Enèssima interrupció. Sóc en un dels salons del ferry. He trobat un endoll –model anglès però que sembla admetre preses continentals–, i em disposo a passar l’hora i mitja de travessia escrivint o fent alguna activitat que em mantingui la ment en el mateix estat de vetlla, de tensa alhora que, per moments, fatigada atenció. L’interior del vaixell és tirant a vulgar, encara que la taula i el terra que tinc a tocar són de fusta (i en part també els butacons que acompanyen tota la sèrie de taules de divers format). El saló es va omplint de gent que prèn cafè, xerra o dormisqueja.
He volgut informar-me dels trens disponibles
i m’he topat amb una noia de la companyia, rodoneta tota ella, amb cara de
demanar disculpes, però amb ganes professionals de servir. La consulta s’ha
convertit en una anada a un mostrador proper on una hostessa m’ha explicat el
que ja sé més o menys però que es va concretant a mesura que passen les hores:
no és segur que pugui pujar en l’autocar que del port m’hauria de dur a Dover…
A l’escriure això, m’ha semblat que no hauria d’haver-hi problema, perquè
l’autocar amb el que hem fet tot el trajecte i bé que ha pujat a bord… un cop a
terra m’hauria de poder transportar més enllà, com els altres que han fet el
trajecte amb mi (essent irrellevant que ells tinguessin bitllet o reserva i jo
no), fora de la zona d’embarcament… Però ve’t aquí que això no està gens clar: el
conductor m’ha dit que se’n tornava cap a la base aquest vespre mateix: podria
ser perfectament que l’autocar hagi pujat dins del vaixell simplement per la
formalitat del simulacre d’estar embarcant gent motoritzada... i després toqués
el dos immediatament. Tot el problema rau, me n’he acabat assabentant, en que
de nit no venen passatge a qui no
circula amb cotxe...
Quan arribem hauré d’estar amatent a veure si l’autocar (Alizé Voyages – Esprit et Découverte: ni que ho diguis!) és visible, si hi ha un segon autocar disponible on sigui admès (cosa que la recepcionista m’ha dit que és incert i que s’haurà de veure en el seu moment); si no m’interessa més agafar el National Express, el tren que surt des del port mateix, fins a Londres… La broma costa 50 lliures… Aquí a bord hi ha oficina de canvi, gairebé al costat d’un minicasino de màquines escurabutxaques i supermercat de perfumeria. En quin món vivim… si fallen les tres opcions hauré de pidolar el favor de que algú em dugui en cotxe; si falla això, doncs no tindré més remei que quedar-me a passar la nit a la terminal de Dover, que deu ser el lloc més cosy del món.
Quan arribem hauré d’estar amatent a veure si l’autocar (Alizé Voyages – Esprit et Découverte: ni que ho diguis!) és visible, si hi ha un segon autocar disponible on sigui admès (cosa que la recepcionista m’ha dit que és incert i que s’haurà de veure en el seu moment); si no m’interessa més agafar el National Express, el tren que surt des del port mateix, fins a Londres… La broma costa 50 lliures… Aquí a bord hi ha oficina de canvi, gairebé al costat d’un minicasino de màquines escurabutxaques i supermercat de perfumeria. En quin món vivim… si fallen les tres opcions hauré de pidolar el favor de que algú em dugui en cotxe; si falla això, doncs no tindré més remei que quedar-me a passar la nit a la terminal de Dover, que deu ser el lloc més cosy del món.
Ja fa hores que m’he oblidat de la
manifestació de demà. En el millor dels casos arribaré quan els equips de
neteja recollint el que haurà deixat darrera seu la gentada. Trobaré gent
celebrant-ho en els pubs, en un estat etílic segurament ja pujat de to. La
petita estelada (no en tenien de més grans), comprada a correcuita a La
Jonquera per a l’ocasió, no sortirà del maletí on la porto mal doblegada i per
tant rebregada. Seré com aquell que arriba a la Bastilla quan ja només queda un
guarda per prohibir el pas als sequejadors oportunistes d’última hora.
Això trontolla. Naveguem. El lleu balanceig
no és desagradable, com un bressolar per a gent beguda. Sospito que res del que
se’m pugui oferir, en el bar-snack, serà del meu gust. Cal romandre a l’aguait.
Veig les llums de la costa a l’altra banda del saló. Anava a dir que no puc
abandonar l’equipatge (la maleta), però aquesta ha embarcat per la seva banda.
Fa una estona, una mena de tractor s’ha col.locat sl costat de l’autocar,
arrossegava una remolc que semblava una gàbia per a lleons amb rodes, com d’un
circ d’abans de la guerra. Tires de ferro creuades, petit sostre amb lona i
obertures laterals. Amb mi sols porto el maletí amb l’ordinador i llibres.
Podria sortir a prendre la fresca (suposant que hi hagi on fer-ho); el fresc
aire marí em refrescarà el cap, però abans de fer l’intent miro d’enviar, si hi
ha connexió per aquí, això que he anat escrivint aquesta tarda...
Diu que no hi ha connexions disponibles… Ho
he preguntat per estar segur: “no, it’s an old ship”: sí, en efecte l’aire i el
mobiliari vetust de finals dels 60 són omnipresents. Hauré, haurà d’esperar. El
que sí hi ha és sortida a l’exterior; potser una indirecta, velada invitació a
alleugerir la càrrega… Good night, good luck ;-)
* * *
Sóc a l’aerport de Heathrow. Ja he facturat
maleta i passat control de seguretat. El cambrer m’ha passat sotamà el
passeword de British Airways per connectar-me a internet; Deú t’ho tingui en
compte. He passat la nit dalt d’un bus-furgoneta circulant a tota velocitat. El
mal menor de seguir enganxat a la gent de l’autocar. Dover-Portsmouth-Heathrow:
85 lliures. Es pot dir que no he dormit. He tirat la tovallola i volo. El dia sembla
que s’aixeca asolellat, menys mal. El vol surt car, però potser encara menys
que el tren. Amb una mica de sort arribo a temps a la mani. Surto d’aquí cinquanta
minuts. Alea jacta est.
