He passat per les tisores (18,50€ de l’ala) i sóc de nou a la terminal.
El resulta és l’esperat. He rejovenit un pèl, però com sempre, en versió
monacal. Ja m’està bé. De pallasso-artista-intel.lectual he tornat a
monjo-executiu bancari (vist de tres quarts costat dret), conservant, espero la
pinta d’intel.lectual (modalitat polida). Però potser no puc demanar,
demanar-me tant. En tot cas no hi hagut sorpreses. Torno a no poder anar a cap
país musulmà: l’aire anglosaxó desarreglat és una cosa; esquilada i afaitada,
una altra (el tipus CIA és, o era, inconfusible). S’odia i es mata per
aproximació, per connotació, ja se sap; el prejudici i el tòpic fa guanyar
temps i facilita el passar a l’acció. Sigui com sigui, si he pogut reduir d’un
o dos metres la impressió indigesta del meu rostre haurà valgut la pena.
Un senyor anglès, avisat per un altre,
m’acaba d’oferir lloc en el seu cotxe. Li informo que ja tinc lloc en el
“coach”, que moltes gràcies… Dubto (adonant-me del guany de temps que podria
suposar), li demano si marxa ja ara, endevina el meu dubte i em precisa que va
amb caravana (o en autocaravana, no capto al matís) i que per tant circula
lentament. Li agraeixo un cop més tot desitjant-li un bon “trip”.
Estic dalt de l’autocar, a punt d’arrancar.
Conductor negre, de tracte fàcil; amb camisa d’un color molt semblant al de l’abric
de la noia caledoniana: la “gent de color” té un sentit del color (joc de
paraules involuntari, fácil, que tanmateix no corregeixo) imbatible, únic. No,
no passaran cap peli (em puc doncs instal.lar sota el televisor, el lloc amb
millors vistes, després dels seients frontals, i amb superfície –justeta i de
pla angulós- on recolzar l’ordinador).
Ens ha passat un full on hem d'anotar els nostres noms, ja que passem d’un departament
a un altre (!). Motor, arrenquem, adéu Ouistreham. Ja veig que faré nit a
Calais o, en el millor dels casos, a Dover. Abandono passatgerament el vici
d’escriure per dedicar-me al paisatge.
Ha passat una estona llarga, reprenc l’escriptura,
ni que sigui, breument. Falten encara més de 200 quilòmetres… He estat prenent
notes al bloc (comprat a La Jonquera, ja marxant, per corregir la meva mala
costum d’escriure desordenadament sobre qualsevol paper). Suposo que aniré
tirant mà d’aquestes anotacions, però de moment em dono una mica de marge, de
llibertat, per parlar del que veig i sento ara mateix, no fa mitja hora o una
hora.
Des de que hem marxat correm per una
autopista. El paisatge ha estat, fins ara, una successió de turons més o menys
arbrats o planes cultivades. Blat de moro (sortosament no transgènic: ja se’l
poden quedar als USA i incorporar-lo a les ogives nuclears, si volen), vaques,
prats… la França grassa, com no podia ser altrament ja que de fet gairebé tota
ella n’és. Hem creuat el Sena, amb l’estuari a la vista per un pont d’aquests
de virtuosisme enginyerial: tirants com per a una arpa gegantina. Jo, m’estimo
més l’enginyeria d’entreguerres o anterior (un Golden Gate, un Brooklyn
Bridge), que semblava suspesa en un estat de gràcia, en la momentània i precària
intersecció entre el passat i el futur, entre el progrés i la tradició, però
admeto que són dèries meves. Han anat desfilant noms que ressonen en la
memòria: Trouville, Deauville, Honfleur (localitats villégiature “impresionista”, per dir-ho d’alguna manera), Le Havre
(un teixit de grues i d’instal.lacions industrials amb la seva teranyina de
ferralla (xemeneies, cubs ferralla intrincada, imbricada entrevist en la
desembocadura del Sena), Dieppe (i el fallit raid anglocanadenc de 1942),
Rouen, Amiens… He pogut veure alguna cosa del tipus d’arquitectura tradicional:
maca, com sol ser el cas.
Anava a dir que també havia vist alguns
palaus i paulaets d’aquests neoclàssic que fan pensar, per moments, en l’estil
renaixentista dels castells del Loira, amb un que era gairebé calcat al que
surt a l’Assumpte Tornasol (amb extensió de gespa en pendent fins a un llac),
quan s’ha, a curt de bateria, l’ordinador s’ha apagat.
Això comença a assemblar-se a un malson
rocambolesc… amb final feliç, en principi. Després de més de cinc hores de
carretera, estic en el hall del port d’embarcament de Calais. M’he connecta a
un interruptor a tocar del seient on escric (encara he tingut sort). Fins aquí,
o a partir d’aquí, bé, però la mitja hora precedent ha estat de caos i
d’incertesa considerables per no dir totals. Només entrar en el recinte tots
els de l’autocar (en la seva totalitat britànics, inclosa, segurament, una jove
parella musulmana amb noia cofada amb xador) hem passat pel control de
passaports. La paraula apareixia escrita més d’un cop. Viatjo sols amb el DNI i
ja em veia quedant-me en el continent… Uf!, no problem.
L’autocar ha tornat a parar uns centenars de
metres més enllà. Una noia amb armilla de Brittany Ferries ha començat a
parlamentar amb el conductor i alguns passatgers. M’he dirigit a les guixetes,
amb la tranquil.litat del qui es pensa que pagant tot s’arregla. Doncs no. La
noia de la guixeta de BF m’ha adreçat a P and O Ferries. Allí m’he trobat amb
el calçasses que s’atabala superat per l’imprevist. En principi no admeten
pietons!!!!!! No donava crèdit al que m’estava dient. He fet gest d’insistir,
de protestar o de no entendre-ho i ha trucat a la central. Era del gènere que
farfulla al parlar, però venia a reafirmar-se en la negativa tot espolsant-se
la responsabilitat rere el compliment de les normes. M’he adreçat, disposat a
pledejar la meva causa, a la guixeta de BF. Al veure-m’hi fent cua una hostessa
de BF que havia estat i seguiria estava torejant la situació amb tots els
passatgers reunits a l’entrada del hall (i les bicicletes?, i la connexió
ferroviària?
Nova interrupció. Torno a ser dalt de
l’autocar, amb la gent de la que m’havia breument acomiadat; han acollit la
meva reincorporació somriures i algun riure. Hem arrencat i som a punt d’entrar
a la bodega del ferry; per fi… Una noia m’ha vingut a cercar en el hall (estava
previst que algú vingués amb aquesta comesa) i m’ha dut en cotxe de nou a
la duana de la policia britànica (som en territori de UK, per cert). He hagut
d’ensenyar de nou el DNI.
