Un
amic íntim ha tingut la gentilesa d’escriure’m per felicitar-me per l’èxit de
la manifestació d’ahir (entenc que no tant per la meva –ínfima- contribució a l’organització,
com per haver sostingut durant anys un discurs que de friki ha passat a ser majoritari en qüestió de molt pocs anys) i en
general per saber com havia viscut tot plegat.
Gairebé
d’una tacada l’he respost el que segueix (afegint-hi, al final, consideracions de divers origen).
“Ha estat molt grat llegir el teu simpàtic mail.
M'alegra que t'afegissis a la marea humana i que l'experiència no et desagradés
del tot. Essent simplement objectius crec que es pot afirmar que poques
manifestacions com aquesta (pel que fa a la magnitud i la manca d'incidents i d’accidents)
s'han viscut mai ja no sols a l'Estat espanyol sinó a Europa i potser al món.
Crec que ens podem felicitar col.lectivament. Malgrat els nostres nombrosos
defectes som un gran poble i tenim una gran virtud: la bona voluntat (producte
d’una sana humilitat), sense la qual ni de les millors virtuts es pot treure res de bo.
S'agraeixen les felicitacions que sols es mereixen a
mitges. Alguna cosa he fet, però hi ha gent que ha fet, ara, i fa lustres i
dècades molt, molt més que no pas jo. És clar. La meva “heroïcitat”, si es vol,
haurà estat, només, aguantar una convicció que m’anava gran, molt massa gran.
T'escric ara però ja t’he llegit aquest migdia sense
poder respondre’t: he anat a dinar a la residència amb ma mare. Feia uns quinze
dies que no la veia i reclamava ma presència i companyia. Haig de reconèixer
que em fa una certa mandra anar-hi. La conversa no és necessàriament avorrida
(històries del passat, sovint de la guerra, etc.), però el tempo lent, el lloc,
el barri em pesen: aquella Barcelona de Tres Torres/Pedralbes que tant m'ha
mortificat l'ànima amb el seu franquisme universal, la seva modernitat
llampant, el seu hedonisme de moda, la seva ostentació pija, el seu glamur Puerto
Banús... Tot això passat pel filtre de la pàtina nacional-catòlica encara present
a la residència Nuestra Señora de la
Natividad (per bé que no es pot negar que les monges han fet l'esforç de
posar-se al dia en el tema de la llengua i altres), o potser tot es deu, és
imputable a uns interiors, a uns espais arquitectònics que em deprimeixen pel
poc suc i bruc que tenen: la vulgar, la mediocre racionalitat espacial dels
anys 60 i 70 (que la reforma de fa dos anys tampoc ha redimit, tan sols l’ha
llustrada).
Una de les coses que em va estar contant ma mare era prou interessant i mereix ser referida. Va parlar del moment precís en que la intelligentsia emergent d'uns joves amb ínfules intel.lectuals i artístiques com un Castellet, un Ferreres (que del falangisme ingenu dels primers anys havia passat al socialisme) i d'altres, i el catalanisme catòlic d'un Jordi Pujol i els seus amics van perdre l'ocasió de fusionar-se (per incomprensions d'uns, elitismes d'uns altres) i van créixer per camins paral.lels i finalment oposats. El progressisme es va, fins a un cert punt, desvincular del país; i el conservadurisme no va anar prou enllà del seu prosaisme d'ordre. Ma mare, em deia, va assistir a aquell separació, essent perfectament conscient, en el mateix moment que es produïa aquella divergència, que allò era un greu error, fatal per al país. Diria que el temps li ha donat la raó amb escreix.
Una de les coses que em va estar contant ma mare era prou interessant i mereix ser referida. Va parlar del moment precís en que la intelligentsia emergent d'uns joves amb ínfules intel.lectuals i artístiques com un Castellet, un Ferreres (que del falangisme ingenu dels primers anys havia passat al socialisme) i d'altres, i el catalanisme catòlic d'un Jordi Pujol i els seus amics van perdre l'ocasió de fusionar-se (per incomprensions d'uns, elitismes d'uns altres) i van créixer per camins paral.lels i finalment oposats. El progressisme es va, fins a un cert punt, desvincular del país; i el conservadurisme no va anar prou enllà del seu prosaisme d'ordre. Ma mare, em deia, va assistir a aquell separació, essent perfectament conscient, en el mateix moment que es produïa aquella divergència, que allò era un greu error, fatal per al país. Diria que el temps li ha donat la raó amb escreix.
El dinar ha transcorregut bé, a la zona de taules reservada
als residents que reben visita. A l’entrar he saludat a la meva tieta M., que
recentment s’ha trencat el braç i estava sola, tal vegada malhumorada, com sol
ser la tònica dominant. El braç esquerra, encara embenat li feia una S d'uns 30 graus. Ho he trobat un xic preocupant i anguniós. Pobra. Penjada en una de les parets laterals del refectori "oficiava" una bandera catalana amb, enganxat amb agulla o clip, un full on hom podia llegir els romàntics versos que parlen de l'orígen de la senyera.
El càtering no ha donat sorpreses, ni bones ni dolentes: pèsols saltejats amb trossets de pernil i estofat de vedella; de postres raïm. Anant a cercar aigua purificada he vist, asseguda en una taula amb dues senyores més, la meva altra tia, la C. (K. pels amics, sobretot amants del ioga), la que ha estat una infatigable madrina d’un servidor. Acaba de fer 89 anys i el seu tema favorit, aquests darrers anys, és la independència de Catalunya; ens hem felicitat.
Una comensal de la taula, que em relaciona encertadament amb el poble de Capmany, ha tret el tema de l’alcalde lliurant la bandera catalana del consistori del dit poble en l'acte institucional al Parc de la Ciutadella (en relació amb l'incendi de l'Alt Empordà d'aquest estiu); no l’he entès del tot bé i m’ha semblat que es referia a la bandera de Capmany, que en té una (una cosa com africana o bàltica, amb morats i verds), a no ser que sigui la del Consell Comarcal (!). Sí, sí, era això, era així, era això mateix.
El càtering no ha donat sorpreses, ni bones ni dolentes: pèsols saltejats amb trossets de pernil i estofat de vedella; de postres raïm. Anant a cercar aigua purificada he vist, asseguda en una taula amb dues senyores més, la meva altra tia, la C. (K. pels amics, sobretot amants del ioga), la que ha estat una infatigable madrina d’un servidor. Acaba de fer 89 anys i el seu tema favorit, aquests darrers anys, és la independència de Catalunya; ens hem felicitat.
Una comensal de la taula, que em relaciona encertadament amb el poble de Capmany, ha tret el tema de l’alcalde lliurant la bandera catalana del consistori del dit poble en l'acte institucional al Parc de la Ciutadella (en relació amb l'incendi de l'Alt Empordà d'aquest estiu); no l’he entès del tot bé i m’ha semblat que es referia a la bandera de Capmany, que en té una (una cosa com africana o bàltica, amb morats i verds), a no ser que sigui la del Consell Comarcal (!). Sí, sí, era això, era així, era això mateix.
Després del dinar -catering com de col.legi,
en sintonia amb el conjunt-, amb interrupcions del fill d'una resident
nonagenària -un i l'altre catalanistes i alhora de l'Opus- interessant-se pel meu
recorregut a la manifestació i comparant-lo amb el meu (un bucle ferroviari de vist i no vist Premià-bloqueig humà-Premià). És un personatge curiós, que em saluda en anglès
perquè sap que el parlo mitjanament i que fa gala d’una exquisida educació.
No sabent massa què dir més li he parlat de la columna del dia d’en Desclot (Vicent Sanchís) en la que diu que si fóssim un país normal el president dissoldria el parlament i convocaria eleccions, i si fóssim un país desesperat la gent s’hauira quedat al carrer; com no s’ha fet ni una cosa ni l’altra l’articulista conclou que no som ni un país normal ni desesperat i es pregunta què som. Li ha fet molta gràcia i m’ha demanat el diari per ensenyar-li i explicar-ho a la seva mare. Tot un personatge de balneari colonial.
No sabent massa què dir més li he parlat de la columna del dia d’en Desclot (Vicent Sanchís) en la que diu que si fóssim un país normal el president dissoldria el parlament i convocaria eleccions, i si fóssim un país desesperat la gent s’hauira quedat al carrer; com no s’ha fet ni una cosa ni l’altra l’articulista conclou que no som ni un país normal ni desesperat i es pregunta què som. Li ha fet molta gràcia i m’ha demanat el diari per ensenyar-li i explicar-ho a la seva mare. Tot un personatge de balneari colonial.
Després d’obrir la porta de la capella i donar les
gràcies amb uns breus mots (avui ma mare devia tenir pressa) hem pujat, com
sempre fem, a la seva habitació: petit rebedor amb armaris empotrats, bany,
tauleta rodona, butaca, llit, mapamundi, sécretaire,
estanteria-bufet, dues cadires, ventilador de sostre i tele de plasma pantalla
de no sé quantes polsades (regal de mon
frère); balcó amb estelada i senyera a la vista, algun seient d’intempèrie,
dos o tres testos i un parell d'escultures al terra (la que fa uns anys -un
ocell Piqué- va caure daltabaix, sobre la gespa del jardí, amb un cop de
vent, i un bust femení d'alabastre d'estil renaixentista). M'explicà que li feia mandra anar a veure una senyora moribunda de la residència; temia la seva mirada. Li he dit que fes l'esforç, que se sentiria millor. Hi havia estat més o menys companya de picabaralla: dos genis enfrontats però que es fan mútuament gràcia.
Se'm queixà de que havia anat, per segon o tercer any consecutiu, a resar a Santa Maria del Mar per tots els catalans que havien mort o sofert persecució per Catalunya (una iniciativa montserratina), i que cap mitjà s'hagués fet ressò de la notícia. Hi havia anat amb quatre companyes de la residència; no hi havien anat més perquè havia circulat el rumor de que era perillós... Li he preguntat si l'església era plena i m'ha dit que sí, de gent gran amb alguna excepció. Li he donat la raó, com no. El titular de El Mundo especulant amb jugades presidencials ("La jugada del independentismo se le va a Mas de las manos"), incapaços de pensar i de creure que hi hagi un poble fart molt més enllà del president, i l'ABC centrant la primera plana en la victòria de la selecció espanyola i presentant la manifestació amb sentència igualment curta de vista: "CiU agita un polvorín". La Razón estava, per un cop, a l'alçada: "Desafío independentista" (sobrant-li el to un xic massa guerrer, però).
Hem vist les notícies; activitat insòlita per a mí. Comunitat internacional, aprovat justet (cap menció, obviant molt massa, el rerefons cultural, polític, de la cosa; limitant-se a la crisi econòmica). Polítics espanyols: un suspens tot just atenuat per en Rubalcaba i per en Posada (aquell, president del Congrés, amb cara de peix del plestocè). Ahir vespre sembla que TVE es va cobrir de glòria parlant-ne només cap al final del noticiari, a l'alçada dels successos menors i de les fires gastronòmiques. Cap vergonya.
Se'm queixà de que havia anat, per segon o tercer any consecutiu, a resar a Santa Maria del Mar per tots els catalans que havien mort o sofert persecució per Catalunya (una iniciativa montserratina), i que cap mitjà s'hagués fet ressò de la notícia. Hi havia anat amb quatre companyes de la residència; no hi havien anat més perquè havia circulat el rumor de que era perillós... Li he preguntat si l'església era plena i m'ha dit que sí, de gent gran amb alguna excepció. Li he donat la raó, com no. El titular de El Mundo especulant amb jugades presidencials ("La jugada del independentismo se le va a Mas de las manos"), incapaços de pensar i de creure que hi hagi un poble fart molt més enllà del president, i l'ABC centrant la primera plana en la victòria de la selecció espanyola i presentant la manifestació amb sentència igualment curta de vista: "CiU agita un polvorín". La Razón estava, per un cop, a l'alçada: "Desafío independentista" (sobrant-li el to un xic massa guerrer, però).
Hem vist les notícies; activitat insòlita per a mí. Comunitat internacional, aprovat justet (cap menció, obviant molt massa, el rerefons cultural, polític, de la cosa; limitant-se a la crisi econòmica). Polítics espanyols: un suspens tot just atenuat per en Rubalcaba i per en Posada (aquell, president del Congrés, amb cara de peix del plestocè). Ahir vespre sembla que TVE es va cobrir de glòria parlant-ne només cap al final del noticiari, a l'alçada dels successos menors i de les fires gastronòmiques. Cap vergonya.
El meu dia va ser bastant llarg. A les 7 del matí era
allà ajudant a muntar taules i a carregar de beguda i de gel les neveres dels
dos bars. A la llibreria de la mostra vaig comprar uns pocs llibres: Barcelona cau, de Valentí Puig (no he
llegit mai res d'ell però passa per ser una ploma de primer ordre; simpatitzant
del PP, curiosament: ja sabem que escriure en català, i encara bé, és una pràctica rara en l'àrea d'influència d'aquest partit), Negre de merda,
de Matthew Tree, un llibre de fotos de la guerra civil (incomprensiblement
barat: 12€) i Drames rurals, de
Víctor Català (amb una portada de somni: un gravat d’una arbre gegantí, un dia
de vent, una figura humana desdibuixa als seus peus). A les 10 vaig tocar el
dos cap a casa, amb l'estelada comprada per capa, sorprenent-me un cop més del
nombre notable d'estelades penjades en els balcons (apart de les senyeres, de fa temps, per a mí, mancades de significació política) en
un barri tan d'ordre com és la dreta de l'Eixample.
Abans de marxar havia assistit a la hissada de bandera: cants dels segadors amb veu femenina portant la veu cantant i salva de fuselleria d'un escamot de soldats de la Coronela (el cos militar que va defensar Barcelona el 1714), amb ordres de sots-oficials i maniobres d'instrucció castrense; ja els hi vist en una altra ocasió: actuen com si realment s'ho creguessin... té un punt còmic i inquietant. Un grup de castellers i de pubilles (algunes capaces d’originar algun drama rural), corria per allà, com l'any passat. Crec que actuaven per la banda del monument a Rafael Casanova (per on desfilaven autoritats i vips, i que per això romania acordonat policialment).
Abans de marxar havia assistit a la hissada de bandera: cants dels segadors amb veu femenina portant la veu cantant i salva de fuselleria d'un escamot de soldats de la Coronela (el cos militar que va defensar Barcelona el 1714), amb ordres de sots-oficials i maniobres d'instrucció castrense; ja els hi vist en una altra ocasió: actuen com si realment s'ho creguessin... té un punt còmic i inquietant. Un grup de castellers i de pubilles (algunes capaces d’originar algun drama rural), corria per allà, com l'any passat. Crec que actuaven per la banda del monument a Rafael Casanova (per on desfilaven autoritats i vips, i que per això romania acordonat policialment).
