Ja està, sóc en ple merder. Mentre no arribes
a lloc, vius en l’espera i la simple obligació d’arribar-hi. Un cop ets, has de
fer coses, has de viure, quelcom, finalment, bastant més difícil que escriure o
que qualsevol pràctica disciplinada per unes formes i convencions…
Acabo de dinar-sopar. Necessitava menjar
alguna cosa després d’un matí i migdia sense solución de continuïtat amb la nit
anterior. He tingut l’encert d’anar a la Gordon’s Trattoria (since 1982). Bona
pasta, ben servida, vi correcte. He dinat a la terrassa, on el sol declinant
encara petava amb força briositat (el
núvols de fa unes hores s’han mig dissipat en virutes i tel com de fum de tabac mig
dissipat). Ha passat una senyora encara atractiva, d'aspecte més aviat "pijo" embolcallada amb la bandera escocesa; l'havia vist de lluny pel centre. Li he adreçat un "We will win!" al que ha repost sense vacil.lar un segon: "We will!". Un exitós petit esforç per confraternitzar amb els locals.He renunciat a les postres, estava saciat i l’aire era fresc. M'he refugiat en una cafeteria, volgudament, publicitadament, italiana, gairebé al davant. El local té tot el que es pot desitjar: escalfor de forn, wifi, música de balada acaremelada, públic turista o juvenil que es renova sense parar empès per l’excitat nerviosisme del lleure vacacional o vocacional: caliu humà, doncs (quelcom molt inferior a la fascinant presència d’un sol ésser realment interessant o a l’encant d’un entorn carregat de noble força evocadora, però més fácil i segur en el temps).
Un gran finestral delata l’antigor de la casa pel gruix del mur i per l’acabamnt en arc; a través dels quadres de vidre entreveig, si vull l’espai concorregut del carrer (Lawnmarket) on era fa uns intants. És un carrer turístic, en el vell Edinburgh. Les multituds sols són suportables assegut en una terrassa i sent objecte de: interès? atenció? enveja? Volia començar a escriure entre mossada i mossada d’spaguettis però el sol ho feia impossible, tan si em posava de cara com d’esquena. Aquí és una altra cosa, les condicions són òptimes fins que el temps, el declinar excessiu del dia m’expulsin cap als meus deures de turista.
S’ha de dir que l’aterratge a Edimburg (no
em refereixo al tècnic, que feliçment ha
posat terme final a un estat d’inquietud tensa que ha durat tant com el vol) ha
estat més aviat complicat. Ja sabia que això de viatjar cansa físicament i
mental, però ho sabia d’aquella manera que és com tenir-ho oblidat: sols la
realitat fresca té memòria efectiva. El fet de tractar-se d’un país amb moneda
diferent (tot just començo a identificar les diferents monedes i el seu
respectiu valor), amb conducció esquerrana (de poc no m’atropellen), hora
enderrarida respecte a l’horari precedent, i amb un idioma que hom no ha
dominat mai ni ho farà, dificulta força la “logística”.
No m’haig de recriminar, res, però. L’entorpiment
de tot el procés d’arribatge ha estat provocat per tercers: la meva bossa gran
facturada (convertida en una mena de larva dins
la crisálida pel precinte de plàstic que ha calgut aplicar-li per evitar
el risc, improbable tanmateix, de que es buidés d’algun dels seus continguts durant
l’expedició), no ha viatjat amb mi. S’ha
quedat a Heathrow. No cal dir l’enrenou que això ha suposat. Entre el servei
que s’ocupa d’aquests incidents (Manzies) i l’oficina de turisme la cosa ha
quedat en que feia una reserva (la desitjable trucada de confirmació essent
assumpte meu), comunicava el nom de l’hotel a Manzies, i aquests em feien
arribar la maleta en el curs de la tarda. És així que la cosa ha quedat encarrilada.
Acte seguit, primer contacte amb la realitat
scottish en el bus camí del centre.
Des de l’avió havia vist muntanyes velles i pelades, i un parcel.lament
agrícola de color –verd, marró- més intens, més viu , potser degut a una pluja
encara més copiosa que la del sud de l’illa. Això i el braç de mar -estuari?-
que delimita per tota una banda la ciutat d’”Edinbara”, com semblava li
agradava de dir a mon pare, al cel sigui (expressió que ell ja feia servir amb
el seu). Ara, a terra, les conjetures
cobraven realitat. Predomini de la pedra (com blanquinosa però molt ennegrida per la capa de fumeres i humitats seculars).
Urbanisme consistent i amablement acompanyat de sana vegetació. Aparença de
relativa opulència, sensació d’ordre. Comptat i debatut, tot molt anglès, amb
potser ja aquest primer matís: el maó, aquí, està en franca minoria. Seguiré,
però, contant les impressions visuals causades per l’aspecte extern de la
ciutat més endavant; ara vull relatar breument el petit contratemps patit.
He pujat a un segon autobús (conductor gras, bonhomiós i feliç de
la vida), quasi tan car com el de l’aeroport, i que cal pagar, amb monedes, amb l'import exacte ja que el conductor no té canvi (d'aquí que em sorprengués amb una interpel.lació adreçada als passatges demanant si algú tenia canvi d'un bitllet de 5 lliures, com si fossim a una latitud tropical); aquest segon autobús m’ha aproximat ja molt a l’adreça del
guest house on presumiblement hi havia una cambra esperant-me a un preu encara
raonable. La gerent m’ha penjat dos cops la conversa per interfon, però s’ha
dignat a baixar i a obrir-me la porta (una resta de responsabilitat professional o
ganes de confirmar que m’engegava a dida). Per l'interfon m'havia semblat sentir alguna cosa
així com que estava malalta. M'he trobat amb un rostre fastiguejat per una mena
d’exasperació ratllant la desesperació. En prou feines he pogut explicar la situació.
M'ha dit que tot estava ple (com qui diu per desfer-se d'algú, sigui o no veritat). Era una cara que, per una d’aquelles connexions del subsconscient, m’ha fet
pensar en la "xucrut"; en la seva realitat més que no en el mot: una xucrut enfadada.
El Bed and Breakfast del costat (encara no sé si són el mateix el guest house i
el BD) s’ha desfet amb servicial cordialitat. Ells no, o sols a partir de demà
(mhan ensenyat una cambra arran de carrer, amb bany propi), però en un carrer
proper (Pilrig) hi ha havia una colla de possibilitats.
M’ha costat (No vancancies), però al final una d’aquelles cases de principis del
XX, amb petit jardí al davant, reixa i porta senyorial de fusta pintada
cinquanta vegades, ha estat la bona. Una senyora que seria l’encreuament perfecte
entre la hippy de 30 anys i l’àvia del tè a les cinc de 80 m’ha salvat.
Interior d’antiquari kitsch. M’ha acceptat la rebaixa pel fet d’estar-m’hi
quatre nits. Tot molt casolà, com de casa de nines. L’habitació, al primer pis,
dóna al carrer i té una disposició que desassossega; l’olor de violetes arriba
a marejar. La relativa estretor, aparent fragilitat del mobiliari suscita una
sensació d’incomoditat. Podria ser pitjor i ja m’hi acostumaré, suposo. El bany
és al davant… Tanmateix, un lloc on caure mort després de més de dos dies de
moviment. No m’he pogut canviar de roba però almenys he pogut fer una dutxa
prou correcta (sortosament hi havia xampú disponible). Li he explicat el
problema de la maleta i s’ha prestat a fer les trucades pertinents. Hores d’ara
hauria de tenir la maleta esperant-me.
Ho deixaré aquí de moment. Estic bé, però el
temps corre. Fa una hora que ha començat la festa de l’aplec independista que
ha de ser el punt final de la jornada reivindicativa. Hauria de passar abans
pel cau per comprovar això de l’equipatge… No he près res; una xocolata calenta
m’hauria fet bé; potser encara m’animo. Això de no dormir, d’una manera o una
altra, et passa factura. Voldria beure i adormir-me en qualsevol cadira,
qualsevol sofà, qualsevol racó acollidor…O simplement acedir, per fi, a un
estat purament contemplatiu, amorosament indiferent. La Trattoria i l’escalf de
cafetería m’han fet bé; m’haurien d’haver donat forces per encara la frescor
vespral.
Un cop més he viscut la bona sorpresa d’un
petit regal: en realitat és una hora més d’hora. Es pot regalar res més valuós,
que faci més il.lusió que una porció de temps? Em sembla que no.
Les persones, les ànimes de qualitat es
distingeixen de seguida, com per exemple la noia canària que m’ha servit una
excel.lent tassa de xocolata amb llet i m’ha instruït de com conenctar-me a
internet. No té 25 anys i diu haver viscut als EUA, a Venezuela i Mèxic, crec que
també ha dit. Hi ha una amable serenor i una eficient elegància en l’honestedat, en la dignitat que no
té preu. Marxo sabent que compto amb dues bones adreces, una a tocar de l’altra.
S'ha fet pràcticament fosc. Som-hi.
