Ha començat un nou dia. M’he refet bastant,
dormint bé i esmorçant encara millor. Es confirma la primera impressió: la casa
respira modern style pels quatre
costats, empeltat de simbolisme i de prerrafaelisme. Estampes femenines de
Mocha, pots amb flors pertot, figures de dones en solitari i lànguid estat meditatiu, estètica
naturalista d’espiritualitat sol.lipsista… La cosa es combina amb l’aposta
“bio”, així ha quedat demostrat amb l’esmorçar: tub de pasta de “mushroms”, de
verdura i de no sé què més, pa, fruita… L’abundància no era necessàriament "bio",
però també m’ha anat bé (el porridge m’està costant una mica de digerir, però).
En fi, que he caigut en una bona adreça. La Mrs. Claymore (es deu dir així,
vist el rètol del vidre de l’entrada) és una bella persona. Una rateta que escombrava l’escaleta que no s’entén què fa encara entre els humans, com és
que Déu no la cridat al seu costat retirant-la de la circulació. Qui saps,
potser té pecats, perversions amagades, com obligar el gat que té a només menjar
porridge "bio"…
Anit, quan em disposava a sortir, va arribar
per fi la maleta. Semblava un ou de Pasqua de dinosaure. No sé si el fenomen de
la pressurització hi tenia alguna cosa a veure però de rectangular la cosa
havia passat a gairebé circular. He dedicat una estona, necessària, a posar
ordre a les meves pertinences, degenerades ja en un desordre considerable.
Llençant rebuts i papers inútils he vist que el ferry es deia The pride of Kent: "pride" florit, voldran
dir. A fi de comptes, aquesta casa i aquesta habitació posada amb gust “cuco” és
més comfortable i pràctica del que semblava a primera vista. Fins i tot la finestra (d'origen), que no
tancava i deixava passar una fresca perillosa, resulta que té un topall per
deixar-la exactament tres dits oberta; la porta tanca de cop i no amb clau, com
creia… L’únic que es resisteix és la dutxa: et passes l’estona graduant la
temperatura (tot i posar el graduador a la meitat i seguir escaldant-te), La
Mrs. Claymore ha tingut la gentilesa de passar-me un adaptador de corrent (aquí
tenen aquells de tres forats de forma i distàncies úniques).
Estic de sort. El dia és prometedor, tot just
unes llapissades tenues de núvol. Miro per la finestra per ratificar el que
dic, i veig uns núvols blancs i baixos, molt pictòrics però que esmorteixen ja
molt la llum solar de fa una hora. Sóc de nou al Caffè Nero (a la Lawnmarket street, crec); he estat a punt d’anar a l’Stardbucks
(també amb wifi, amb una ampla sala al primer pis d'atmosfera i mobiliari prou
càlids i acollidors, però ni noia canària ni la seguretat de que el fil musical
no m’acabés tocant les orelles. Estic instal.lat a la taula d’ahir, com els
vells i els seus costums. Entrevist tot just la noia que marxava (quin torn pot
haver fet marxant a les 11 del matí?). La idea és transcriure un parell o tres
de coses del dia d’ahir (seguint aquesta espècie d’absurda obligació que semblo
haver-me donat de donar compte de la realitat passada pel meu filtre
cerebral),i sortir a fer una caminada en profunditat, exhaustiva, obsessiva per
tot el centre històric de la ciutat. Fet això, demà potser m’animo i faig una
escapada en el hinterland proper.
L’escriure està fent el seu efecte, com un
narcòtic, consistent en esvair el sentiment de solitud. No deixa de ser
paradoxal i desesperant que hagi de combatre la sensació d'alienació
existencial amb quelcom que no fa més augmentar aquesta distància per moments
d'aparença insalvable. El clarinet que sona per les ones herzianes em dóna la
raó amb l'enfilada d’un refilat melanconiós…
Melancolia, justament. Tornant cap a casa, ja
tard, vaig anotar la següent breu reflexió: “la malenconia insalvable de
l’incomplet de l’existir”. Ho escrivia com a resposta a un esquinçament moral,
metafísic interior. Quin paper pot, ha de fer un turista. Quin sentit té el seu
deambular veient llocs i coses nous?. Pot escapar a l’absurd. Anar acompanyat
segurament dóna una raó, una direcció, però fins a quin punt no és també una
il.lusió. Veus coses, però se t’escapa la gent, no els pots conèixer ni estimar
a tots (que és el que hauries d'estar fent!?), i si no se t’escapa perquè ja
ets amb algú que serveix de filtre analògic i multiplicador amb la resta de la
Humanitat, doncs tampoc estàs del tot satisfet: sempre et manca quelcom. El
normal és que tots estiguéssim abraçats i plorant sense fi ni consol, o agafats
de les mans mirant extàticament la llum del cel. Algú deia que la felicitat és
impossible, perquè res no dura i (o era o?) no tenim mai el que volem, sempre
ens falta quelcom.
Armant-me d’aquesta premissa, d’aquesta
constatació irrefutable miro de no caure en la temptació de no pretendre fer
unes “vacances” perfectes, exhaustives, rodones. Intento preparar-me per
esgarrar-les, sense malícia, s’entén. Em dic que m’aniria bé aplicar aquest
mateix principi a l’escriptura: ni dir-ho tot, ni voler-ho dir bé. Aquí, ja ho
noto, la resistència és molt més gran. Semblo disposat a renunciar a la vida
(de tota manera, inaprensible, fugissera, fugaç i transformista com un dimoni
pervers), però ja em costa més fer-ho amb l’escriptura… potser per a desgracia
i perdició meva. Concretant el dilema: fins on hauria de dur l’esforç
d’escarrassar-me a transcriure en el seu corresponent lloc les aclaracions i
rectificacions que vaig apareixent al pas de l’escriptura i que la pruïja de
precisió i d’autenticitat fa que em dolgui de perdre? Fin son dur l’escrúpol,
fins on el sacrifici, la recerca de la perfecció? Fins on matar l’espontaneïtat
i error de la vida en nom de la seva millora i veritat? No tinc resposta,
sospito que m’excedeixo en l’excés, però tampoc en tinc la certesa. Afortunadament
la vida amb la seva seqüència temporal, la mateixa acumulació excessiva d’allò
que queda pendent, l’imperatiu del present i la desmemòria i la indeferència al
que relega el d’ahir decideixen per tu. Com ara fa un moment, en que m’ha
marxat el corrent. Sort que duc l’adaptador i encara amb la fortuna de tenir un
endoll en sòcal tocant els peus.
A vegades em pregunto com és (i per a què,
per què?) que som encara vius tots plegats: fins on ens tocarà escurar,
experimentar, arrossegar la nostra impotència, la nostra insuficiència existencials…
Anem però per feina, a la “feina”. La
concentració independentista durava fins a les quatre de la tarda. Com també, i
primer, era “march” potser van desfilar, però jo ja vaig veure la gentada
aplegada en una de les bandes del West Princes Street Gardens. Deien ser les dues quan vaig arribat. No era Barcelona i va caler buscar-ho una mica. Vaig seguir
un càmera i una noia (que va resultar ser basca). També anaven perduts. Algú ens
va acabar informant. A mesura que t’hi apropaves veies signes de l’esdeveniment.
Gent marxant amb la bandera de Sant Andreu o una pancarta amb el mot YES…
Discurs per megafonia. Ja hi érem. Una cosa així com un miler de persones
dempeus o ajagudes a la gespa miraven cap a un escenari instal.lat a la part
baixa del parc. El color blau dominava i planava sobre el conjunt, però
destacaven nombroses banderes flamenques (el lleó negre rampant sobre fons
groc) i, també a la part davantera, un nodrit grup de banderes venecianes: Lleó
sedent i llibre obert amb inscripció llatina, figura vermella sobre fons
carbassa pujat, frisa en arabesc i sis tires també amb arabescos al vent. S’hi
veia també alguna estelada disseminada i una o dues banderes basques.
