Sortint de l'armari nacional (III)

El nacionalisme català és un invent de la burgesia

En un desconeixement notable de la realitat i de la història de Catalunya es vol matar dos ocells d’un tret: dir, per una banda, que el nacionalisme és un invent, i, segon, que és un invent creat per un segment reduït de la societat al servei de la seva projecció i predomini. Anem a pams.

Dir que el nacionalisme és un invenció és com dir, és dir que el sentiment de pertinença ho és igualment. Ja em perdonaran però el sentiment de pertinença és quelcom universal, gairebé instintiu. L’individu s’identifica amb el que té al voltant, amb el paisatge i amb els éssers que comparteixen el seu mateix espai. És un fet natural incontrovertible. Estem parlant d’una necessitat de supervivència, de sentit, de socialització. El nacionalisme no és més que una projecció d’aquest sentiment a una escala més gran, abstracta. És cert que s’ha operat un salt, però aquest salt no és arbitrari: es fa sobre la base d’una continuïtat del sentiment primer i fundacional. La continuïtat, el continuum aquest pot ser de diferent ordre: racial, religiós, cultural… Quelcom que uneix i que és compartit com a tret definitori: la identitat nacional. Cada grup humà té la seva (sovint producte de més d’un element) que sol articular-se en una història compartida. Es dóna doncs aquest doble factor: una característica comuna i el fet d’haver compartit al llarg del temps aquesta mateixa característica (la història).

Efectivament, en el tombant del segle XIX al XX una part, ni de bon tros tota, de la burgesia catalana va voler entroncar aquest doble vector esmentat en un cos mental coherent: la nació catalana. El nacionalisme era una doctrina d’arrel romàntica que volia contraposar-se a l’statu quo estatalista dominant. La intenció era, en uns casos, fer ressorgir velles entitats “nacionals” (antigues pàtries) atenallades pel jou o la ingerència de determinats estats (com era el cas d’Itàlia respecte a Àustria), o potenciar la reunificació en clau expansiva (el cas alemany). Això no vol dir que els estats ja constituïts de feia segles, com França, Anglaterra o la mateixa Espanya no comptessin, tinguessin ja el seu propi “nacionalisme” (o patriotisme, que ve a ser el mateix). En els cas d’aquests països, l’estat –finalment una estructura molt abstracta- buscaba i trobava (sobretot en els moments de destret) en el nacionalisme la seva justificació i la seva energía. Seguint amb l’exemple, i no sembla cap atzar, cap coincidència, en tots tres casos tenim una nació, ètnia o cultura que s’imposa a unes altres i des de i en forma d’estat predomina sobre elles. En el cas del Regne-Unit tenim els anglesos dominant a gal.lesos, escocesos i irlandesos; en el cas francès, els descendents dels francs, manant sobre bretons, alsacians i occitans; el cas espanyol ja el coneixem prou: hegemonia castellana sobre catalans, bascos, gallecs, canaris i en una certa mesura també sobre andalusos (i qualsevol altre que es consideri injustament arraconat). 

Per tal de ser complets en la descripció d’aquest fenomen, no hem d’oblidar que el dit moviment centrípet va acompanyat, comporta també una uniformització de la mateixa nació dominant: totes les variants, les modulacions i matisos interns tendeixen a ser esborrats: ni “asturleonés”, ni “bable”, ni res; s’’ha de simplificar cap amunt, cap a la concentració de poder. Per poder sotmetre els altres cal (primer) unificar mentalitats. Sols les majories vencen a les minories, que es bo mantenir desunide -divide et impera: així, cal dir que el català i el valencià no són el mateix, per poder carregar-nos el segon –la baula feble- per carregar-nos després el primer, la mare dels ous…

Doncs sí, una part de la burgesia catalana va voler dotar el país d’un cos, d’una visibilitat nacionals que havia perdut feia temps. D’entrada ho volia fer sols en clau cultural, però a partir de 1906 es va passar a la fase política. L’episodi que va ser la gota del vas per fer el salt qualitatiu és conegut: l’assalt perpetrat per oficials espanyols a les redaccions de les publicacions Cu-Cut! i La Veu de Catalunya el 1905. Tot, per una vinyeta humorística prou innocent: un breu diàleg entre un militar i un senyor de paisà en el que el primer inquireix el segon a propòsit d’una congregació de gent per assistir a un banquet; el de paisà li diu que es tracta de “El banquet de la victòria”, a la qual cosa el militar conclou que pertant no hi assistirà cap militar. Aquesta subtil mofa, set anys després, de la derrota de Cuba i Filipines, va ser considerada un afront en tota regla al honor de l’exèrcit i va encendre els ànims amb el resultat esmentat. La cosa va anar a més, però: va donar peu a la “Ley de Jurisdicciones”, que deixava en mans de la justícia militar tot el que fos considerat un atac als militars i a la unitat de la pàtria… La resposta catalana va ser la formació d’una candidatura unitària a les eleccions de 1907: Solidaritat Catalana. Va arrasar. Havia nascut, amb bon vent, el catalanisme polític.

Dit això, seria fals afirmar que sols, o fins i tot principalment, va ser la burgesia qui va posar en marxa la renovació de la consciència nacional. Que tot el que fa la burgesia sigui més visible no vol dir que sigui l’única cosa existent. Més que no pas aquesta classe social, qui havia mantingut viva la flama havia estat, com sempre i arreu, el poble; i és natural i obligat que sigui així: el poble no té recanvis culturals i sols coneix allò immediat, allò propi, sense guanyar res abandonant-ho.

Situem-nos ara en el present. Aquesta idea de que és la burgesia, continuadora de la de fa un segle, la que defensa el projecte nacional no és falsa en el sentit d’intencionadament equivocada. I ho és en dues direccions. Primerament, per obviar l’existència i el paper del poble català (entenent per aquí les classes populars del país); segonament per atribuir el projecte nacional a un segment reduït i poc “popular”, en el sentit de poc simpàtic: els rics (altrament coneguts com “els dolents”). Presentat així, mistificadament, el nacionalisme només pot suscitar rebuig (que és el que es busca). La realitat és molt diferent. Després de l’esbandida i la terrible repressió franquista, la burgesia del país havia canviat substancialment de tarannà, d’actitud: l’espanyolista, és clar, ho va seguir sent, i el que quedava de la que havia cregut en la possibilitat de refundar Espanya a partir d’una Catalunya moderna (el projecte noucentista) va tirar la tovallola i es va adaptar als nous temps. Va haver-hi excepcions, és clar (gent de conviccions fermes o gent tornada de l’exili), però eren una minoria residual, més petita i feble que la que havia intentat aixecar el país una generació abans.