Mai
havíeu estat tan bé com ara
Sempre hem viscut encongits, incòmodes, maltractats
i oprimits d’una manera o d’una altra i els matisos històrics ja no ens
interessen, gràcies. Sols en la llibertat plena i total s’està realment bé. És
el que volem. No hi ha res més degradant que dependre d’algú altre, sobretot si
no t’aprecia i s’aprofita de tu. Ja hem fet prou l’experiència de tenir un
estat contra nosaltres, ara volem
tenir-ne un a favor nostre, que sols
pot ser el propi.
El
nacionalisme català és un invent de la burgesia
El nacionalisme no és més que una paraula
per designar el corrent de la tradició: hi ha un moviment natural de pertinença
que travessa el temps i les generacions. Prendre’n consciència (quan des de
fora s’ha volgut esmicolar aquest sentiment per tal d’aïllar i acovardir els
individus d’un determinat territori, d’una nació o una altra) no té res de
dolent i no és l’invent de ningú (o ho és de tots, que ve a ser el mateix).
Aquells que neguen l’existència del nacionalisme solen estar instal.lats,
repapats en el propi de manera patent; els hi molesta que algú altre pugui
tenir, sentir el que ells tenen des de sempre: una identitat, un imaginari
col.lectiu, una història. Es comporten com els rics a qui els hi reca que els
que no ho són pugui gaudir dels seus mateixos benfets. Pura supèrbia i,
paradoxalment, enveja.
La burgesia catalana, en termes generals
ha estat més un fre que un motor. Com ha passat arreu històricament, s’ha venut
al millor postor i ha fet el paper de classe dirigent en país colonitzat: per
llagoteria i acomplexament o a canvi dels privilegis atorgats per la metrópoli,
va anar renegant en major o menor grau del país i la seva cultura i ha emprat
sistemàticament el seu ascendent, la seva influència per esmorteir i desviar el
natural impuls cap al reconeixement i la plenitud de la pròpìa identitat.
Així doncs, es pot afirmar sense por
d’equivocar-se, que l’actitud de la burgesia catalana ha fluctuat entre el
col.laboracionisme descarat i el regionalisme de puta i Ramoneta (per dir-ho
amb una expressió que aquests dies ha reviscolat fins a primera plana). Sols
una part, relativament petita, s’ha mantingut fidel al país, salvant els mots i
l’honor.
Com a consideració de caire general,
afegirem encara que som del parer que el nacionalisme, com la majoria d’ismes,
pot ser també nociu. Per a mi la línia divisòria és molt clara: hi ha els
nacionalismes ofensius (normalment grans, ves per on), i els defensius (gairebé
sempre petits, carai amb la coincidència…). Hi ha els imperialismes i les
lluites d’alliberament nacional, el peix
gros i el peix petit. El gros hauria d’anar més enllà de la seva voracitat, i
el petit demostrar al gran que hi ha altres maneres de fer i de ser al món.
La
Història (ja) s’ha acabat, heu fet tard
La història, com la vida, no s’acaba mai
fins que no s’acaba definitivament. I fins que no arriba aquest moment tot és repeteció, reinvenció,
esforç, assaig, error, encert, il.lusió, esperança. Com diu la dita: “Tot està
per fer, tot és possible”.
I parlant d’història, el que està
succeïnt és més aviat la repetició de la història. Estem al final d’una segona restauració. La primera va durar del
final de la Primera República fins a l’abdicació d’Alfons XIII: bipartidisme
pur i dur, desastre de Cuba i Filipines, falsa regeneració amb aventures
marroquines, cop d’Estat i enfonsament en la incompetència i la corrupció. La
segona ja la coneixem i l’hem patit prou.
En un país normal, amb el desastre
colonial n’hi hauria hagut prou per canviar radicalment de classe dirigent i de
mentalitat dominant (m’explicava mon germà que a la Batalla de Cavite,
l’almirall Cerbera Cerbera va rebre l’ordre d’aplicar el principi del manda huevos (o el por cojones equivalent), va sortir amb la flota i
va veure com aquesta era enfonsada per una armada nord-americana fora de
l’abast dels seus canons; a la Batalla de la Habana va passar tres quarts del
mateix: en ambdós casos la marinería ofegada es va comptar per milers
d’individus). La cosa va durar encara tres dècades: al.lucinant. Ara, amb el
clamorós bluf de l’economia espanyola, amb l’escàndol de les seves
infraestructures fantasmals, amb l’atemptat aznarià de privatitzar empreses
publiques cedides a amics de l’escola, amb l’obstinació per reflotar una banca
podrida –Bankia i altres- amb diner públic, amb la negativa irracional de
recolzar el corredor mediterrani (preferint creuar zones desèrtiques i fer un
costossíssim túnel de no sé quants quilòmetres pels Pirineus), amb tot això i
més, el normal és que tot el país, en massa, demitís, però no, els molt
fatxendes, fatus i repel.lents encara volen donar lliçons. Molt bé, però aquest
cop que no comptin amb nosaltres.
