L’home semblava tenir ben assumida la
consciència de quin era la seva tara, com també de que dugués la roba que dugués
no podria lliurar-se de l’estigma de l’aspecte risible. Havia, contra vent i
marea, escollit, com a protecció i afirmació, la vestimenta nacional; la seva
petitesa cercava i potser trobava un escalf en aquesta disfressa que és molt
més que una disfressa, un sentit i una grandesa que ell mateix, en l’aparença,
no tenia. D’entrada hom hauria dit que feia un flac servei a la causa escocesa,
però mirant-ho millor, era tota un cant i una proclama a favor d’ella: sí, sóc
petit, sí estic sol, sí porto unes cerveses per beure-me-les amb mi mateix i
oblidar una estona la meva condemna, però crec i estimo alguna cosa, participo
d’alguna cosa gran i bella, sóc una part viva d’un cos noble. Sloánge!, ànima
desconeguda però germana!
El dia estava començant bé. El que veient els
ulls era grat. Em dominava el sentiment d’admiració i de gratitud que hom té
davant de les coses maques, ben resoltes, proposades amb bon gust. Botigues,
pubs, restaurants, cafeteries, tot era d’un alt nivell estètic, però alhora, i
això és el quid de la qüestió, sense luxes excessius, sense ostentació
aparatosa; simplement jugant amb les línies, els volums, la llum i alguns
materials nobles. Sense pensar-hi, em va sobrevenir un sentiment d’orgull: em
sentia orgullós de ser a Edimburg, de conèixer-lo, de que existís. És trist,
però no sé si m’ha passat mai a Barcelona; també és cert que hom coneix més els
pecats, les misèries de la pròpia terra, amb la que és ultra exigent, que amb
la del veí, que sols coneix superficialment i mira amb bons ulls i interès
intacte, íntegre.
Vaig desembocar de nou a l’avinguda del parc,
que és l’eix de referencia per excel.lència, almenys per al turista despistat,
i passant per davant del bronze d’un tal Guthrie (predicador i filàntrop) vaig
tombar la Lothian Road, que tanca el parc per aquella banda. A la cantonada hi
ha l’hotel Caledonia, que es diria deu ser famós. El nom és d’aquelles coses
que sonen però que un no sap molt bé de què; se m’acut que pot ser el nom
donats pels romans a Escòcia, però ves a saber. Té, en tot cas, una sonoritat
agradable, de banyera de marbre amb aigua calenta, tal vegada termal, batí de
caixmir i berenar servit per una gentil i servicial hostessa... Això em fa
pensar que estic arriscant-me a agafar un refredat; tinc les mans fredes i la
gola amb un principi de nus maligne. Caldrà posar en marxa alguna cosa,
recórrer als recursos a l’abast: jersei, roba interior tèrmica, bufanda i, com
a mesura extrema, estrenar el plaid
comprat per a ma mare… No, és broma, aixo no ho faré. Faré el primer, i si la
cosa no millora, baixaré a pagar i aprofitaré el gest de donar els diners per
suggerir la possibilitat de posar la calefacció (would it be possible,
etcétera, etcétera). Som-hi.
S’han fet algunes coses. Mitjons, pijama Far
West, pantalons: ja sóc un home Decatlon. La resta és una suéter esportiu –tot
just de cotó- amb Aspen Mountains en relleu (sempre penso en la interjecció
castellana: ¡Que me aspen…!), un jersei de cremallera (comprat més pel color
–carbassa amb coll blau- que per la capacitat d’abric de la llana “acrilicada”)
amb aquesta petada (manifestament tinc un problema amb les cremalleres); calçat
de vambes de footing, la reserva estratègica, com qui diu. De la llimona birlada a l’aeroport de Heathrow (si et posen un recipient de metacrilat transparent amb
cent cinquanta llimones és perquè n'agafis una, o què?) ja no se’n pot esperar
gran cosa més. El cafè de kettle, calentó, m’animarà. Haig d’estar a l’aguait.
Una segona tanda d'esternuts, més llarga que la primera, m’ha posat encara més
en guàrdia. He caigut en que el radiador potser era tancat i l’he obert al
màxim; a veure si es va notant el seu efecte. De tota manera albiro ja la
necessitat de demanar algun remei preventiu a la senyora de la casa.
Tot per la imprudència d’ahir al vespre. Un
no pot exposar-se durant hores, encara que faci parades gastronòmiques i
cerveseres, a un temps com el que va fer durant tota la segona meitat del dia.
Hi havia alguna cosa de tonificant, d'embriagador en aquelles fuetades d’aire
fresc, en aquella lluent humitat. En vaig abusar. Millor vestit i calçat i amb
un paraigua funcional potser el desafiament no hauria estat tan suïcida. Parlo
de funcionalitat paraigüera perquè al segon cop d’obrir-lo el vent me’l va
rebregar, desllorigar, desarticular de mala manera: no el vaig llençar perquè
no era meu (i la gent va poder observar l’absurd d’un home caminant fuetejat per l’aire i
l’aigua sense obrir el paraigua; o no: potser coneixen prou bé la modalitat
té-el-paraigua-petat-però-no-és-seu-o-vol-mirar-d’arreglar-lo-i-per-això-no-se-n’ha-desfet).
La constitució (la meva i a la meva edat) “està pensada”, pot aguantar un
parell d’hores o més aquest règim, però jo el vaig perllongar durant sis o set
hores.
El fermall final de la meva escapada va ser
arribar-me fins al Nou Parlament, l’edifici de nova planta executat pel
compatriota Miralles. Vaig caminar amb afany, de baixada, per carrers que ja
quasi eren carreteres, en una llum i en un joc de perspectives fantasmagòric, i
m’hi vaig acabar plantant al davant. Què voleu que us digui. No és del tot
lleig, desagradable, com un gran pastís trossejat en polígons irregulars, amb
espais interiors en forma de pati, pel que semblava endevinar-se. Recordava una
mica el pastís de nous que havia pres per postres unes hores abans, amb els
seus sincopats enreixats-porticons de color marró. Jo hauria fet una altra
cosa, però almenys té la virtut de que, tot i ser massiu, no és un edifici alt,
ni que es vegi gaire. Queda, de fet, en un extrem ja tirant a desolat de la
ciutat.
Al davant, una breu esplanada amb dues
encantadores cases com de pescador (sortides directament de L'Illa Negre de Tintín) i un palau-castell (amb reixa senyorial de
conte gòtic i bandera: lleó sobre fons blanc (o hauria de ser groc?) emmarcat
en frisa igualment vermella… (la bandera d’Edimburg?) que no és altra que el
Holyroodhouse, semblen posar un terme final, per aquella banda, a la ciutat. La
tornada, pel turó enjardinat de Calton Hill (on em va semblar veure la taca
d’una guineu) la vaig fer amb entusiasme romàntic, que vaig atribuir a la
Guinness i a la suposada vigorització que li atribueix la publicitat antiga.
També, i més verificat, vaig experimentar com de diürètica arriba a ser la
cervesa. Devia passar prop de la columna de Nelson (no serà escocès, també?),
però no vaig veure res. Sí que vaig veure, al passar al davant un edifici
d'estil totalitari (haig de confessar
que no em desagraden del tot aquesta mena de construccions, sobretot quan la
meva ment s’allunya dels valors històrics i transcendents…).
Bé, aquest és el "bany", la sobredosi d’Edimburg nocturn i tempestuós que ara em
té amb el cos mig segrestat.
Però com anava dient, ahir el dia discorria
sota el signe del bon humor. Vaig passar de llarg, davant per davant del
Caledonia, d’un jardí-cementiri, amb esteles directament plantades a la gespa
que cobria un terreny de baixada. Vaig atacar de nou el castell i de nou vaig
ser rebutjat. Feia un quart que s’havia tancat el darrer torn… Vaig començar a
buscar un lloc on “dinar”. “The Hub” era una possibilitat. M’havia quedat curt
en l’al.lusió que n’havia fet anteriorment: la terrassa amb cadires era sol
l’aperitiu, per a l’aperitiu; aquella església (neo)gòtica era un restaurant
tota ella…
