El cap de setmana del 8 i 9 d’aquest mes de
setembre vaig anar “de veremes”, que es diu. Hi vaig cada any, a vegades un sol
dia, si coincideix amb la Diada, o si altres ocupacions me’n desvien.
És una verema d’amistat, de veïnatge, de
complicitat, no pas profesional. M’explico. Un bon amic de la zona, establert
aquí fa una colla d’anys, té unes poques hectàries de vinya i organitza la seva
verema entre amics. Així s’estalvia uns diners, dels que no va sobrat, i ensems
renova i crea uns vincles entre una sèrie de gent vinguda de l’Empordà i de
mitja Catalunya, o si més no fa que uns i altres passem unes hores en un
ambient distès, tirant a festiu i comunitari, en que el protagonista és el
raïm, la calor, les vespes, la feina en equip, els cubells, els remolcs, el
tractor, la premsada, l’esbargiment, el dinar opulent, l’alcohol, la broma, la
temperatura corporal i mental. Tot a major glòria de l’amistat i d’un cert
sentit cooperatiu i tradicional de fer les coses. La fórmula fa anys que dura i
sembla funcionar bé.
Tot això té lloc a Els Vilars, que és un
veïnat del poble d’Espolla, tirant amunt, cap al Paratge Natural de l’Albera.
Si Espolla ja mereix una visita (no tant per el poble en si, com pel seu
emplaçament, els seus voltants i l’estampa que ofereix a la vista), Els Vilars
(d’Estrac) encara més, ja que no fa altra cosa que aprofundir en la bellesa i
la radicalitat del paisatge alberenc.
Dista uns dos quilòmetres del poble. La pista per
anar-hi (recentment asfaltada; abans era de terra i de seccions de ciment
dislocats pel pas del temps) ofereix unes vistes delicioses sobre el poble
d’Espolla i part de la plana de l’Alt Empordà. A banda i banda hi ha vinya o
bosc d’alzina surera. Abans d’arribar al llogarret la carretereta es capbussa
en una petita vall en la que de seguida es veu, en el vertent del davant,
passat la riera que baixa en sentit NO-SE,
el nucli de cases. La impressió que causa el conjunt és francament bona.
Tot són cases de pedra, de la local, que és pissarrosa o com a mínim de xist:
color entre marró fosc i negre, un rovellat amb tonalitats de negre argentat.
Estan una mica escalonades vessant amunt, mirant a sud, de manera més aviat
compacta i amb un aire un xic feréstec però alhora amable. Que hi visquin tot
l’any no deu haver-hi més de 4 ó 5 persones. Destaquen alguns arcs de pedra ben
conservats i una de les cases, imponent i magnífica, propietat d’un fill d’en
López Rodó, antic ministre franquista, de l’ala tecnocràtica.
La pista, ja de terra, segueix més enllà,
deixant el poble a l’esquerra, camí del Paratge Natural, per on ja sols poden
circular els agents forestals. Som doncs en un cul de sac, en el cor mateix de
l’Albera. Punt d’arrancada d’excursions a peu i poca cosa més. No gaire lluny
es pot veure un conjunt megalític notable. Hi ha també el GR11, que camí de
Vilamaniscle, passa arran de poble.
Dissabte va començar amb un cel una mica
entelat. Vaig arribar uns minuts tard i em vaig trobar “la tropa” que pujava a
peu per la pista cap a les vinyes que en C. té per aquella banda. Tots anaven
amb un mateix barret que algú havia tingut la pensada de comprar. Somriures,
alguna salutació als coneguts o a les filles de la familia. Em vaig creuar
igualment amb el C., dalt d’un 4 x 4 tronat, que em va donar la benvinguda amb aquella
gràcia cínica que té. Vaig aparcar arran de riera, que és el pàrquing oficiós
del veïnat. Un cop fora del cotxe, vaig respondre a la salutació que la R. i la
J., que acaba de ser mare, em feien des de la terrassa de la casa familiar (la
primera del poble, amb el seu rètol, “VI ECOLÒGIC”, ben visible). Vaig veure
que, com cada any, hi havia una llarga taula parada sota un tendal de color
verd, i vaig enfilar jo també cap a les vinyes de sempre. També vaig poder
comprovar que la reforma de casa del suís, arran de riera, ha avançat molt i fa
realment patxoca, amb la seva volta, la seva terrassa amb canyissar, els seus
murs de pedra sòlids i de veritat: massissos i amb el ciment que de tant a dins
no es veu: la mena de coses que em provoca un sentiment de satisfacció; el
valor afegit, la feina ben feta, la solidesa, la durada… la riquesa:
l’autèntica, la vertadera, no la de l’Eurovegas (que Déu ha volgut que no ens
caigués al damunt: gràcies per la teva compassió, Creador!).
Encara vaig poder veure els darrers
veremedors com agafaven un trencant a l’esquerra, altrament potser hauria
seguit recta pel camí de carro i hauria perdut uns minuts anant i venint.
Potser he vingut 6 ó 7 anys seguits, però cada cop, cada dia de la vida és un
món en si mateix i la memòria és dispersa, capritxosa. Un petit terraplè o
esplanada donava pas i vista a les vinyes que s’havien de fer. La majoria ja hi
treballava. A l’esquerra s’obria un paisatge d’ampli horitzó: la plana, amb els
seus matisos cromàtics, el seu tel, el seu respirar encara estiuenc... la seva
carnositat de terra estimada.
Preveient possibles esgarrinxades, anava amb
pantalons de camals llargs i samarreta de màniga igualment llarga; amb unes tronades botes toves de mitja canya, com de mujik, cobria els peus i tormells. Duia el meu
propi barret (de menys ala i sense cinta subjectadora, però). Portava guants,
també. L’any passat, a un quart d’acabar la jornada, em vaig fer un tall a la
punta de l’anular esquerra d’aquells d’importar la carn i no sols la pell, de
CAP, vaja (que és on m’ho van arreglar l’endemà, ja a Barcelona, en un
desplegament que tenia un punt d’exhibició d’orgull mèdic: ens retalleu i
amenaceu de tancar, però nosaltres som aquí i fem una feina súper profesional).
M’ha quedat una rodoneta de mig centímetre de color i amb una sensibilitat
diferent. No molesta (com va ser el cas amb una incisió anterior, potser en
mateix dit, en que el fred desencadenava un formigueig, una mena de picor molt
molesta). Amb els guants, d’aquests de cuir que s’ajusten bé a les mans, els
perills de tall quedaven bastant anul.lats, alhora que anul.lava també tot risc
de rascades i frecs excessius. Amb els anys un es va tornant conservador amb el
propi cos. És legítim.
