Estic entaulat a una “brasserie” (Le Goéland, que molt em sembla que és un
ocell atlàntic entre el pinguí i la gavina), esperant uns musclos, que és el
que es porta aquí. Estava cansat de ser a la terminal i la cafeteria tampoc
oferia garanties gastronòmiques. Feia més de vint-i-quatre hores que no menjava
res i un cert apetit, el sentit de la prudència i les ganes de distracció m’han
dut fin son sóc. El dia s’ha posat definitivament nòrdic, però no es pot dir
que faci fred. D’aquí una hora, hora i mitja sabré si tinc sort o no, si puc
afegir-me al bus de marres o si em quedo tirat aquí esperant un vaixell o amb
la perspectiva de tornar a Caen i buscar-me la vida…
El que veuen els meus ulls no es pot dir que
sigui maco exactament. Una mena de pàrquing amb illots d’arbres i vegetació
baixa. Una filera de cases baixes marcant l’inici del poble; unes quantes
brasseries oferint restauració. Si tingués menys edat o m’esperés algú, una
dona estimada, o una feina important o apassionant, estaria neguitós, rabiós,
nerviós. No estic (malauradament?) en aquesta tessitura i m’ho puc prendre amb
calma. La vida és curiosa i rica arreu, si fa no fa, almenys per a un filòsof
amb proclivitat mística, que és com a voltes m’atreveixo i m’agrada
considerar-me. Siguis on siguis estàs amb la teva veritat, la teva creu, la
teva mort (i, si vols i en saps, amb Déu, que uneix en triangle els tres vòrtexs).
Fa temps, això sí, que no entenc (ni aprovo)
que viatjar per terra i mar sigui més car (més lent és obligat, de rebut i
potser buscat) que fer-ho per l’aire. Val, cal més personal, però sospito que
es fa trampa en algun punt de la història (en forma de subvenció, d’exempció
parcial d’impostos o alguna cosa del gènere). O potser no, potser la forta
demanda i l’eficiència técnica ho fan possible, i això és tot. Això, tanmateix,
no resolt el problema: els efectes psicològics i sociològics de la cosa... I en
qualsevol cas, és una llàstima que aquestes altres maneres de desplaçar-se
estiguin tan descuidades, siguin, resultin tan poc atractives. Lars von Trier,
aviat només quedarem tu i jo…
Quan començava a escriure aquesta crónica
volia dir unes paraules sobre el TGV (TAV, AVE, etc.). Sóc dels que hi ha estat
sempre en contra (en el meu cas la cosa no té ni misteri ni mèrit: sempre estic
contra el progrés, el tècnic, al cap i a la fi l’únic efectiu; però m’enganyo,
és el tecnològic el que temo: el mecànic, consistent en multiplicar per 3, 10 ó
50 la força o la velocitat de l’energia animal, la força sanguínia, que es diu,
sigui humana o purament animal, em sembla no sols perfecta sinó genial. Un
llevataps o una bicicleta són invents magnífics, gairebé divins.
Contràriament a la immensa majoria de
persones, a la idea dominant per tant, no tinc gens clar que la comunicació,
cada cop més intensa, rápida, d’idees, o el desplaçament igualment fluid, de
persones, asseguri millor entesa, una més gran concòrdia i solidaritat entre
uns i altres. És l’esforç en l’acceptació i la millora de les pròpies
condicions d’existència el que ens fa ser realment millors, més bones persones.
Sembla que parli en Jordi Pujol, però és que alguna raó té, ha tingut sempre; el
problema és que no ha estat mai prou a l’alçada del seu discurs, massa sovint
l’ha traït, però això és una altra qüestió; tampoc és fácil, val a dir: les
temptacions del segle i la influència –gravitatòriament pesant- de la majoria,
fa difícil ser fidel a les pròpies clarividències. El valor afegit del treball
ben fet, això ens pot salvar, i poca cosa més. L’humiltat de la generositat
sacrificada, això ens elevarà i consolidarà com a persones de bé. Cal fer
sempre el més difícil, deia el poeta Rilke. Aquest és el criteri, tensar-se
sempre en el millor de nosaltres mateixos. Defugir doncs la facilitat. En quina
mesura això es pot i s’ha d’aplicar als diferents àmbits de l’existència,
supera, ara per ara, la meva capacitat d’anàlisi. No hi he pensat prou. S’haurà
d’estudiar.
Els musclos “à la sauce Neustrie” (nom que
evoca alguna cosa així com el país d’una imaginària geopolítica que anés
d’Àustria fins el Càucas, el Volga o el Pol Nord passant per Sibèria…), amb el
“subtítol” de “à l’armoricaine” (amb Calvados inclòs), eren prou bons. El rumsteak
a la salsa “trois poivres” tendre i gustós. He menjat massa per a cap crêpe o galette, especialitat de la casa. M’estic prenent un cafè, ja a
l’interior, mentre escric i el notebook carrega bateries. Em debato entre fer
una escapada rápida a una barberia próxima, m’han informat, o tornar cap a la
terminal. Ja veig que guanyarà l’opció adulta, precavida: a Edimburg ja em
vagara de tallar-me la cabellera entre pub i pub. Suposo, vaja.
Estic esperant torn a la perruqueria unisex.
La perruquera està acabant de reconstruir el cap d’una senyora ja molt avançada
en l’aventura existencial. Al final hi ha plaça per a mi en el bus. Surt a les
5. Aniré justet però ho farem. L’anada i vinguda pel passeig marítim m’ha
permès constatar que la marea no ha fallat. El nivell del mar deu haver pujat
uns dos metres. Tot està més animat que aquest matí. Un grup escolar circulant
amb l’excitació mental i la mandra física pròpia dels adolescents; un veler entrant
a motor en el port; activitat i concentració de gavines, alguna grossa ja quasi
com un albatros; cel i mar de grisos diferenciats, tampoc gaire.
Ja tinc la idea per transmutar l’enuig de la
carregosa bossa en quelcom positiu: serà el meu esport. Un dels problemes del
viatjar és la manca d’activitat física. Amb la bossa que porto tinc resolta
aquesta faceta. Tot té el seu costat bo. Cal trobar-li l’angle.
Venint de nou cap al poble i passant un cop
més davant un rètol anunciant l’existència, presumiblement propera, d’un
búnquer, m’ha passat pel cap la idea d’agafar un taxi i fer un breu, esperitada
visita. Em quedaria la impressió, la idea. Ha primat més la vanitat i sóc on
sóc.
El Mur de l’Atlàntic, com tota cosa fixa, va
fracassar davant de l’energia en moviment. El mateix passarà (o hauria de
passar) amb la Constitución Española
darrera de la qual s’escuden, es parapeten els immobilistes. Caldrà superar,
saltant per dalt, o passant pel costat, l’obstacle. El "¡No pasarán!" uni-idiològic
s’ha de revelar fals, inútil, impotent, vacu.
Els alemanys tenien, cultivaven la faceta
fulgurant de la guerra (el célebre Blitzkrieg), però tenien igualment molta
tirada cap a la cosa estàtica, medieval, de posició inexpugnable. Un cop més,
Heràclit i Parmènides. Jo sempre he tirat més cap al segon que no pas el primer
(tot i apreciar i cultivar també, en moments feliços, el valor de la
celeritat), he tingut propensió cap a allò sòlid, massiu. Tanmateix, el fet de
no pertànyer a cap país gran (o a l’Albània de fa 20 anys o a la Corea del Nord
i, tal vegada, la Cuba actuals: estats més aviat petits amb síndrome d’assetjament
perpetu) m’ha obligat a practicar l’agilitat més que no pas la densitat
compacta, diguem-ne dogmàtica. Cadascú segons els seus mitjans i d’acord amb
les seves circumstàncies. No oblidem, però, que ni el Mur de l’Atlàntic ni el
de Berlín van poder frenar la història… Per bé que és cert que el de
Cisjordània i el de Xipre (o si més no Nicòsia) sembla que sí que l’estan
frenant, o en tot cas desviant… Cal ser equànimes, objectius: no; seria massa
fácil que Heràclit sempre tingués raó… El caos, el desordre, la disgregació, la
inestabilitat es poden considerar heracliteans, i no són sempre necessàriament
bons.
Veient-me en el mirall a uns cinc metres se’m
confirma una idea que fa un cert temps se’m va obrint pas en el cervell. A més
edat, major distanciel rostre guanyi en harmonia. De jove, es pot ser bell a
mig metre, a un metre del mirall. A una certa edat cal una certa distància per
a no espantar-se. A mesura que passen els anys aquesta distànica va augmentant;
al final, com ja no es distingeix més que una vaga taca, una escueta figura,
tot passa.
