El seu vestir és de correcció clàssica, de
corbata, paraigua, americana, sabates senyorívoles (tot de colors i motius convencionals), amb l’afegit d’una anell al
dit petit de la mà dreta. La seva veu és més aviat fluixa però segura, cuidada.
Acompanya el seu parlar d’un tic constant (mai havia vist en algú tan jove un
tic tan descarat i d’execució tan freqüent): amb la mà esquerra es toca el
cabell, sobretot l’inici d’una clenxa (molt desdibuixada pel volum generós i
sedós de cabell), com si volgués comprovar que els blens d’aquell part del cuir
cabellut segueixen al seu lloc o no s’han socarrimat, acabant el gest amb un o
dos cops de mà en sentit lateral, com de pentinar descuidat de qui posa
mecànicament les coses a lloc. Ho fa un cop i penses que és un accident, o fa
dos i comences a endevinar la cosa, ho una tercera vegada i ho has entès, ho fa
cada 25 segons i ho tipifiques.
Heus aquí, esquemàticament dibuixat, el
nostre home. Em recordava un professor d’història, fumador empedreït i
comunista, del Liceu Francès i un company anarquista, Pascal, francoespanyol de
l’època (el que provaria la teoria de les tipologies fisonòmiques humanes). Semblava tenir ganes de parlar i jo el vaig seguir. Va rebutjar
educadament el que ens tutegéssim, desplegant breument una teoria sobre els
avantatges del vouvoiement (en
particular en relació a les noies) i l’afició francesa a aquesta modalitat de
tracte. Vaig corrobar els seus arguments tot afegint o esplaiant algun matís.
Jo no tenia pas ànim de desmuntar la seva
visió de les coses (i tampoc ho vaig aconseguir), però inadvertidament (me’n
vaig adonar més tard) vaig disparar repetidament a la seva línia de flotació.
El cop principal va ser quan vaig procurar demostrar-li que l’humanisme no era
més que una versió última, refinada del materialisme (i de fet la seva
conseqüència). Abans, tot al principi, ja havia reivindicat el teísme (que no
deísme, el Déu racional, com ell semblava haver entès), sense saber que
això també era una bordada considerable al seu sistema de creences.
Tenia davant meu un conspicu representant
de l’humanisme racionalista. Un nano que havia fet quatre anys de dret,
començava el 3er cicle, havia creat un associació d’estudiants de dret (de la
que era el president), li agradava l’estudi i volia esdevenir polític (President de la República, a ser possible). Creia en
la reforma del sistema, en la intel.ligència, en un sistema productiu que
permetés a la gent d’accedir a la cultura (i a la intel.ligència, aparentment
un mot clau en el seu sistema mental), tornar a l’humanisme generós,
responsable, del passat (?), no excloure del tot la idea de Déu, veient en
l’absolut un mirall de les virtuts humanes, un estímul a l’autoemulació…
D’Europa, deia que els estats eren massa grans o no prou. Respectava els
sentiments independentistes (molt conscient de que França s’havia fet amb
l’espasa, citant el General De Gaulle),
però creia que el cost de la independència podia no compensar els seus
avantatges, podia portar més problemes que solucions, a Catalunya, per descomptat a Espanya i també a Europa. Li feia por, també, l’impacte que això podia tenir a nivell
europeu. Li vaig raonar que sols un màxim de llibertat, un màxim d’individus
sentint-se respectats en al seva identitat faria forta Europa, que el capital
principal d’Europa era la seva gent, i que davant d’un problema cal
afrontar-lo, superar-lo, aprendre, no tancar-te en banda i posar el cap dins el
terra, com les estruces.
Ja vaig fixar-me la sorpresa que representava
per a ell que arremetés contra la postures anquilosades no des del progres sinó
des d’un retorn a la veritat inscrita en la tradició, el passat. La meva
reivindicació de l’origen semblava no entrar en la seva acostumada percepció de
les coses. Ell creia en la política i la matèria grisa. El seu objectiu
(després de dos o quatre anys més d’estudi) era passar alguna oposició i
esdevenir “administrateur” (una figura, un grau i càrrec de l’alt funcionariat
francès). Va sortir, obligadament, el dels “enarques”. No se sentia prou bo per
formar-se a aquell nivell i, per altra banda, trobava detestable
l’autocomplaença elitista en el que es movien. Ell estava per les elits que
s’esforçaven, no que es recreaven vanitosament en la seva suposada
superioritat. Responsabilitzava de la presumpció que envoltava aquesta casta de
servidors de l’Estat la mateixa admiració, adulació sans bornes de l’opinió
pública, de la societat en general (va acompanyar la crítica amb el moviment de
veneració musulmà: successió d'inclinació amb els braços tirats cap endavant i el
cap cot). Li preocupava el futur
d’Europa; segons ell la gent de la seva generació se sentia molt europea. Li
repugnava dependre de Rússia (de la que li agradaven les dones i la cultura)
per a l’energia. No acabava de ser crític (se li insinuava, escapava fins i tot una certa
satisfacció, un cert cofoïsme xovinista) amb l’opció nuclear francesa, aventurant, fins i tot,
que en el futur es poguessin reaprofitar els residus radioactius (!), que
s’estaven amagant no sé quants centenars de metres sota terra. No semblava ser
al corrent i es resistia una mica a creure-ho, que part d’aquests residus
anaven a parar en països africans que els tractaven de qualsevol manera a canvi
de diners o avantatges d’un ordre o un altre.
Entre envit i envit (sempre cordial i sense
ser prou conscients de la divergència de les nostres postures respectives) em
va recomanar un llibre d’en Jules Ferry (antic ministre d’educació) sobre la
religió, la filosofia i no sé què més. Més tard va ser el meu torn i la meva
recomanació va ser el llibre de Nietzsche El
naixement de la tragèdia, que és una bomba de rellotgeria contra la
racionalitat discursiva, una reivindicació del pensament i dels valors arcaïcs,
de la intuïció, del reconeixement d’allò a-humà que hi ha en l’existència i amb
el que cal dialogar, establir ponts, no negar ni fer-ne abstracció. Era assegut
en un sofà baix i es va aixecar per prendre nota del títol: tota una prova,
malgrat tot, d’obertura d’esperit. A mode de colofó del meu al.legat vaig dir
alguna cosa així com que volia una cultura que em dongués ganes de viure sense
escamotejar-me la consciència de la mort, de la pròpia mortalitat.
Tot se’m va aclarar molt quan més tard en J.
em va dir que era maçó. El seu credo quedava així ja més definit, més
circumscrit. L’esperança de sofisticar la raó fins a fer-ne una mena de
religió. Vaig suggerir a n’en J. que li suggerís de llegir Guerra i Pau, on Pere, el protagonista, es fa maçó i se’n desenganya
al cap de poc. Qui més qui menys ha tingut la temptació de la maçoneria. A mi
em va durar poc. Un besavi patern sí que ho va ser, Jaume Vilardell; era
llibreter d'ofici i no queda clar si va fugir a Puerto Rico, on deu ser enterrat,
fugint de la dona o fugint de la pressió social, encara prou activa, a la seva època, contra les idees massa “avançades”.
L’endemà tindríem encara una segona conversa.
La cosa va començar amb un comentari d’en V. sobre la inauguració d’una
mesquita a Estrasbourg i el discurs, que li havia agradat, del ministre de
l’interior (en Manuel Valls, mig-cosí meu, ja té conya; compartim tieta per
part de pare i de mare, respectivament), en el que va exposar el que deu ser la
darrera construcció mental del govern per canalitzar l’islamisme: l’islamisme
francès, o a la francesa (una mena d’integració de l’islam dins dels valors
republicans). En V. celebrava aquesta enfocament de la cosa i lloava el president
Hollande –que finalment, deia, no seria tan tanoca com es diu: llàstima que no
tingui carisma, ha afegit- per haver-la posat en marxa. En J. no va demostrar
gaire entusiasme. Va treure el tema de les inundacions a Bangladesh, amb més d’un
milió d’evacuats i no sé quants milers de morts (cap o poc rastre en els titulars dels diaris!!). Em vaig assabentar per boca dels meus joves interlocutors que
aquest país asiàtic està per sota del nivell del mar, i que, a mig termini, si li
augura un futur molt negre.
