Al final em vaig refugiar a la casa de
l’elefant, que resultava ser allí a la vora. Va ser una bona elecció.
Acollidor, càlid, per a turistes i personal amb sensibilitat ecològica i tot allò que
és maco, tou, suau, ben pensat i ben pensant. La iconografia dominant va d'elefants,
i per tant no apte per a borbons. En una sala força gran, amb un finestral
donant al Castell retallat sobre un remogut fons gris, vaig menjar-me un plat
típic escocès: Haggis, neeps and tatties,
a base de visceres de xai (ho vaig saber després…) i sengles purés d'algun
tubèrcul i de patata. Una Innis and Gunn local, la primera del dia, em va fer
sentir més acompanyat.
Vaig amenitzar el dinar amb la lectura d’unes
quantes planes del llibret que haurà estat el principal company literari: Provocación, seguit de El minuto humano, de Stanislaw Lem (una mena
de Cioran polonès i jueu, si es vol) editat pel gran amic i gran coneixedor de la
literatura europea i hemisfèrica, en M.. És un assaig sobre una hipotètic
estudi “historiosòfic” del nazisme completat amb el comentari d’un llibre,
igualment fictici, sobre tot el que li esdevé, quantificablement, en un minut, a
tota la Humanitat: estadístiques que ens parlen i posen al descobert el
caràcter escabrós, insofrible, absurd d’una aproximació materialista del món,
que és la que tots, poc o molt, perseguim... No queda, clar, però això és totalment
secundari, anecdòtic, de quin minut es
tracta: de la mitjana anual?
En l’obra aquesta, s’hi poden llegir perles
(agafant-ne una de cada una de les parts) del tipus: “… sin embargo, ahí,
alcance de la mano, estaba el pueblo que dio origen al cristianismo, y
aniquilarlo suponía acercarse, en el lugar del exterminio, al máximo atentado
contra Dios del que era capaz el hombre.”, o “… a medida que se perfeccionaba en
la lucha de las mercancías por subsistir, la publicidad nos dominaría no
porque la calidad de las cosas fuese cada vez mejor, sino porque la calidad del
mundo era cada vez peor.” En aquell ambient bon
enfant, i amb reflexions d’aquest nivell em sentia realment com a casa.
Ocupava una taula llarga i m’havien demanat
si m’importaria compartir-la; de cap manera. No va trigar a arribar una parella
d'amigues, en l’edat de la felicitat consumista, de l'infantilisme amb poder adquisitiu. Una, la rossa, era el que se’n
diu una “monada”, més aviat ximple, però amb el seu sex-appeal i la frescor de
la ingenuïtat de l’edat. S’explicaven excitadament coses de compres, de festes, de xicots o
de ves a saber què de més o menys frívol, excitant, nou i llampant. La noia
oferia un escot generós en l’obertura i en el contingut. La vista se m’hi anava
tot sovint, contràriament al noi asiàtic -abans dèiem japonès, però des de que
els xinesos i, en menor mesura, els sudcoreans, s’han enriquit i viatgen, ja no
saps a què atenir-te- que no parava d'escriure postals aplicadament), la qual cosa no semblava amoïnar els seus ulls i pestanyes exclamativament oberts, ni la
seva boca loquaç, oberta en un perpetu somriure àvid i divertit, de dents sanes
i blanques.
Tenia un no sé què de personatge de faula de
Walt Disney o, encara més de Pixar (nom que cal pronunciar a l’anglesa si hom
no vol ser mal educat): el peix o ocell innocent, de marcada expressivitat
joiosa, que forma part del seguici de l’heroi. Tenia al davant tot el registre
de la mímica anglosaxona relativa a la sorpresa entusiasta. Aquell esclat de
vida, tal vegada superficial però intensa, no em va deixar insensible, i,
intermitentment, en vaig beure a glopades, com si es tractés d’un elixir
poderosament i salutíferament revitalitzador.
Va arribar un grup de 7 ó 8 persones, la
majoria granadets, que van resultar ser, per l’encapçalament d'un dels fulls
escampats sobre la taula, una cèl.lula sindicalista (que preparava la propera
vaga general). El contrast amb la sirena ensucrada que tenia al davant no podia
ser més eloqüent. La gravetat de la raó saberuda i solidària per una banda, i
la lleugera de la bellesa, despreocupada i individualista, per l’altra.
Arribaran a maridar-se, a unir-se alguna vegada? Els dos únics joves del grup sindicalista eren un jove d'aspecte normal i una noia presumiblement d'origen indi noi gaire afavorida. La justícia s'encarnava en la poca gràcia, i la bellesa en la frívola despreocupació.
Vaig recordar una al.lusió a aquesta esquinçadora separació de la boca de Arthur Koestler en una novel.la seva sobre la resistència al nazisme ambientada a la neutral Lisboa. L’oficial nazi, volent trencar els escrúpols d’un refugiat, li recorda que poc atractives que eren les noies integrades en l’oposició al règim, i que absurd és haver quedat desfigurat (és el cas d’un jove pilot anglès abatut que espera poder embarcar-se cap al Nou Món) per defensar una ideologia, una visió periclatada, caduca, defallent del món, de l’existència. Je connais la chanson…
Quan la lluita esdevé majoritària, la bellesa s'hi apunta, s'hi "enrola", s'hi afegeix, però mentre no ho és, manté la distància. No era el mateix ser resistent al nazisme l'any 1935 ó 1940, que ser-ho el 1944 ó 1945. No era el mateix ser bolxevic o antitsarista l'any 1905 ó 1910, que ser-ho el 1917 ó 1918... Ser pioner és molt, molt dur.
No, la “J.K. Rowling doesn’t live here any more” (posant-ho amb paràfresi de títol de pel.li). Varis retalls de diari més o menys emmarcats donaven fe de que l’autora de Harry Potter havia estat, havia escrit entre aquelles parets. D’això feia anys, però. Sortint del local vaig saludar el cambrer amb expressió castellana; era de Madrid: jo havia sospitat del seu accent hispà, el meu no m’havia traït i ara li donava la sorpresa (que no li havia volgut donar abans per una barreja de mandra, de gust pel transvestisme i l’isolament, i per preferir evitar malentesos o desavinences identitaris). Pertanyia a una tipologia humana que identifico com de bona pasta (ulleres, cabell rossenc tirant a arrissat, cara allargada, boca grossa, cos d'escassa envergadura…). Em va recomanar de visitar els Highlands, donant-me el nom d’una localitat que vaig anotar: Ulapola (?). Valia també la pena fer la carretera de Glencose (?). “Aprovecha, tú que puedes.”, li vaig dir a mode de comiat (per bé que era jo que estava de vacances i no ell, però ja s'entén...).
Vaig recordar una al.lusió a aquesta esquinçadora separació de la boca de Arthur Koestler en una novel.la seva sobre la resistència al nazisme ambientada a la neutral Lisboa. L’oficial nazi, volent trencar els escrúpols d’un refugiat, li recorda que poc atractives que eren les noies integrades en l’oposició al règim, i que absurd és haver quedat desfigurat (és el cas d’un jove pilot anglès abatut que espera poder embarcar-se cap al Nou Món) per defensar una ideologia, una visió periclatada, caduca, defallent del món, de l’existència. Je connais la chanson…
Quan la lluita esdevé majoritària, la bellesa s'hi apunta, s'hi "enrola", s'hi afegeix, però mentre no ho és, manté la distància. No era el mateix ser resistent al nazisme l'any 1935 ó 1940, que ser-ho el 1944 ó 1945. No era el mateix ser bolxevic o antitsarista l'any 1905 ó 1910, que ser-ho el 1917 ó 1918... Ser pioner és molt, molt dur.
No, la “J.K. Rowling doesn’t live here any more” (posant-ho amb paràfresi de títol de pel.li). Varis retalls de diari més o menys emmarcats donaven fe de que l’autora de Harry Potter havia estat, havia escrit entre aquelles parets. D’això feia anys, però. Sortint del local vaig saludar el cambrer amb expressió castellana; era de Madrid: jo havia sospitat del seu accent hispà, el meu no m’havia traït i ara li donava la sorpresa (que no li havia volgut donar abans per una barreja de mandra, de gust pel transvestisme i l’isolament, i per preferir evitar malentesos o desavinences identitaris). Pertanyia a una tipologia humana que identifico com de bona pasta (ulleres, cabell rossenc tirant a arrissat, cara allargada, boca grossa, cos d'escassa envergadura…). Em va recomanar de visitar els Highlands, donant-me el nom d’una localitat que vaig anotar: Ulapola (?). Valia també la pena fer la carretera de Glencose (?). “Aprovecha, tú que puedes.”, li vaig dir a mode de comiat (per bé que era jo que estava de vacances i no ell, però ja s'entén...).
L’estada a ca l’elefant havia donat algun
fruit reflexiu. Entre d’altres, i com per apaivagar del tot la recança del
fracàs de la nit anterior, havia desenvolupat una senzilla llei que regiria,
entre d’altres de possibles (complementàries o contràries), els impulsos cap a
les dones. Fa així: no tot el que t’agrada t’atrau realment (hauria estat el
cas de la noia d'anit: no atraient-me prou, no m’hauria mobilitzat: que bé, ja
tinc circumstància atenuant...!); no tot el que t’atrau et convé (en efecte);
no tot el que et convé t’agrada (casumdena…). És cert, tanmateix, que tot el que t'atrau, també t'agrada, però essent coses diferents, la correlació pot desaparèixer en qualsevol moment, trobant-te amb una sola de les dues coses...
Resumint, caldria per tant trobar la dona que reuneix les tres condicions: t’agrada, t’atrau i et convé. Més difícil, impossible…
Una altra reflexió que arrossego de fa un
parell de dies i mato ara aquí, és un complement d’allò de la melanconia que
exposava unes entrades més amunt. La idea que volia transmetre, finalment, era
exactament la mateixa -hi havia caigut- que Lars von Trier en el seu darrer
film, Melancholia. Només fem que passar, no hi ha temps per a viure… no hi ha
vida, tot és inútil: som ja morts. Així s’explica la nihilista indiferència de
la núvia pel nuvi el mateix dia del seu casament: sí, està molt bé, m’estimes i
jo també t’he estimat, però això sols és una aparença buida, un simulacre,
l’únic real és que estem desapareixent a la velocitat de la llum. No li diu res
d’això però tot el diu i fa tradueix això.Resumint, caldria per tant trobar la dona que reuneix les tres condicions: t’agrada, t’atrau i et convé. Més difícil, impossible…
M’ho faig venir bé (sóc honest i ho reconec
ja d’entrada) i ho interpreto de la següent manera. A la mort de Déu s’ha
afegit la mort de la Tradició, d’aquella il.lusió, miratge que ens podia fer
sentir immortals, a l’inserir-nos, integrar-nos en un corrent anterior i
posterior a nosaltres. En Transcorrent el temps i les generacions, la Tradició
ens feia perviure. Sense cap d’aquestes dues forces (l’”extra” d’strenght, que deia el gerent de la trattoria Gordon’s) estem perduts,
venuts, indefensos davant del sense sentit. No caldria que ho fes per quedar
prou sobreentès, però sempre és millor ser explícit: qui diu Tradició diu també
Nació, obviously. Total, que estem
desamparats, abandonats a una racionalitat que porta en ella mateixa la seva
negació irracional. O corregim o els temps apocalíptics que s’apropen serán
francament indigestos. És com ho veig.
