Queda el dubte de saber si els humans
poden incidir (i en quin grau ho farien) en el pas d’una cosa a l’altre
(tractament d’un determinat ordre en un cas, i manteniment o refundació
d’aquest en l’altre cas), o si l’evolució segueix lleis alienes a la voluntat
humana.
Vivim, però, en la il.lusió de que sí que
podem afectar el nostre destí, que sí que existeix el lliure albir, la llibertat
no sols de decidir sinó també, naturalment, d’afectar els curs dels
esdeveniments humans. És doncs en aquesta il.lusió que uns volen que res no
canvïi (o ho faci en un determinat sentit), i uns altres volem que les coses sí
canvïin (o tornin, modificades, a un determinat estat anterior).
El que està clar i no es pot discutir és
que, per a bé o per a mal, res és definitiu. A principis de segle XX Europa
comptava amb una vintena d’estats. Ara n’hi ha una quarantena. Fa cent anys,
“oficialment” (per a la majoria de l’opinió pública europea i mundial), els
irlandesos, els polonesos, els lituans, els txecs i d’altres “no existien”, no
existien com a nació, o en tot cas amb estat propi; ara aquests pobles tenen el
seu propi estat i a tothom li sembla bé i el més normal del món. Podria passar
el mateix amb Catalunya i altres nacions: passar de la no-existència a
l’existència normalitzada, generalment acceptada, deixant enrere els
escarafalls i les amenaces. Temps al temps.
Sou
massa petits, no sou viables (i no teniu experiència)
En l’ordre dels arguments “tècnics”,
aparentment o sincerament lliures d’irracionalitat sectària, hi ha la qüestió
de la grandària. A un espanyol, acostumat a pensar en termes de poder, no de
democràcia, li sembla que tot el que és petit és inviable i àdhuc inexistent.
Són segles d’una psicologia d’horitzons esteparis, imperials que fan difícil,
gairebé impossible imaginar que la realitat és primer i principalment petita,
local, pròxima, concreta. Els hi costa molt d’entendre que la grandesa està en
elevar el petit al gran, a una dimensió superior en termes de qualitat, no de
quantitat. Per a ells, sembla no haver-hi més grandesa que la horitzontal, la
del domini, no la de l’excel.lència. Segurament això és herencia dels segles
en que van viure amb l’obsessió de
l’extensió, dels límits (la “frontera”). Aquesta tensió devia fer que se’ls hi
forgés una identitat basada en la conquesta.
El món, la realitat es reduïa a la força i a l’afany d’ampliar militarment el
propi territori, la propia base… material i, en el fons, també psicològica.
Aquesta mentalitat hauria comportat un doble déficit: per una banda el relatiu
desinterés per allò conquerit (l’interès està en l’anar més enllà, no en el
treure profit del que ja es té); per una altra, el sentiment inextingible de
que allò que es té és sempre insuficient: la sensació de buit que cal combatre,
matar, escapar constantment per la via no del comerç, el treball, la invenció,
el nomadisme, no: a través del que ja hem dit, la conquesta, és a dir de
l’apoderar-te del que no és teu.
Deixant de banda aquestes consideracions
de tipus sociològic (que explicarien una certa aprensió i incomprensió) i
enfocant la qüestió en termes més “pràctics” i immediats, direm el que salta a
la vista. Arreu del món, i certament a Europa, hi ha molts estats petits.
Deixant de banda els més petits (Andorra, Liechtenstein, San Marino, Mònaco, el
Vaticà i, ja una mica més grossos, Malta, Luxemburg i Xipre), tenim tot un
reguitzell d’estats de dimensions molt semblants a una futura Catalunya:
Bèlgica, Eslovènia, Holanda, Txèquia, Eslovàquia, Irlanda, Dinamarca, Croàcia, Bòsnia, Sèrbia,
Montenegro, Lituània, Estònia, Letònia, Macedònia. Podríem tal vegada afegir
encara Noruega, Finlàndia, Islàndia, Àustria, Hongria, Bulgaria i Romania i
Grècia però estaríem anant potser massa lluny i tampoc ens cal. Catalunya
encaixaria perfectament, en termes de quilòmetres quadrats i de població, entre
els casos esmentats en primer lloc, ajustant-se gairebé matemàticament al seu terme
mig (d’extensió i població).
Tret d’Holanda, Dinamarca, Bèlgica i
Sèrbia, la resta d’estats són de creació recent (tot i comptar amb precedents
històrics; igual que Catalunya, un cop més). Cap d’ells ha donat senyals, hores
d’ara, de voler tornar a cap situació prèvia de menor sobirania (això és una
exclusivitat de Portugal i potser va ser un moment de feblesa ja superat). Amb
majors o menors dificultats (comparables sinó equivalents a les dels grans
estats) se’n surten, van tirant. I és que ser independent és tenir marca propia
i això visualitza el país de cara a dins i de cara a fora, el que es tradueix
en dinamisme econòmic i social.
En el cas de Catalunya aquest impuls,
aquesta empenta, la sinèrgia que donaria la independència seria doblement
important, ja que és un país industriós, amb teixit productiu i humà. Posar-se
al dia no hauria de ser gaire dificultós. Si ens comparem amb altres casos
semblants, resulta que som més que viables, som, a mig termini, un èxit gairebé
assegurat.
En quant a no tenir experiència, tot
s’aprèn, i més quant t’hi va el coll. Els altres paísos de nova formació tampoc
en tenien i n’han après. No pot haver-hi cap dubte que nosaltres farem el
mateix.
Hi ha una veritat d’ordre general que hem
de tenir molt en compte: la responsabilitat passa pel petit. La feina ben feta,
la qualitat, l’equilibri exigeixen una atenció i una concentració que sols es
dóna en les coses petites. Tenim, però sols som en el petit, en allò que
estimem i que és un reflex del nostre treball i del nostre respecte. Aquesta i
altres són les lliçons que una Catalunya independent pot aportar al món, si ens
deixen els que necessiten posseïr per a ésser, per a sentir-se vius, és clar. Entre d'altres que petit és un concepte relatiu; a més small is beautiful…
