop, la cosa consisteix en donar
a molts, molt poc (o, en sentit contrari, treure de molts alguna cosa, encara que sigui poc).
