No sé com va anar però al cap de poc en J. portava
la veu cantant en un desplegament del seu escepticisme conspiracionista sobre
la versió que se'ns dóna de tot el que està succeint. Si fa cinquanta anys -ho
sabem ara-, ens enganyaven, perquè no se'ns estaria enganyant igualment en l’actualitat? Va citar el nom
d’un institut anglosaxó en el que es forma en variades tècniques de
manipulació. Segons la seva jove opinió tot el cinema de ciència ficció no és
més que una versió –una mica exagerada- del que està passant o passarà aviat.
Posant-nos-ho al davant s’aconseguiria que la cosa ja no ens pugui sorprendre,
preparar-nos així mentalment per quan sigui quelcom estès, siguin pràctiques
habituals. Hom sempre tendeix a acceptar el que té l’aire de la normalitat.
Amb en J., en una certa orgia iconoclasta,
vam reivindicar el petit com l’única manera de salvaguardar-se, fins a un cert
punt, de la manipulació dominant. Em va semblar oportú treure l’exemple
comparatiu del portaavions i la xalupa. El primer no pot maniobrar amb
rapidesa, mitja hora a deturar-se; la xalupa és molt més adaptativa, pot
canviar de rumb amb facilitar. D’aquí vaig saltar a l’imperatiu de creixement
que pesa en els grans empreses (i per extensió en les economies dels grans
estats), de créixer o morir. Ho vaig comparar (no feia més que amortitzar vella
munició) al cas dels taurons, uns peixos
que necessiten moure’s sense parar per a sobreviure (ja que sols el moviment
els hi permet obrir prou les brànquies). Seguint, vaig treure a col.lació el
nom de Schumacher, i la seva idea de tecnologia i d’ajuda al 3r món a escala
humana. A partir d’aquí, i això era nou per a mi, vaig llençar la proposta de
que es fes un estudi de quina seria la escala humana en TOTS els àmbits de la
vida humana (tenia molt en ment, al dir-ho, el cas, l’exemple dels edificis: a
partir de quina alçada, de quin nombre de pisos, un edifici ultrapassa, se surt
de l’escala humana). En J., que seguia i secundava la direcció, l’ampliació i
la derivació de les meves tesis, va assenyalar que això en Schumacher ja ho
havia fet en relació a la velocitat, incorrent en l’error –disculpable, i més
essent jove- de confondre diferents pensadors.
En V., estirat en el puf-sofà (tres mòduls desplegables o
apilables: ha estat el meu llit aquestes dues nits), amb el cap mal recolzat, i
la mirada centrada en l’ordinador que tenia sobre la panxa i que manipulava
sense convicció, encaixava sense obrir la boca, amb pacient estoïcisme (i
probable incredulitat) l’allau d’al.legats cismàtics, sinó directament
herètics.
Amb en J. encara vam raonar que els catalans,
per la repressió o absència de poder seculars, hem pogut i hem hagut de
reflexionar molt sobre els grans temes de la dignitat, de la llibertat, de la
responsabilitat. Privats d’acció, teníem bagatge filosòfic… que era el moment de
portar a la pràctica. A veure si Déu ens inspira.
Que diferents, un i l’altre inquilí de pis. S’havien
conegut a través d’un amic comú i s’havien fet amics… Sembla que en V., parisenc
de socarrel (que potser no són ni majoria) havia acollit en J. amb les paraules
atribuïdes a Victor Hugo, qui deia que ser estudiant a París et converteix en
parisenc de naixement.
De tot plegat m’enduc la grata sensació de
que a França, encara que les idees no sempre siguin vàlides, almenys hi ha
debat, reflexió, curiositat i exigencia mentals. No debades en els 40 m2
d’aquell apartament hi havia, en grans i diverses estantaries de fusta blanca
(una d’elles en permanent amenaça de caure sobre el nostre home en el seus estats de
dorment) prou llibres per llegir sense
interrupció durant tot un any o més. Sense cap excés de malícia vam irònicament
imaginar un futurible V., perfectament integrat a la societat (i també
feliçment enterrat en l’establishment),
assistint a un congrés sobre Ciutadania Europea a Edimburg, amb visita als
Highlands prevista per a l’endemà ;-)
Malgrat les diferències d’ideologia, saludo en
el V. una persona oberta de ment, que s’esforça per formar-se, que pensa, que
té conviccions... Diu no participar gens del tarannà, despreocupat,
inconscient, lúdic, dels joves de la seva generació (que és el de totes o la de
la majoria de generacions, val a dir), atès que ens encaminem cap a èpoques convulses.
Que aquesta lucidesa i preocupació, impròpia potser de la seva edat, l’estigui
portant cap al camí de la política és prova, es miri com es miri, d’una amplitud
i altitud de mires prou admirable.
L’endemà em vaig llevar amb la intenció de
passar mitja jornada a París i agafar el tren a primera hora de la tarda. Just
abans de marxar de casa vaig voler comprovar l’horari (amb els anys vaig
incorporant petits reflexos de prudència: haurà costat el seu) i, astorat, vaig
veure que el meu tren sortia al cap de poc més de mitja hora: havia confós l’horari
de sortida amb el d’arribada. Vaig sortir disparat. Un cop al carrer, dubtava
de si agafar el metro o un taxi. Un vianant em va aconsellar el primer;
trigaria mitja hora… Ho veia ja perdut però volia intentar-ho, i sinó anar igualment a
la Gare a comprar un segon bitllet. Quin remei.
He sortit a l’estació Pasteur, la més propera
al meu destí (en línia recta) de la línia de metro en la circulava. M’ha costat una mica
però he trobat taxi. Amb les corregudes, pujades i baixades estava quasi amarat
de suor; em vaig treure la bufanda i la boina escoceses de recent adquisició. No
em quedava clar si, amb aquesta, feia més el ridícul a Escòcia o aquí a París;
però és sens dubte una d’aquelles peces de vestir a les que se’ls hi pot donar
la volta –apreciativa- i constituir un element que marca época en la manera de
vestir d’un, que pot tenyir d’un tret distintiu la meva discreta i anecdótica existència.
El taxista m’ha dit que no havia de patir,
que si l’havia comprat per internet podria canviar d’hora. Uf!... Es podien
trobar preus molt interessants a la página web “promos”, però calia comprar el
bitllet amb una anticipació de dos o tres mesos (dubto molt que tingui mai un
control de la meva existència que em permeti fer tal cosa). París desfilava amb
la seva elegant, agitada i intrincada grisor. Uns vint minuts més tard baixava
davant de la dita Gare de Lyon, segurament de les més monumentals de París: un
edifici Belle Époque flanquejat per una masiva torre acabada en punta amb un
gran rellotge que semblava anar a l’hora (un Big Beng en més baixet).
Unes màquines a peu de tren permetien fer el
canvi de bitllet. En el momento d’introduir-lo en la ranura he vist que la data
era dijous 27, i tenia molt clar que jo circulava un divendres 28: m’havia
avançat d’un dia… Afortunament tornen a haver-hi consignes (després de no sé
quants anys sense!). No vaig interpretar clarament la indicació d’un empleat de la SNCF i vaig haver de preguntar de nou: un jove d’uns 30 anys
em va dir que feia 15 anys que havien desaparegut. Seguint de nou el senyal
indicador i buscant confirmació prop d’un policía, vaig arribar a lloc i
després de passar pel control de seguretat (com el dels aeroports), em vaig
poder desfer del mort.
No havia esmorçat i volia trobar un lloc on
fer-ho i on ensems poder escriure una mica. La noia índia del canvi (em vaig
desfer de les lliures que encara duia) em va recomanar Le Train Bleu, una
brasserie-restaurant sortint allí mateix a la dreta. Vaig entrar en un portal
i em vaig trobar una rececpció com de porteria o d’hotel d’abans. Sí, era allí.
Vaig pujar i em vaig trobar davant d’una gran entrada de vidre en forma d’arc
que donava pas a un dels espais més fastuosos que he vist mai. Era un
restaurant d’època, perfectament conservat, en un estil 1900 d’un flamboyant extremat. Tot era fusta
treballada, sostres alts, enormes finestrals, bronze, cerámica, murals representant
edificis emblemàtics i paisatges de França, probablement del sud. M’havien
informat que hi havia un brasserie i vaig demanar com accedir-hi. Era al fons.
Vaig recórrer les tres o quatre sales i vaig buscar seient en la zona de cafeteria,
més discreta però igualment impressionant amb el seu volum d’aire, les seves
butaques de cuir, taules donant al davant de l’estació als peus d’idèntics
finestrals als vistos en el restaurant.
