Viatge a Edimburg (XXIV)

Pel que fa al TGV, ha demostrat ser, fins al que he vist fins ara, bastant un bluff. Si anés realment a 300 km/h, amb un nombre realment reduït de parades (2, màxim 3, enlloc de les 4 ó 5 que fa) la cosa rutlleria, però aquestes condicions no es reuneixen, el que fa que enlloc de trigar 3 hores per cobrir la distància Perpinyà-París, en trigues més de 5.

M’he embarcat en l’Eurostar. Sortim a la llum d’un Londres que s’endinsa en la grisor fosquejant del capvespre. Això va ràpid; de fet no és més que un TGV de nom i recorregut particulars. Surt car, però més barat que volar. Tot té un aire nou i el seient és comfortable, amb presa de corrent (una continental i una altra UK). El trajecte en metro ha estat llarg, amb creixent atapeïment de viatgers. Entre escriure i llegir m’ha passat l’estona força ràpid; tot és prou nou i exòtic per tenir distret i a l’aguait. La corretja de la bossa, degut al pes excessiu, s’ha sortit de l'argolla -que s'ha doblegat- i he aprofitat per lligar-me al cordó de la vamba la pinça que ha quedat solta: si estiren la bossa cap a l’exterior es trobaran que hauran d'arrossegar un tio de 85 quilos. Un cop baixat a l’estació ho he resolt fent un nús amb la nansa. Em podria limitar a arrossegar-la –té rodes- però sóc massa alt per ella, i quan ho faig vaig completament de gairell, el que és incòmode i poc operatiu.

Tot ha estat arribar a St Pankras (patró dels viatgers?) adjacent a King’s Cross i anar per feina; a penes he hagut d’esperar. Preguntat, el canvista m’ha dit que em resultava més interessant bescanviar les lliures per euros a París. Val, gràcies. La veritat és que m’estic sentint bastant a casa en aquests ambients europeus, cosmopolites. Hi ha una cortesia, una racionalitat, un pragmatisme als que em sento proper. El hall d’espera, amb tot de columnes, no és desagradable. Hi ha una taula en forma de plataforma elevada amb tot de cadires per endollar l’ordinador. Està plena. Com m’he tornat un addicte de la cosa, m’ho miro amb simpatía. Mantinc, però, els meus seriosos dubtes de que sigui una bona direcció individual o col.lectiva... Comptat i debatut m’hauré posat una mica al dia de la tecnologia i del “tarannà”, de l’ambient difús i profús que es respira avui en dia en els encreuaments turístics i viatgers d’Europa occidental (que, de fet, és el de sempre, el de la seva població més mòbil, més jove i potser més activa i dinàmica). Ets sents participar d’una cosa viva; només és un miratge, però ja m’està bé; començava a estar rovellat i la vida està feta també o sobretot de miratges.

Sense ser tampoc cap sorpresa, el cert és que la gent cada dia em fa menys por. Quan tens una certa edat (i com qui diu ja tens un peu a fora del camp de joc) i dues terceres parts de la humanitat tenen menys edat que tu, doncs comença a ser ridícul tenir por. Això potser també es deu a que ja no tinc res, o poc, a oferir als altres (i ells tampoc a mi); estic ja a la perfirèria del circuit del desig i de la concomitant cobejança. En part no està tan malament.

Per moments, ja ho he comentat a bastament en aquestes planes i tampoc voldria recrear-me més del compte en el tema, és que com si visqués en els llimbs. Com aquell que volent posseïr tota el planeta marxa a la lluna per veure’l tot ell, pagant el preu, és clar de la desconnexió. Per moments em sento com de vacances de la vida… a la vida, dins de la vida.

Com un soldat de permís ja definitiu (llicenciat, doncs) perquè li han tallat una cama. Ja no espero (ni, per tant, busco?) res de determinat de la vida, el que no vol dir que no tingui una manera més  o menys activa de ser en el món. No hi ha pla, però tampoc buida passivitat. Potser no m’interessa res de concret (incloses les persones, ho reconec), però sí, i molt, el corrent que recorre, anima el conjunt, i també a cada persona particular. Ja no em veig amb temps de comprometre’m ni compartir (hauria estat bé). D’aquí que l’escriure estigui desplaçant el parlar, l’observació al fer, el consignar al proposar. Com si la realitat ja no es pogués veure més que a través d’un persistent filtre d'espessa ironia i de tendra i sincera simpatia… Hauria assolit un cert grau de saviesa pagant-la amb el preu de la vida (no n'hi cap altre), amb un vida intensament viscuda en l'error, profundament malviscuda.


Tanmateix, no m'acabo de treure'm del cap que tot plegat, l'actitud aquesta, no sigui més que un covard escapisme, més sostingut i sofisticat que els anteriors... No hi ha pitjor i més eficaç engany que el que un mateix s'administra, s'infligeix.

“És tan poc el que podem oferir als altres” -em va dir un cop una noia alemanya amb qui vam estar a punt de tenir una voluptuosa feblesa –“que és millor concentrar-nos-hi, asegurar-nos de que ho fem”. Tota una lliçó que, sense corroborar el dit just abans, tampoc ho desmenteix i incideix en la idea del poc que som i podem. Fa ja temps que em sento una mica, crec que ja ho vaig dir en una ocasió, com l’àngel de Der Himmel über Berlin (de Wim Wenders, amb en Peter Falk fent d’àngel), però en sentit invers.

Tinc asseguda davant meu, de biaix a l’esquerra, una noia anglesa. Té tots els adminícles de la viatgera rodada: coixí en forma de mitja rotllana per al coll, careta contra la llum (una cosa de sempre molt anglosaxona), manta de viatge (com una mena de pareo de lli: no sembla pas llana) que no deu abrigar gaire (tampoc cal) però “recull”. S’ha despertat un moment, ha manipulat en el seu mòbil-ipad (més gran que el primer, més petit que el segon) i ha tornat a la seva posició d'allargada inclinació. No es pot dir que sigui lletja però tampoc que sigui una bellesa o que tingui un gran atractiu. Millor, és clar: menys pertorbació mental. D’aquí menys de 3 hores serem a París. Haig de confirmar a mon nebot que “m’acullo” a casa seva. Crec que no hi ha ascensor a casa seva, i són 4 ó 5 pisos. Riurem.

Han anunciat que en el vagó 6 (dos més enllà del meu) hi ha bar i menú. No he menjat en tot el dia, i si m’hi apunto. Fet. Després prometo acabar, cloure el relat de l’estada i visita a Edimburg.

Ja he fet el fet. Ha estat distret. Barman francès, tipus fort, més que gras, segurament més simpàtic que bona persona. El perfecte company de trinxera, d’argot i de solucions pràctiques. Covard i cabró amb l’enemic (potser massa per comptar-se entre els supervivents d’una guerra massa llarga). He sabut que ja havíem passat el canal (la travessa no dura més de 20 minuts) i que el tren aquest està em servei des de 1994 (ja em semblava que tenia els seus anys això de l'Eurostar: passa que jo trigo lustres a assimilar les novetats...). He endrapat un pollastre amb samfaina (prou bo i prou consistent per venir d’on ve, sortir d’on surt) i uns tortillini d’espinacs amb riccota. Això i una Leffe m’ha deixat d'excel.lent humor. He tingut un pensament de gratitud envers mon pare per haver fet l’esforç de donar-me una educació que em permetés sentir-me a casa fora de casa, que em fes sentir familiar en aquest “entremons” (no sé si existeix aquest terme però ara mateix em ve d’allò més bé) anglofrancès en el que em trobo. Tot em sembla fàcil, comprensible, lògic, raonable, ben pensat; les indicacions clares, les necessitats ateses… Sensació que, pel que sigui, a casa nostra no visc. El bon home hi va voler afegir la dimensió germànica, però jo ja no vaig poder seguir el ritme (prou m’havia costat arribar fins allí…). Una vertadera llàstima. Tampoc devia preveure prou el poc "a casa" que em sentiria "a casa", però això ja és una altra història i la responsabilitat d'un servidor hi té també molt a veure.

Tornant un moment al cambrer i al bar-restaurant, com agraïment de tot cor per haver-me ofert de franc un parell de panets, he deixat tota la calderilla britànica en el pot de les propines. He parlat amb el nebot J. Tot ok. Per acabar el viatge m’he endut cap al seient una segona llauna de Leffe.