Em vaig dir allò de que no hi h a mal que per
bé no vingui. A partir d’aquest moment de petita glòria luxosa (on hi
participava segurament una certa vanitat), les coses no van acabar de rutllar
prou. Ja no servien esmorzars, calia passar a plats aïllats, sense fórmula pack. Els preus eren bastant astronòmics, i si el suc d’aranja no oferia crítica, el filet Rossini als tres
pebres (presentat com una hamburguesa), que per a un servidor era l’única opció
atractiva (d’ençà que està abandonant un molt imperfecte vegetarianisme), ni
era prou melós ni suficientment gustós, ni tampoc gaire abundant. La connexió
internet, passats els primers 20 minuts, era de pagament… Es va disparar una
alarma que em va martiritzar durant cinc minuts; no hi havia res a fer, eren el
bombers… El cambrer, un nano asiàtic d’uns 25 anys (servicial, simpàtic però
tal vegada un punt hipòcrita, secretament sorneguer: com els personatges
orientals de Lucky Luke, amb somriure d’orella a orella i ulls clucs mentre
esmolen el ganivet amb el que et degollaran) parlava a la una velocitat
supersònica i tenia dificultats per captar les seves explicacions, havent de
fer-li repetir, el que sempre és feixuc per a tothom.
Va trucar en J. Estava lliure abans del
previst. Podíem dinar junts. El vaig posar al corrent de la situació. Podia
reunir-se allí mateix on era. Al cap de mitja hora apareixia; coneixia el lloc
sols a mitges. Un bon lloc per dur una noia (no pija, és clar) i
impressionar-la una mica (tot i que a París potser cal picar encara més alt per
aconseguir aital efecte). Vam decidir anar a dinar per la zona. Una breu
trucada al seu oncle G. ens va situar el restaurant que feia un temps havia
decorat i on es menjava bona teca italiana: Le Caffè Cotta.
Era ple, en una zona d’edificis alts i moderns
(entre ells el de RATP: el TMB de París). A la terrassa, tancada amb lona
transparent, encara vam trobar una taula lliure. Vaig fer un
bistec tàrtar, el que feia anys que no feia, amb copa de chianti (ni que fos en record dels llunyans mesos passats a Parma). El meu nebot tenia gana i es va posar les botes. Vam
xerrar, enmig de tota aquells empleats del RATP i altres organismes públics
o bancs (en plena edat dels projectes de carrera, de les traïcions, dels amors possibles o impossibles, de les ambicions frustrades o diabòliques). Vaig constatar un cop més com de guapes són les parisenques, i com són
de nombroses. La cambrera era la gentilesa feta dona i, potser per saber que el
J. era el nebot de qui havia decorat (amb bon gust, pel que vaig poder veure)
el restaurant en el que treballava, ens va oferir els digestius de franc. Vam
desestimar el Limoncello, però ens vam prendre un bon xarrupet de grappa. Sense
cap recança vaig pagar una nota encara raonable.
Vam tornar cap a la Gare per fer un segon
cafè (o potser era el primer). En J. em advertir de demanar sempre un “café
allongé” enlloc d’un “américano”: eren pràcticament el mateix però el segon era
el doble de car. Ens vam instal.lar a la terrassa sota tendal de la brasserie
L’Européen. El nom m’havia agradat, i l’emplaçament era immillorable de cara al
bullici humà que allí bullia, s’agitava, es donava cita en permanència. Hi havia
connexió internet, però ni jo vaig fer les meves coses ni en J. es va capbussar
en la lectura del manual d’història o de civilització àrab que havia comprat de
cara als seus estudis; vam estar, en canvi, xerrant del seus plans i comentant
la extraordinària, i per moments inquietant, situació que s’està vivint ara
mateix en el nostre país.
Un cop va arribar el moment en el que J. va
haver de marxar sí o sí al seu curs, em vaig instal.lar a l’interior, amb una
taula més gran i menys brogit de carrer. El nivell de confort, d'estímuls
visuals de París començava a insinuar-se’m de nou.
Hi havia estat feia 35 anys per primer cop,
amb 14 anys, doncs, en un viatge fet amb autobús amb la meva germana C.
D’aquell llunyà i primerenc viatge (molt em sembla que era el primer cop que
anava a Europa) me n’han quedat uns pocs records i, de forma general, el flaire
de novetat i del París de llavors vist pels ulls d’un adolescent.
L’interminable viatge creuant els immensos boscos sota el cel gris; el primer
interfon vist, sentit mai a la meva vida (fa poc vaig saber que és un invent, alemany, crec, molt més antic del que es pensa: potser d’abans de la primera guerra mundial i
tot); l’olor de la baguette i de la
mantega (gairebé la base de la nostra alimentació, juntament amb els hot-dogs); anar al
cine a veure Les Vacances de Monsieur
Hulot (que em va impactar duradorament), les anades en el laberíntic metro;
la visita a la Tour Eïffel i al Louvre, el Palais Chaillot i el Champ de Mars,
Les Tuileries, La Conciergerie (amb el seu ambient tètric d'execucions), Notre Dame, les nits passades a casa la F.,
l’amiga de joventut de la meva mare, amb qui anava a comprar al mercat; la
visita als Invalides (empassant-me embadalit tota la projecció de filmacions de
la Segona Guerra Mundial); la tomba de Napoléo; la Place du Tertre; el temple de
Montmartre; els bouquinistes de Saint Germain; el Centre Pompidou recentment
inaugurat; el veure passar els bâteaux
mouches pel Sena…
Cinc anys més tard i vaig tornar amb uns
amics. En tren i dormint a casa d’uns coneguts. Va ser una estada breu i més
aviat esbojarrada. Com a record principal, tinc els números que muntava l’amic
M. en el metro. No sé si podré tornar mai a veure res de més surrealista.
Començàvem per colar-nos (ara això ja no és possible, perquè els torniquets
s’acompanyen d’una porta insuperable), i després de baixar, cridant, xisclant,
saltant per les escales i corredors, ens plantàvem a l’andana i allí, l’amic M.
baixava a la via i feia un número espertèntic com no n’he tornat a veure mai
cap més. Es posava a caminar per la via, pel rail mateix, amb un histrionisme d’estruç, tot
vociferant bestieses (la més recurrent de l’època era el “ponte peluca!” de l'Orquesta Mondragón (proferit amb una veu distorsionada i projectada fins a
l’extenuació: ¡pooonte peluuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuucAaaa…!) Era d’un
grotesc apoteòsic, sublim. En una d’aquestes baixades a la via (que potser va
ser una sola), va arribar la rame (el
tren) de la via del costat o d’aquella mateixa on era, i el conductor va fer
sonar la botzina: el bot que va fer en M., amb una cama a cada banda (o més aviat una
estirada al davant i l’altra cap enrere), sense canviar ni sortir del seu paper, posant,
com qui diu, un digne i genial final al número de dibuixos animats –barreja de Bugs Bunny i de Corre Caminos- que estava donant a la bocabada concurrència d’usuaris
del metro, no me’l treuré del cap mentre visqui.
Vaig ser de nou a París un parell de cops
més. Una, l’any 1992 ó 1993, amb la K., la nòvia alemanya de Luxemburg; el meu
comportament va ser bastant criminal. La següent, el 2000, amb la B., una nòvia
de León, que vaig exasperar quedant-me unes dues hores llegint cada panel
d’informació històrica de la Tour Eïiffel. Era bona noia, i potser també amb
ella la cosa hauria pogut funcionar; per moments li trobava a faltar una mica
d’intel.ligència abstractiva, però li agradava la natura (sobretot les aus
rapinyaires) i, com a guia turística que era, tenia sensibilitat per la
història i l’art medieval, i, de forma més general, curiositat per conèixer el
món. Era molt bona jugant a l’scrabble; només vaig aconseguir guanyar-la un
cop. Sempre he sospitat que compartíem genètica profunda, però amb 1.000 anys
de separació geogràfica i cultural, que són molts.
