J'accuse (IV)

Totes elles tenen la “virtut” d’esquivar l’autocrítica. La primera, fidel a la tradició, practica la fugida cap endavant: les resposta està en l’esdevenidor; demà passat tot haurà quedat solucionat, se sabrà tot i s’hauran resolt tots els problemes. La segona reconeix implícitament la resistència tal vegada no prou prevista d’alguns esculls, però demana confiança: busca guanyar temps sense caure en la beatitud dogmàtica de la primera actitud. La tercera prepara ja la deserció: tot seria possible si no fos que… D’alguna manera és com si al.legués la “mala fe” en el seu objecte d’estudi i transformació (d’allò mateix que ha volgut transformar, a priori passiu i inferior en intel.ligència i força…), i reconegués, en aquestes condicions, la impossibilitat de dur a terme el “pla” emancipador i benefactor de tall messiànic.

Ja em perdonaran, però totes elles, comptat i debatut, excuses de mal pagador.

S’endevina, es detecta, a partir de la tercera “justificació” la reaparició, el ressorgiment de plantejaments mentals en principi superats. Sigui dit de passada, la facilitat amb la que afloren de nou fa pensar que la seva latència sempre ha estat a prop de la superfície, i que, per tant, la seva incidència en la concepció i la realització del gran disseny de la Modernitat no ha estat menor. Això, però, és sols una suposició, que caldrà, si s’escau la necessitat i l’oportunitat, escatir ulteriorment. De moment tractem aquests esmentats factors com vectors externs al moviment modern, que d’abans o de fora d’ell tornen a ser presents i determinants.

Ens referim al racisme, al classisme (elitisme) i al darwinisme social o maltusià.

En substància, cadascun d’ells ens diu: “Amics, no ens podem salvar tots.” Cadascun d’ells ho fa a la seva manera. El primer dient que se salva perquè és blanc, el segon perquè el seu nivell sociocultural així ho vol, i el tercer perquè ha estat prou llest i previsor per situar-se dalt del vaixell, a cobert de l’oceà de penúria.

Les dues primeres postures eviten gosar, obertament, afirmar que hom es beneficiari de la salvació perquè s’ho mereix. S’atribueix la salvació a l’atzar, a la casualitat… a la fatalitat: he nascut blanc i ric, què hi puc fer? Tampoc m’esquinçaré els vestits...

La tercera és més sincera i ja va en una línia més declaradament Ancien Régime. Hi ha uns escollits (no per Déu, però sí per la vida) que mereixen salvar-se. No tots som iguals: cadascú mereix la sort que té. Et salves o sucumbeixes en funció de la teva qualitat vital.

No cal dir que, una vegada més, les tres posicions, els tres postulats tendeixen a confondre’s en una sola cosa.

Quina és, però, la base filosófica, ideológica, “doctrinal” d’aquesta “nova” mentalitat moderna? Aquí ja no es pensa en termes d’igualtat, fraternitat o llibertat. Certament, la racionalitat, com a valor i instrument d’interpretació i transformació del real, es manté, però reorientada a la baixa, circumscrita a un camp i nivell molt acotat. Ja no es tracta ni pretén explicar el món i salvar tothom, com s’havia teòricament volgut fins fa poc, certament. Ara, del que es tracta és de posibilitar la salvació dels de dalt i justificar “racionalment” llur salvació.

El fonament intel.lectual (mitjà i alhora justificació) que animarà i acompanyarà aquest nou paradigma serà el genetisme, i la seva derivació lógica: l’eugenisme. El raonament que presideix aquest enfocament és relativament senzill: la vida es en el gen. Qui vulgui viure és qui mereixerà entrar-hi. Els millors ens farem definitivament millors. La porta és oberta a tothom… que tingui els mitjans per permetre-s’ho. La llibertat, la igualtat,la fraternitat, la salut, la bellesa (i qui sap, potser algun dia la immortalitat), sí, per a tots… els que s’ho mereixen, és a dir els que s’ho poden permetre.

La pirueta, el bucle històric és curiós, sorprenent, extraordinari: del Progrés, de l’Humanisme passem al… protestantisme! Hi ha uns escollits, uns predestinats. Ara no és Déu qui els escull sinó que s’escullen ells mateixos, però el resultat ve a ser el mateix: no tothom està cridat, sols uns quants; la prova de la seva elecció, de la seva gràcia, és, evidentment, llur èxit.

La veritat és que per arribar al punt de partida no calia fer una marrada històrica tan descomunal. El fonament anglosaxó de la modernitat s’ha despullat de la retòrica universalista francesa i ha quedat reduïda a la seva essència: un pragmatisme descarnat i il.luminadament materialista. Voilà…

Haig de dir que jo també sóc messiànic, mil.lenarista i es que vulgui en el sentit de millorar radicalment la condició humana, però només vull afegir-me a l'intent si és de veritat; m'abstinc de participar en putinejos, en invents infectes. 

Se m'acut que podria ser, justament, per l'aspecte confús, desordenat, incongruent de l'evolució de les coses  que els rics volguessin tornar a una segregació social més clara: hi ha els que tenen accés a certes coses,i els que no.S'ha acabat la il.lusió democràtica. De moment, però, sigui per vanitat, per recaptar fons o per efecte de la transparència  inevitable que la publicitació universal de tota nova i fet comporten (fins a un cert punt), encara maregen el personal amb les seves gestes i expectatives. Per a mi que se'n vagin discretament a la lluna a esquiar o fer espeologia (si pot ser sense explicar-nos-ho) i ens deixin morir de veròla o de còlera. Ens farien un favor.