He fet un cop de cap i heu-me embarcat en una
escapada d’una setmana a la capital històrica d’Escòcia. A finals d’agost, a
l’UCE (Prada) on havia anat a passar un parell de die,s em vaig assabentar que
hi havia un “rally” a favor de la independència escocesa i em va quedar la
data, 22 de setembre, a la memòria. Ho vaig saber per l’A.A., que és una
de les peces clau en la vinculació amb amb els altres moviments
independentistes del continent.
Pretext o no, el cas és que marxo cap allà; d’aquí mitja hora agafo el
tren d’alta velocitat cap a París. Ara mateix sóc a l’estació de Perpinyà, a la
part nova consagrada al TGV. És un edifici modern, és clar, quadrat, amb una
grisor i fredor mal esmorteïda per unes plaques de coloraines càlids. El seu nom
és ban visible: “EL CENTRE DEL MÓN” (després constataré que la catalanitat de l’SNCF comença i acaba aquí…). Tinc el cotxe aparcat a prop, en un descampat convertit
en pàrquing. A veure si quan torni està sencer, amb totes les peces. Per cert, al sortir del cotxe –forçosament
arrambat a una paret- he contravingut el reflex instintiu més elemental i
consolidat per l’hàbit i he tancat la porta quan tenia la cama dreta encara no
del tot fora: pels meus estàndards anava relativament mudat –tot tonalitats
clares, inclosa la maleta-, i la visió de les males herbes polsegoses i les
deixalles allí acumulades han provocat una reacció com de pànic: no em
desagrada la brutícia, però tinc horror d’embrutar-me la roba neta. Un cop i
una esgarrinxada m’han recordat quan de dolor portem en potència al damunt, i
de quin material més fràgil estem fets.
Vaig desenterrar la idea d’anar a Edimburg fa
quatre o cinc dies. Estava disposat a agafar l’avió (vencent les meves pors),
però un cúmul de coses em va fer desistir (vol només fins a Newcastle, preu que
tampoc era cap ganga, Ryanair que darrerament fa cada tres per quatre
aterratges d’emergència, la poca claredat d’alguns detalls de la facturació:
podies prescindir d’agafar assegurança però l’havies d’acabar agafant
igualment…). Vaig estudiar l’opció TGV, més cara, però més en acord amb els
meus gustos i fòbies. No ho vaig veure clar i vaig decidir comprar el bitllet a
l’SNCF de Perpinyà (l’enllaç Figueres-Perpinyà es farà esperar encara una
temporada).
La idea era anar-hi un o dos dies abans però
la mandra i el sentit de l’economia han fet que decidís venir el mateix dia de
la partença, aquest matí. El propòsit de ser-hi a les 8 ó les 10 (per
donar-me marge d’agafar el tren més barat dels 3 ó 4 que hi ha al dia), s’ha
convertit en un desembarcament a quarts d’una (fer la maleta i tancar la casa,
amb gossos, neveres i porticons inclosos m’ha xuclat força temps), fent marrada
per Rivesaltes (on coi és la sortida Perpinyà Centre?).
Entrant a Perpinyà pel nord, amb cua i sol
calorós, he creuat un pont (sobre el Tec?) des del que es veia un edifici modern
francament interessant: El teatre de l’Arxipèlag. Una mena de gran cub
irregular d'arrebossat color bordeus (com una fàbrica antiga, africana,
convertida en castell inexpugnable), amb alguna inscripció que la meva vista ja
no m’ha permès de llegir. El diàfan sentit diàfan de la senyalització francès
m’ha guiat de seguida cap a l’estació.
La compra del bitllet m’ha posat davant
l’evidència que els preus d’internet són uns, i els oficials, uns altres. Al
final m’he resignat a rodar fins a París i d’allí, empalmar fins a Caen on demà
agafaré un ferry si Déu vol. M’hauria fet gràcia passar per sota el Canal de la
Mànega però el bitllet París-Londres és, almenys comprat last minute, veritablement abusiu. Potser hauria pogut agafar –per
bé que corrent- el TGV fins a Brussel.les, parant a Lille, i des d’allí fer el
salt a Londres. No calia passar ànsia; encara sortia més car. A Caen tinc
reservada habitació en un Ibis. Ja és una dada indiscutible, aquest viatge que
estic emprenent, només en el desplaçament, em costarà un dineral. Què hi
farem.
Tot aquest estira-i-arronsa amb bitllets,
horaris, preus, possibilitats m’ha costat les meves anades i vingudes, les
meves escales amunt i avall, però ha estat alhora l’ocasió d’observar l’entorn
en la raresa de la seva novetat (relativa, però radical alhora), i també de
ser, en aquest àmbit estrany, espectador de mi mateix i del meu paper de
viatger-turista, molt rovellat en l’actualitat (i sempre representat amb
malaptesa). En aquesta hora escassa d’anar i venir (fins al cotxe a buscar la
maleta, fins al punt d’informació, fins al lloc de venda de bitllets, etc.) he
pogut recrear la vista amb la pulposa gracilitat de la dona francesa. No cal
ser als Champs Élysées per gaudir d’aquest fenomen: abunda arreu, amb facilitat,
amb naturalitat. I a més hi ha consciència, permanent, respiratòria, de la
cosa: la seducció o la digna exhibició estan inscrites en el gest, en el
caminar, en la mirada. L’estat d’alerta aquí és més viu, més excitant.
Una fotografia de Dalí fent acte de presència a
l’estació on som (amb el seu bastó de mariscal i una jaqueta blanca de deu o
més botons, i, en segon terme, un jove enarbolant una pancarta on es llegeix:
Vive le MAÎTRE), presideix el hall de la part antiga de l’estació. Un parell de
frases, amb grafia falsament manuscrita, informen que l’arribada a l’estació de
Perpinyà va motivar una ejaculació mental o alguna cosa així com definitiva.
L’altra ens parla d'apoteosis estereotòpica, o alguna cosa així. El nostre
xarlatà major va fer forat, aquí, no hi ha dubte. El centre comercial de
l’estació (el comerç no perd mai l’ocasió de queixalar espai i butxaca) porta
el seu nom (o si més no la seva “avinguda” principal).
Com tenia encara una estona tenia temps de
fer un intent d’anar al barber. Per allò de canviar de look, de potser treure’m
anys eliminant aquestes sospitoses ondulacions d’un pentinat a l’estil
d’estrella de pop dels 70 al final de la seva carrera, com el d’un Cliff
Richard a les acaballes, però sense l’èxit i la fortuna acumulats al llarg dels
anys de carrera. He tirat, en va, unes desenes de metres per l’avinguda General
De Gaulle, farcida de bars, cafès, pizzeries i el que es vulgui, però no de
barberies. Llàstima. En qualsevol cas, la decisió està presa: vindré més sovint
a Perpinyà. De fet el meu somni hauria estat casar-me amb una nord-catalana per
compartir identitat tot passant per les icones i l’intrigulis de la llengua i
la cultura franceses. Partie remise.
M’he limitat a seure en una terrassa interior, aquests llocs de despersonalització
agressiva però d’eficàcia funcional a escriure aquestes impressions del moment.
Pel preu d’un cafè americà i d’un suc de taronja i aranja m’ha caigut una pasta
farcida de xocolata de propina (certs infantilismes encara no els he superat i potser ja no ho faré).
Ja està, “c’est parti”, estic assegut en el
meu seient. Com he escurat el temps d'espera he arribat una mica just, m’he
equivocat d’un vagó i he hagut de fer uns quants metres de passadís i obrir un
parell o tres de portes automàtiques. No haig de lamentar, de moment, la pèrdua
de res (exceptuant diners i temps, les dues coses més valuoses del món, essent
la primera una porció de la segona en estat congelat). M’he oblidat d'agafar el
paraigua (que bona falta em farà probablement, i les pinces d'higiene personal:
un aprovat alt. Això sí, vaig pel món amb una bossa-maleta que només sortir de
l’habitació ja he començat a detestar. Primera perquè l’he carregada com per
marxar un mes (amb poc temps, costa d'escollir, i no sabent quin temps farà a
Edimburg, m’he curat en salut). Segona, perquè no és fins al darrer moment que he
vist que la doble cremallera estava petada: el tancat s’obria a l’instant. Ho
he “resolt” agafant un parell de pops: una solució d'emergència que m’hauria
d’evitar l’espectacle d’un escampall de roba en un o altre espai públic.
