Espanya ha jugat la carta del tenir;
nosaltres ens hem vistos abocats a centrar-nos en el ser. Tenir o ésser, heus
aquí la qüestió, l’etern debat existencial de la matèria i l’esperit, del
visible i l’invisible. Ja se’m perdonarà el maniqueisme, però ara i aquí, en
aquest moment, és clar qui està encarnant el paper del mal i qui el del bé.
Arribem al final del conflicte coixos,
molt tocats, però íntegres, havent salvat l’essencial. Ells hi arriben
aparentment forts però completament desballestats i desorientats per dins:
sense idees ni projectes constructius a la vista, amb una marca Espanya que s’enfonsa com un roc al fons del mar. Ens van fer
confessar amb rodes de molí, fent que cresquessim, ens eduquessim d’esquenes a
la nostra llengua i cultura (encara recordo que a l’edat en que hauria hagut
d’estar descobrint els clàssics de la literatura catalana em tocava empassar-me
El sí de las niñas de Moratín, La Regenta de Galdós, La tía Tula de Miguel de Unamuno o El Árbol de la ciencia de Pío Baroja,
que està molt bé, però no deixa de ser una suplantació escandalosa d’un Narcís
Oller, un Joaquim Ruyra, un Verdaguer, un Maragall, un Víctor Català -Caterina Albert- o un Prudenci Bertrana), ens
han tingut contra les cordes durant segles, suportant, tenint que encaixar el
que ells no haurien tolerat ni un minut, ni un segon… Que facin un moment
l’exercici d’imaginació i quedaran bocabadats sinó esglaiats.
L’Aznar deia fa poc: “No nos gustan los
catalanes, pero no podemos dejar que se emancipen, o sea que estamos como el
perro del hortelano”. Gràcies expresident, més clar, l’aigua. En Peces Barba
(pare constitucional…) va dir allò tan maco de “Hay que bombardear Barcelona
cada cincuenta años”, afegint que a Espanya, el 1640, li hauria convingut més
quedar-se (sic) amb Portugal que amb Catalunya. Gràcies, ex–pareconstitucional
(!) per obrir-me els ulls. Ens arriba també que a la chirigota de Cadis (que deu ser la festa major) d’enguany, la cançó "A la mierda, los catalanes”) va rebre el premi de l’Ajuntament i va ser
retransmesa a la televisió oficial de la Junta d’Andalusia. "Cría cuervos y te
sacarán los ojos" (salvant les distàncies engendradores)… Aquest darrer lamentable episodi em recorda allò que cantaba
o feia cantar en Queipo de Llano durant la Guerra Civil: “¿Dónde están los
catalanes?, matarile, matarile, en el fondo del mar, matarile, matarile”. N’hi
ha per preguntar-se si pot ser que un país, o la majoria de la seva gent, perdi
la raó i enfolleixi. A Alemany això va passar però va durar uns escassos
lustres, aquí portem segles: un terrorisme amb intensitats i velocitats
variables, però suficients per acabar amb els nervis destrossats de qui vulgui
entendre-ho i oposar-s’hi.
Però hi ha una
altra Espanya, la d’un ex-coronel Inglès (cessat l’any 90 per haver reclamat la
professionalització de l’exèrcit) que afirmava fa pocs dies que era per la
força de les armes que Catalunya havia pertingut a Espanya. O d’un Miguel Bosé
que admet que no es pot forçar a ningú a ser el que no vol ser (evidencia a la
que potser ha trigat unes dècades a arribar, però almenys, ell, hi ha arribat),
advertint-nos (amb un deix de velada amenaça?), que ens trobarem sols: sí, però
més val sols que mal acompanyats, la veritat. I altres exemples, segurament
silenciats, de gent de bona voluntat, que veu les coses com són, i no es deixa
arrossegar pel corrent de linxament, que es resisteix a caure en el fácil
reflex del boc emissari, en l’orgia de persecució que plana en l’ambient i que
sembla per moments voler emprendre el vol. Gent sencera amb qui hauria estat
maco constituir una confederació de pobles ibèrics. Però la Bèstia és poderosa
i vol el seu botí, la seva víctima... I un avís als que vulguin jugar a dues bandes (amb bones o oportunistes intencions): la dita bèstia no és amiga de fer distincions, entre d'altres coses perquè el que vol, el que necessita com a raó de ser és tenir i vèncer un enemic, i per tant buscarà simplificar posant a tothom en el mateix: sac: tots els catalans, pel mer fet de ser-ho,independentment de si som o no separatistes, som sospitosos de desafecció... La presa, per a ser presa, ha de ser ben visible i el més compacta possible.
El president de
la Comissió Europea també ens ha alegrat i animat d’allò més dient que la
independència és un afer que es pot discutir dins del marc del dret
internacional (de forma doncs unilateral, saltant-nos els hipotètics permisos
d’un Estat espanyol castrador i cerril com
ell sol).
Bé, tot això
per dir que hi ha marge per a l’esperança, i que molt probablement és ara o
mai.
Amb una mica de
sort, amb bona voluntat i coratge demà farem història, que voldrà dir tornar a la nostra història. Volem viure
en un país normal, amb gent raonable; la mascarada, el ruedo ibérico ha durat prou, que segueixin sense nosaltres.
Que tinguem
sort. Potser aviat podrem viure o, almenys, morir en pau. Bona Diada a tothom.
