Amb tot això m’havia aixecat i apropat; no
tant per cobrar terreny d’íntimitat com per assegurar l’audició. Era
professora, entre biòloga i química, preparava un text de presentació sobre
l’aigua, la dolça, crec que vaig entendre. Volia fer entendre als seus alumnes
que una bactèria també podia ser aigua. Li vaig preguntar si ens havíem de
preocupar per la qualitat de l’aigua. S’ho va pensar un instant i va dir que no
especialment. Li vaig dir si un cop acabés el text acceptaria de prendre un
copa amb mi. La seva excitació va augmentar lleugerament, moviments de cap i
passades de mà pel cabell (estirat i recollit cap enrere, deixant al descobert
un noble front lleugerament abombat). Es va escapolir amb una formula en que em
parlava del seu cotxe aparcat allí a la vora (?) i que no enllestiria el
treball fins a ser a casa. No vaig insistir; li vaig desitjar sort amb el
somriure de la satisfacció de qui, almenys, ho ha intentat. Al cap de poc
marxava, dedicant-me encara un somriure de divertida entremaliadura. Però no
siguem cegament pretensiosos: potser per a ella tot havia estat una situació
incòmode de la que es lliurava amb la cortina de fum d’un educat atabalament.
O, quantes dones hi ha com ella en aquesta
Europa encara estudiosa i disciplinada! Us he estimat sempre i seguiré fent-ho...
(i ho dic sobri, altrament la cosa agafaria dimensions i intensitats clíniques).
Per no perdre el costum, vaig recalar en un
pub històric ja ubicat i convertit en blanc a abatre: el Frankenstein, since 1818. Una pantalla, a l’entrada,
passava una vella versió de Frankenstein, amb l’inefable Boris Karloff. A dins,
les pantalles eren quatre o cinc i més grans. El local semblava més un lloc de
copes modern que no un pub de veritat. Hi havia uns pocs joves. Vaig demanar
mitja Guinness i me’n van servir una de sencera (no dec parlar amb prou convicció);
servida, com deia la indicació, llegida massa tard, freda. Tan se val. Vaig seure
i em vaig deixar transportar en el submón de The Bride o Frankenstein. No la
tenia vista. Escenografia molt cuidada, amb una Maria Shelley i ensems núvia
apedaçada francament mereixedora de fer un viatge en el temps per estudiar-la amb
deteniment.
Dues noies joves, potser espanyoles (n’està
ple) s’estaven avorrint allí a la vora. Una, força agraciada, no parava de tocar-se i
acariciar-se el cabell, el que em va fer perdre algun detall de la pel.li.
Aquest cop no em vaig atrevir a fer res. Un cop es va acabar la pel.li (i quan
tornava a començar per enèssima vegada), vaig tocar el dos. No em sentia prou
preparat per abordar dos vaixells alhora, i menys quan no es veuen mostres de
vida filosófica a bord. Jo, sense la crossa del ball (un que m’inspiri, el que només
succeix excepcionalment) i de la filosofia i derivats pel mig no sé comunicar
amb una noia, no sé què explicar-li: la sensació de falsedat o d’avorriment
m’ofega abans de començar. En breu: massa jove, l'obstacle de l'amiga i poca mostra de passió
intel.ligent o almenys lliure. De totes maneres, sempre sap greu no donar satisfacció a la gent. Sembla difícil escapar a la regla universal de la decepció: si fas, perquè no fas prou o malament; si no fas, doncs per això mateix. Maldestre o covard, aquesta sembla ser la característica universal del gènere humà, en tot cas de la immensa majoria.
Vaig tornar a fer una visita, amb cervesa
obligada, al Brass Monkey, la segona del dia i la tercera en total, a Drummond
Street. Allí va cristal.litzar o es va perfilar encara més, aquesta idea de la
Tradició apuntada més amunt. Aquí, a diferència, de casa nostra, es ret culte,
es cultiva la tradició. Molts pubs, restaurants i la resta són centenaris,
alguns bicentenaris. El recordatori del passat és arreu, de forma desinhibida,
general, particular (i no sols institucional i acomplexada com a Catalunya i
potser, no m’ho sembla tant, a Espanya). Les fotos, gravats, il.lustracions,
inscripcions que mantenen viva la memòria dels noms, els llocs, les gestes
(esportives, militars, industrials, identitàries), que donen testimoni de llur
existència prèvia a nosaltres (fent possible la nostra!), són pertot arreu,
conviuen amb el present i l’informen.
No hi ha res pitjor que no tenir forma, o sí, tenir-ne una de falsa. Nosaltres ens hem mogut tota la vida entre una cosa i l’altra i així estem… Suposo que ja se m’ha vist venir d’una hora lluny: no hi ha intensitat sense identitat i viceversa (frase que va sintetitzar i em va servir de guia en el meu retorn a la pàtria fa tretze anys). Nació, Història i Tradició i Comunitat (sentit comunitari, solidari, corresponsable, etc.) són quatre cares d’un mateix cub que cal recuperar. L’alternativa a això ja el coneixem: l’alienació exsangüe per als de sota, i l’alienació opulenta per als de sobre. Patologia i degeneració per una banda i l’altra.
De totes maneres, és obligat ser objectiu, eqüànime: una part gens negligible de la riquesa material i cultural d'Edimburg es deu al fet de la unió d'Escòcia amb el Anglaterra (1707), i més concretament, d'haver estat part activa de l'Imperi Britànic. Això, amb molts més matisos, podria ser el cas també de Barcelona i Catalunya respecte a la seva integració dins d'Espanya. Una part de la seva riquesa material i cultural és atribuïble a aquesta relació. El que no queda gens clar és que aquest avantatge (tant en el cas escocès, com català), pugui haver mai compensat prou la pèrdua d'identitat pròpia, i els estímuls i impulsos que implica, que genera en el poble respectiu, formar part, ser membres d'una entitat política sobirana. "Lo cortés no quita lo valiente", que li agradava de dir a mon pare (al cel sigui).
No hi ha res pitjor que no tenir forma, o sí, tenir-ne una de falsa. Nosaltres ens hem mogut tota la vida entre una cosa i l’altra i així estem… Suposo que ja se m’ha vist venir d’una hora lluny: no hi ha intensitat sense identitat i viceversa (frase que va sintetitzar i em va servir de guia en el meu retorn a la pàtria fa tretze anys). Nació, Història i Tradició i Comunitat (sentit comunitari, solidari, corresponsable, etc.) són quatre cares d’un mateix cub que cal recuperar. L’alternativa a això ja el coneixem: l’alienació exsangüe per als de sota, i l’alienació opulenta per als de sobre. Patologia i degeneració per una banda i l’altra.
De totes maneres, és obligat ser objectiu, eqüànime: una part gens negligible de la riquesa material i cultural d'Edimburg es deu al fet de la unió d'Escòcia amb el Anglaterra (1707), i més concretament, d'haver estat part activa de l'Imperi Britànic. Això, amb molts més matisos, podria ser el cas també de Barcelona i Catalunya respecte a la seva integració dins d'Espanya. Una part de la seva riquesa material i cultural és atribuïble a aquesta relació. El que no queda gens clar és que aquest avantatge (tant en el cas escocès, com català), pugui haver mai compensat prou la pèrdua d'identitat pròpia, i els estímuls i impulsos que implica, que genera en el poble respectiu, formar part, ser membres d'una entitat política sobirana. "Lo cortés no quita lo valiente", que li agradava de dir a mon pare (al cel sigui).
Perquè mirant-ho bé: per a què, per què es
canvia? Sembla que sols hi ha dues raons que ho facin acceptable o necessari.
Per a millorar o perquè la cosa no funciona. N’hi ha una altra, és, la
necessitat pura i dura: la supervivència. Diran el que voldran, però amb
aquests únics criteris –els únics raonables o que la força de les coses
converteix en obligació sense donar marge a l’elecció- la realitat no es
transforma ni tant ni tant ràpid (!). Té que haver-hi alguna cosa, un motor
afegit. Afirmo, clar i català, que aquest quart factor (sovint l’únic que se
segueix vertaderament), és de naturalesa espúria.
A Barcelona, per exemple, entre els crims urbanístics que s'han comès darrerament, hi ha el desmantellament i substitució de les marquesines del Mercat de Sant Antoni per no sé quina solució alternativa, i la destrucció del parc de bombers de l'esquerra de l'Eixample. Tant una cosa com l'altra havien traspassat, retén servei, durant gran part del segle XX, i havien arribat als nostres dies prou intactes per seguir complint amb la funcionalitat per a la que havien estat concebuts (o almenys, en el cas de les cotxeres dels bombers, per a ser rehabilitada en algun altre equipament públic igualment útil i necessari). Per uns motius que només poden ser obscurs (i els nombrosos precedents similars permeten no aplicar el benefici del dubte, i ja em perdonaran que sigui expeditiu i jutgi des del prejudici) aquestes instal.lacions han desaparegut.
Aquí, a Edimburg, el més probable és que, no sols la caserna d'antany estigui encara dempeus (potser, com a molt, reconvertida en alguna altra cosa d'utilitat pública), sinó, en el cas de que en aquesta es conservi com a tal, la memòria del passat hi és present, representada; segurament no amb la profunditat i exhaustivitat d'un museu, però prou per donar "arrels", sentit de continuïtat, d'orgull i emulació als membres del cos de bombers actual. Me'ls imagino perfectament amb les parets de la caserna cobertes d'orles d'equips de fa 3 i 4 generacions, de fotos de grup o d'individus aïllats, somrients o seriosos, de documents antics (avisos, ordres, reconeixements públics), amb, en un racó, la mascota dels anys xx dissecada (bé, això potser no és gaire brito-escocès), amb l'escala de fusta que va servir per salvar la gent de l'incendi x de l'any y, amb la campana del primer vehicle motoritzat amb què va comptar el cos, etc. Amb poques paraules: la iconografia històrico-corporativa estaria a l'ordre del dia, farcida fins al capdamunt.
A casa nostra la cosa no crec que passi d'una samarreta del barça, d'un póster amb l'equip i la copa de la Champions i un calendari eròtic (això, els del nord també ho deuen gastar, val a dir). El salt entre un món i l'altra és la distància i la profunditat del desarrelament, pare del deseixondiment i del nihilisme.
L'única explicació "racional" del desvari que suposa la destrucció que s'ha fet a Barcelona, és la d'haver seguit un imperatiu teòric (inscrit en un pla d'actuació general) consistent en mantenir activa l'activat econòmica a base de destruir per tal de poder construir de nou. Igual al que s'ha fet i es deu seguir fent en països com l'Irak i l'Afganistan. Sigui aquesta la raó de perquè s'actua d'aquesta manera, o calgui buscar-la el perquè en la mera estupidesa dels responsables municipals, el que està clar és que se'ls hauria d'engarjolar en massa. Carregar-se el sentit de les coses, fer que la gent deixi de creure en la realitat (és a dir adherir-s'hi estimant-la) i, per aquí, en la vida, és un pecat de lesa humanitat.
Feta aquesta reflexió, vaig decidir marxar vers el parlament de Holyrood, en una exal.lada marxa contra les ratxes de vent i a favor de la història d’Escòcia i la història en general…
A Barcelona, per exemple, entre els crims urbanístics que s'han comès darrerament, hi ha el desmantellament i substitució de les marquesines del Mercat de Sant Antoni per no sé quina solució alternativa, i la destrucció del parc de bombers de l'esquerra de l'Eixample. Tant una cosa com l'altra havien traspassat, retén servei, durant gran part del segle XX, i havien arribat als nostres dies prou intactes per seguir complint amb la funcionalitat per a la que havien estat concebuts (o almenys, en el cas de les cotxeres dels bombers, per a ser rehabilitada en algun altre equipament públic igualment útil i necessari). Per uns motius que només poden ser obscurs (i els nombrosos precedents similars permeten no aplicar el benefici del dubte, i ja em perdonaran que sigui expeditiu i jutgi des del prejudici) aquestes instal.lacions han desaparegut.
Aquí, a Edimburg, el més probable és que, no sols la caserna d'antany estigui encara dempeus (potser, com a molt, reconvertida en alguna altra cosa d'utilitat pública), sinó, en el cas de que en aquesta es conservi com a tal, la memòria del passat hi és present, representada; segurament no amb la profunditat i exhaustivitat d'un museu, però prou per donar "arrels", sentit de continuïtat, d'orgull i emulació als membres del cos de bombers actual. Me'ls imagino perfectament amb les parets de la caserna cobertes d'orles d'equips de fa 3 i 4 generacions, de fotos de grup o d'individus aïllats, somrients o seriosos, de documents antics (avisos, ordres, reconeixements públics), amb, en un racó, la mascota dels anys xx dissecada (bé, això potser no és gaire brito-escocès), amb l'escala de fusta que va servir per salvar la gent de l'incendi x de l'any y, amb la campana del primer vehicle motoritzat amb què va comptar el cos, etc. Amb poques paraules: la iconografia històrico-corporativa estaria a l'ordre del dia, farcida fins al capdamunt.
A casa nostra la cosa no crec que passi d'una samarreta del barça, d'un póster amb l'equip i la copa de la Champions i un calendari eròtic (això, els del nord també ho deuen gastar, val a dir). El salt entre un món i l'altra és la distància i la profunditat del desarrelament, pare del deseixondiment i del nihilisme.
L'única explicació "racional" del desvari que suposa la destrucció que s'ha fet a Barcelona, és la d'haver seguit un imperatiu teòric (inscrit en un pla d'actuació general) consistent en mantenir activa l'activat econòmica a base de destruir per tal de poder construir de nou. Igual al que s'ha fet i es deu seguir fent en països com l'Irak i l'Afganistan. Sigui aquesta la raó de perquè s'actua d'aquesta manera, o calgui buscar-la el perquè en la mera estupidesa dels responsables municipals, el que està clar és que se'ls hauria d'engarjolar en massa. Carregar-se el sentit de les coses, fer que la gent deixi de creure en la realitat (és a dir adherir-s'hi estimant-la) i, per aquí, en la vida, és un pecat de lesa humanitat.
Feta aquesta reflexió, vaig decidir marxar vers el parlament de Holyrood, en una exal.lada marxa contra les ratxes de vent i a favor de la història d’Escòcia i la història en general…
* * *
Han passat unes hores, quasi ja el dia. Sóc a
The Elephant House un cop més, païnt un dinar-sopar copiós, acompanyat d’un
remei contra l’encostipat, que tinc, sols, mig adormit –frenat, estabornit tal vegada per la densitat
de l’activitat mental- però covant-se amb cap espès i calor corporal, que les
espelmes i la llar de foc de carbó, una cosa habitual per aquí, no fan més que
mantenir. Fins quan durarà la treva? Val a dir que això que m'estic prenent, whisky amb aigua calenta, llimona i mel, sembla que m'està fent un cert afecte. D’aquí mitja hora tanquen i tampoc tenen
wifi, amb el qual tocarà buscar una altra adreça on continuar i penjar aquestes
planes.
He sortit de casa amb presses, agafant un
segon paraigua de quadres escocesos verds (la mestressa ha acollit la ruïna
del primer sense donar-li importància) i enduent-me l’ordinador per acabar
d’escriure allà on pogués. No volia tornar a arribar tard a la visita del
Edinburgh Castle... En el bús 11 un nano local m’ha constestat que la manera
normal i rápida d’anar al castell era per la Lawnmarket (i jo fins ara entestat
en pujar des de l’altra banda, més lluny…).
Agafant el pont de la galería nacional m’he dirigit a la banda nord del parc central.
Als peus d’un edifici de verticalitat particularment hieràtica (com encarant-se
i desafiant els de l’altra banda), he tingut la grata sorpresa de veure que uns
operaris estaven picant amb martell compressor la base de ciment de l’escultura
moderna, de colors, que fins el dia anterior havia estat desmereixent tot
aquella banda i, per extensió, tot Edimburg i el món sencer. Era relativament
innocent (tenint en compte les impertinents monstruositats que hem de tolerar a
casa), però gratuïtament poca-solta.
Colant-me,
com qui diu, per un dels passatges que puja tot recte, m’he trobat a dos minuts
de l’entrada del castell. Estava a temps.
Pagant
una dolorosa entrada de 16 lliures he pogut capbussar-me un parell d’hores en
la història d’Escòcia i, més de passada (el dia i el meu estat físic no
invitaven a més), en les vistes que es ténen des d’allí.
