Viatge a Edimburg (V)

Nou dia. Temps neutre. Aire fresquet però sense exagerar. Sóc a la “gare routière”. D’aquí un quart agafo l’autobús que em durà al port (distant d’uns quinze quilòmetres). Sóc al "département" de Calvados, a Normandia; sols fa una quinzena d’anys que es van reintroduir les regions, algunes d’històriques, d’altres d’invenció (Languedoc-Roussillon, midi-Pyrénées, Pyrénées Atlantiques?!): el que encara mana és el departament napoleònic… Per aquí es fa l’aiguardent que duu el mateix nom i, si no m’erro, també el camembert. Essent gairebé les 9 i anant carregat com vaig, he desistit de fer cap tomb pel centre. Es tractava d’agafar el tramvia i deixar-se endur tres o quatre parades enllà (la complicació de comprar el bitllet entre tot de gent esperant també ha influit). D’on sóc es veu el que deu ser la catedral: un edifici amb la típica solera, dignitat del cas. Com sé que Caen va quedar molt tocada a la batalla de Normandia, tampoc tinc gaire recança de marxar sense haver vist res. El mapa que tinc aquí a la vora em confirma que sóc de ple en la zona de la dita batalla: Falaise, Bayeux, Arromanches i més a l’est, en el departament del costat, Carentan, Avranches, Cherbourg.

El bus s’ha posat en marxa. Un euro trenta; raonable. De moment sols som tres. Els seients no poden ser més estrets. LLegeixo en el diari de l’avi que tinc al davant que Brittany Ferries està paralitzat. Esperem que hi hagi més companyies operant en el canal. El que es va veient de la ciutat és modern (de fa potser 40 ó 50 anys, s’entén). Hem creuat un canal que deu unir el port esportiu, que he sabut la ciutat té, amb el mar. Tot de ponts amb totes les banderes dels països la UE. El passeig pel que anem va guanyant en prestància, per moments. Plaça ben posada amb estàtua de daurat lluent d’una Joana d’Arc amazona, amb bandera i posat altiu, desafiant, magnificent. Una església gòtica recorda, dóna fe que va existir el passat. Curiós: els plataners estan tallats de forma rectilínia. Parada en una gran plaça; al passar he vist l'Ibis on normalment hauria dormit. Una altra església de filigrana, de pedra beix o gris blanca, com molts edificis d’aquesta banda, més antics. Passem al costat d’una fortalesa sense fioritures; una igualment sòbria allí a prop. Enfilem un passeig que ens ha de dur fora de Caen, imagino. Una altra església imponent a la dreta: com pot haver-hi hagut tanta fe i haver estat i seguir sent tan podrit el món?

Sortim al camp. Més aviat pla, amb suau ondulacions, sense un interès especial. Tot té un punt mig rural i semi-industrial. Entre torres d’aigua, torres elèctriques i una certa dispersió de cases adossades, grans extensions de camps que deuen ser de blat segat fa dies, encara per llaurar. Passem vora el canal: uns instal.lació com portuària amb grues i tones de ferralla per embarcar. El paisatge tradicional de “bocages” sembla haver desaparegut en gran part; o potser no se situava ben bé aquí. Durant la batalla de Normandia aquesta característica del terreny (infinitud d’espessos closos vegetals delimitant, en un laberint inacabable, les parcel.les conreades) va ser degudament aprofitada pels alemanys per parar nombroses i mortíferes emboscades. Deixo d’escriure i em concentro en la visió de la realitat.

Sóc a Ouistreham. El que vist des de l’autobús parla d’un poble típicament normand, amb cases petites a “colombages”, un aire d’estiueg démodé, un sol pàlid. Escric des de la terminal de Brittany Ferries. En efecte, això està paralitzat. Estic fent temps per saber si haurà plaça per a mi en el bus que ha de dur els afectats a Calais… Els que tenen reserva tenen preferència. Baixat del bus, de camí cap aquí, per una mena d’esplanada d’autopista, amb la visió d’un ferry a l’extrem d’una mena d’espigó, la manca d’activitat ja m’ha fet sospitar. He preguntat a un venedor que amb altres del seu gremi venien presumiblement peix o marisc (no he dirigit la mirada cap a les parades), i m’ha confirmat el temible: sols hi ha Brittany Ferries. M’ha desitjat Bonne chance!, i li ha fet gràcia afegir la traducció inglesa: good luck (pronunciat, amb ironia o sense, good “luc”). He tirat cap al punt on veia que s’originava la paràlisi aquella.

L’ambient de l'horitzó immediat era desolat; la marea baixa; el cel entelat, els cotxes i camions, aparcats… Un far deixava clar que el mar obert era allí mateix. Les gavines també semblaven estar de vaga. Un parell de vaixells de pesca estaven varats en el llot de la rada, esperant la pujada de les aigües i el tornar a feinejar. Un grans topalls fets amb posts de fusta ensenyaven les seves parts baixes, totes recobertes del que semblaven musclos. Una placa fixada a una roca col.locada verticalment honrava la memòria dels ofegats: Aux péris en mer. Una gran i oxidada àncora acompanyava el reclam del record. M’he creuat amb un matrimoni; de seguida he passat a l’anglès perquè no semblaven còmodes en el francés. Sense la fluidesa i la volúbil recreació que hom té quan parla la llengua materna (potser eren holandesos o alemanys), s’han explicat amb precisió. Podia ser que hi hagués un ferry a les 23h; certament n’hi havia un l’endemà. Marxaven a Calais? M’hi podien dur? No, es quedaven per esperar aquest segon ferry… S’havia anunciat un “meeting” però no semblaven saber ni on ni quan tindria lloc (!). Gràcies. Al taulell de Brittany Ferries m’han informat d’això del bus fins a Calais. Amables. La vaga la fa el personal de bord, no d’ells. 

Estic, per tant, en una cafeteria-hall d’aquests de trànsit, amb el pragmàtic despullament de les coses modernes i funcionals; alguns penjats com un servidor, no gaires. M’he instal.lat a la cafeteria; quin remei. Al demanar el cafè a la barra (2,50€: clatellada relativa), un home més aviat gran (simplement cascat, desgastat), que semblava, pel posat i el vestir, encara actiu, parlava amb un de jove. Els dos parlaven en anglès. El primer podia ser un mariner o un camioner, bregat, amb la cara bastant apergaminada d’arrugues. M’agraden les cares que porten els estigmes de dècades de dur treball; les respecto. El jove duia un paó reial tatuat en un avant-braç, i una papallona en l’altre. A banda de la mestressa, hi havia també una noia darrere el mostrador. A França, per "baix", humil, prosaic, "perifèric" que sigui el lloc on et trobes, l’atractiu sempre treu el nas. El luxe, la riquesa s’han popularitzat per aquesta banda, o simplement la natura ha mantingut i reforçat la seva puixança a través de la modernitat (gràcies o malgrat?). Un gran rètol diu “CAEN-OUISTREHAM / PORTSMOUTH 1986-2011: 25 ans 25 milions de passatgers. Molt bé, però jo m’estic quedant en dic sec. És un d’aquells moments, una d’aquelles situacions per dir allò de “aquestes coses sols em passen a mi”, en versió light, s’entén, i afortunadament. Deixo l’ordinador una estona. Vaig a informar-me i a demanar si hi ha connexió wifi per aquí.

Les meves perquisicions han donat resultats poc esperançadors. Encara no se sap res del bus. Per anar amb tren fins a Calais caldria passar de nou per París. Les tres parelles de gent mitjana edat o ja grans a qui he preguntat no em poden resoldre el problema de desplaçar-me fins a Calais, en el cas de que estiguin en la mateixa situació que jo i tinguin intenció d’anar-hi: uns són de per aquí, uns estant fent turisme i els tercers, britànics, duen el cotxe carregat, somriures, broma britànica que no sento bé i sorry. No sé massa què fer. La noia del punt d’informació turística suggereix que esperi. No hi ha consigne (sortiria gustosament a estirar les cames i a prendre vistes marítimes) però sí connexió internet gratuïta. Mataré el temps (expressió horrible, ho sé) d'una manera o una altra, fins que la paciència, les circumstàncies, el destí es mobilitzin, es concretin. El magma suaument kafkià acabarà agafant alguna forma, d'això no hi ha dubte. El que també està clar és que al ritme que vaig, quan arribi a Edimburg ja quasi serà hora de marxar-ne...