El format de l’acte era semblant, per no dir
igual, als que s’han estat fent i es fan a casa nostra des de fa dècades, que
deu ser l’habitual pertot. Parlaments alternats amb cançons a càrrec de
cantautors o grups musicals compromesos amb la causa i moderador presentant-los
i passant els torns a uns i altres. Poc abans d’arribar m’havia penjat la mini
estelada a l’esquena i en J. (que en els darrers 25 anys ha estat i figurat
sempre en els actes d’aquesta mena) m’ha vingut a trobar (amb presses, per de
seguida anar cap a una altra banda). Eren allí, amb l’A. Ho imaginava, hi
comptava, d’alguna manera. Com és que arribava tan tard? En Salmond feia ja
estona que havia parlat.
M’he col.locat cap endavant i he assistit amb
curiositat, més visual que auditiva, el “rally”. No he trigat gens a veure el
gran paral.lelisme que es podia establir amb el que està passant a casa nostra.
La mateixa mena d’acte, a base de parlaments, de proclames, d'al.legats, d'arguments i
raonaments, de tipus humans bregats dalt i a baix de l’escenari, lliutadors de vella i
nova fornada. Entre els primers li ha tocat al torn a un paquistanès d’uns 45
anys, ben plantat, amb elegant abric de mitja canya . Ha confessat ser un convers,
algú que no havia cregut en allò però que vivint a Glasgow s’ha enamorat, casat
i tingut fills. Havia obert els ulls, etc. Parlava amb un anglès formal, amb
veu convençuda i segura. Les cunyes musicals eren prou bones: balada de
protesta i força gaita (també en versió rock). Tot i no saber si mai en faré
res, i més com un pretext per animar la vanitat dels presents he fet fotos i
gravat alguns dels moments. La iconogrofia era variada: fronts pintats amb la
bandera escocesa, un vestit de negre amb la careta de Vendetta i la bandera
flamenca, pancartes dels diferents confins del país expressant el seu suport,
el YES potser ja esmentat, un parell de tios fornits vestits com de creuats amb escut
i bandera de Brabant (Lleó vermell sobre fons groc), la banderola del SNP amb
creu de Sant Andreu sobre fons blanc, el propi emblema –el signe de l’infinit
tallat per la meitat en sentit vertical- a banda i banda, i la inscripció bilingüe:
Free Scotland & nothing less / Kirriemuir & the lens (si ho llegit bé)”.
L’ambient era familiar i festiu, també una tònica que sovinteja. A una de les bandes
de l’escenari es podia llegar: Scotland: no place for nuclear weapons.
El que he pogut entendre i he volgut seguir
dels diferents parlaments (llevat d’un fet en llengua escocesa, tots en un
anglès força comprensible) incidien en les reclamacions, les exigències, les
constatacions de sempre: radicalitat democrática, autodeterminació, integració
fraternal de les diferències en el si de la comunitat nacional (això ho va dir
un tal Benetto, un jove tribu amb bastant ganxo i veu incisiva), defensa del
medi ambient, dignitat nacional, rebuig del poder central de Westminster, oposició
a les retallades, indignació pel tracte de favor rebut per la banca, etc.
Resumint, un 15 M a partir de l’afirmació de la terra i el poble, com ha de ser i no en pot haver un altre. El pregonament generós i coratjós d'una transformació social transversal: el que no s'ha deixat d'esperar, desitjar des de fa segles, des de sempre, però ara, més que mai, des del fonament de la nació, i no des d'una ideologia massa artificial o incompleta com podia ser el marxisme (amb relacions sempre massa ambigües quan no hostils envers els moviments d'afirmació nacional). Cal una cosa més natural i omnicomprensiva com és el concepte i la realitat de la nació per donar un sentit i marc d'existència a l'individu. Essent desitjable, necessari, per altra banda, inserir aquesta percepció, aquesta definició de la realitat en el conjunt més ampli de la transcendència espiritual. L'espiritualitat sense nació, suposant que sigui possible realment, sembla desitjable; la nació sense espiritualitat és viable, però no queda clar que sigui desitjable.
La particularitat (relativa i purament circumstancial) de l’argumentació escocesa era dur incorporada una crítica insistent de la forçada participació escocesa a la guerra (Afganistan), de la presència en territorio escocès d’armament nuclear (els submarins Trident) i de l’existència d’unes centrals nuclears que no es volen (o una part de l’independentisme, s’entén…). Cada territori segons el context en el que se les heu, també en protesta i en els objectius prioritaris (sovint coincidents, val a dir). Res a dir.
Resumint, un 15 M a partir de l’afirmació de la terra i el poble, com ha de ser i no en pot haver un altre. El pregonament generós i coratjós d'una transformació social transversal: el que no s'ha deixat d'esperar, desitjar des de fa segles, des de sempre, però ara, més que mai, des del fonament de la nació, i no des d'una ideologia massa artificial o incompleta com podia ser el marxisme (amb relacions sempre massa ambigües quan no hostils envers els moviments d'afirmació nacional). Cal una cosa més natural i omnicomprensiva com és el concepte i la realitat de la nació per donar un sentit i marc d'existència a l'individu. Essent desitjable, necessari, per altra banda, inserir aquesta percepció, aquesta definició de la realitat en el conjunt més ampli de la transcendència espiritual. L'espiritualitat sense nació, suposant que sigui possible realment, sembla desitjable; la nació sense espiritualitat és viable, però no queda clar que sigui desitjable.
La particularitat (relativa i purament circumstancial) de l’argumentació escocesa era dur incorporada una crítica insistent de la forçada participació escocesa a la guerra (Afganistan), de la presència en territorio escocès d’armament nuclear (els submarins Trident) i de l’existència d’unes centrals nuclears que no es volen (o una part de l’independentisme, s’entén…). Cada territori segons el context en el que se les heu, també en protesta i en els objectius prioritaris (sovint coincidents, val a dir). Res a dir.
No conec la realitat escocesa (uns cinc
milions en un país de més de 60, més receptors que contribuents, diria), i a
penes quatre fites de la història del país (com l’unió forçada a la corona anglesa
cap a mitjans del segle XVIII i la Devolution Act de fa una quinzena d’anys, en
virtut de la que van recuperar una certa autonomia amb govern i parlament
propis (per cert, mon germà em va fer la recomanació de visitar Holyrood, la
seu d’aquest darrer, obra de l’arquitecte Miralles).
Tenia l’A. i l’omnipresent J. a prop meu
darrera meu, i em vaig decidir a reunir-me amb ells. De camí vaig saludar un
parell de representants flamencs amb un dels quals hi havia la sintonía d¡’haver-nos
presentat en el passat (després vaig caure que era en Jambon, nom de connotació
profundament valona, val a dir). L’A. mostrava el seu habitual posat de
satisfeta seguretat en ella i les seves raons. Amabilitat i cordialitat d’ànima
forta, aparentment inesberlable.
Va venir una noia menuda i tirant a rodoneta,
d’aspecte llatí, a preguntar-nos, en anglès o ja directament en castellà, quina
bandera era la que veia voleiar en L.; la catalana. Va resultar que era
mallorquina… un xic desinformada però amb missió periodística. Vam passar al
català i va seguir una mena d’entrevista, començant per l’A. i seguint per en
J. i per un servidor, sobre la situación a Catalunya. Al fil de les preguntes
va aparèixer una divergència de valoració del paper, de la intenció del
President Mas entre ell i jo.
Per un cop vaig fer el paper de l’ingenu que vol donar crèdit al seu governant i vol veure en les seves paraules un compromís d’intenció desinteressada i valenta, i no el del que vaticina, des de la suspicàcia, la futura traició. Haig de reconèixer que l’argumentació d’en L. (militant històric d’UDC, ja té gràcia) em va acabar, sinó convencent, sí fent dubtar. Segons ell, si el Mas vulgués realment la independència, a part de dir les coses pel seu nom, sense eufemismes, convocaria un referéndum, el que no dóna lloc a dubtes. Amb la convocatòria d’eleccions anticipades el que fa és intentar capitalitzar a favor seu el sentiment independentista, guanyant les eleccions i després rebaixant les expectatives, amb aquesta jugada, a través del braç de l’ANC, s’estaria apropiant de l’esforç de les consultes populars, que va més enllà de la manifestació de l’11 (convocada o organitzada justament per l’ANC).
Per un cop vaig fer el paper de l’ingenu que vol donar crèdit al seu governant i vol veure en les seves paraules un compromís d’intenció desinteressada i valenta, i no el del que vaticina, des de la suspicàcia, la futura traició. Haig de reconèixer que l’argumentació d’en L. (militant històric d’UDC, ja té gràcia) em va acabar, sinó convencent, sí fent dubtar. Segons ell, si el Mas vulgués realment la independència, a part de dir les coses pel seu nom, sense eufemismes, convocaria un referéndum, el que no dóna lloc a dubtes. Amb la convocatòria d’eleccions anticipades el que fa és intentar capitalitzar a favor seu el sentiment independentista, guanyant les eleccions i després rebaixant les expectatives, amb aquesta jugada, a través del braç de l’ANC, s’estaria apropiant de l’esforç de les consultes populars, que va més enllà de la manifestació de l’11 (convocada o organitzada justament per l’ANC).
Podria ser que fos així,i seria ben
decebedor. L’A. va corroborar, amb l’aplom del seu somriure de nena de casa
bona, les tesis d’en J.. Aquest enfocament sembla no comptar, però, haver-hi
dues variables, tres factors no prou sospesats, tot i que en L. semblava
donar-los un cert pes, almenys a un d’ells: que en Mas hagi canviat (no, això
no aixó, un Jordi Pujol 2, no si us plau); que el país el desbordi (difícil,
però alguna cosa es pot moure), que la reacció, l’actitud española sigui tan
poc conciliadora que en Mas es vegi obligat, situat entre l’espasa i la paret,
a no poder fer marxa enrere (no hi contis, deixant a entendre potser que sotamà
es pot negociar l’escenificació d’una distensió, o la concessió d’uns avantatges
més aparents que reals. El temps acabarà dient com són les coses, qui tenia
raó, o més raó. En tot cas l'aspre vehemència amb la que s'explica en J. em carrega bastant (una altra ironia del destí: parlant del mateix tema, la meva expressió de fa uns quants anys solia ser categòrica, vehement, quasi histèrica)...
Els companys de causa han marxat (quedant que
ens veuríem més tard, a la “festa per la independència” que els organitzadors
de l’acte havien muntat en algun local de la ciutat. Jo m’he quedat encara una
estona, més per solidaritat que altra cosa, aplaudint a tot el que tocava. Ha
sortit a l’escenari un nano jove que ha fet una parrafada en clau de poema
satíric en escocès. S’endevinava, pel que he caçat, que els jocs de paraules
eren punyents. He acabat marxant, duent el pin YES enganxat a la solapa de l’americana.
Fins aquí el tema, aquest. Aviat serà hora de
dinar. Hauria de trucar l’A., dinar, passejar amb motivació i itinerari turístics,
anar tal vegada a la National Gallery a veure, de franc, vedute de Guardi que et proposen, i més coses, però abans unes
paraules, encara que siguin breus (Déu, dóna’m l’encert de la síntesi) sobre
aquesta magnífica ciutat i el final noctàmbul del dia.
