Es feia tard. Havíem quedat a tres quarts de
nou a casa, i tenia la intenció de tornar a peu, pel que necessitava una hora i
quart o una hora i mitja de marge. Havia de seguir direcció tour Eiffel i,
alternativament i més a prop, la Tour Montparnasse. En el metro (en J. me
n’havia assabentat) donen mapes de París (del metro) que sempre és molt millor
que no tenir res.
Vaig començar a caminar deixant-me portar
vagament per la direcció que havia de seguir. Era un autèntic goig. Caminar,
com un més, sense cap pressa ni neguit especials, per una gran ciutat com
París… Mil detalls em cridaven l’atenció, sense, però, aquell afany devorador
amb el que mirava el món quan era jove i em feia obrir els ulls com unes
taronges, exorbitant-me’ls. Sí, tot allò era allí, però jo no era ni podia ser
allò, no m’hi podia fusionar, no ho havia posseït mai ni mai ho posseïria; les
coses del món seguirien el seu curs, i jo el meu. Jo desapareixeria i elles
seguirien més o menys igual o transformant-se: no hi havia manera de parar la
màquina i de casar-s’hi.
Deixant esglésies, monuments, estàtues
(Beaumarchais), cares, cames, jaquetes, llums, terrasses, escarpins, faldilles
enrere, les passes em van dur cap i a través d’un barri que després vaig saber
que era Le Marais. Algun dia, tal vegada, ho veuré, ho viuré amb indiferència, però
encara no ha arribat aquest dia. La vida encara em crida talment una sílfide
mefistofèlica… Allò era l’embarras du
choix (l’extrema dificultat d’escollir) de locals (bars, restaurants), i,
per qui volgués i pogués, de dones. I de tios, és clar, i no sols per a les
dones sinó també per als mateixos homes: Le Marais és el barri gay de París. Es dóna la circumstància
de que també era, i segueix essent, el barri jueu (algun nano vestit de negre i
amb barret d’'la ampla sí que vaig veure). Per fer-se una idea de la cosa, s’ha
de pensar que en un sol carrer de 50 ó 100 metres, hi ha el nombre total de
locals que valen la pena de Barcelona; i de carrers com aquest n’hi ha
dotzenes.
En una de les parets la vista em va quedar
clavada en una frase estampada a l’estergit: Rendre à l’art la simplicité de ne pas l’être. Era en una ciutat on
algú, amb el ben entès que una majoria de persones el comprendria, havia tingut
l’humor i la paciència d’escriure una frase, sinó abstrusa, sí d’una
complexitat paradoxal: retornar a l’art la simplicitat de no ser-ho. Ja em perdonaran,
però això a casa nostra no és gens freqüent, per no dir simplement que no
ocorre, que no pot ocórrer.
Què queda, però, un cop fet el garbellament –a
l’aigua i al foc- en el fons del sedàs? Vull dir, amb què ens trobem si fem
abstracció de la frime, el "fardar" vanitós? Queden uns quants locals molt ben posats, gent amb un cert pòsit de
cultura, i entre una cosa i l’altra la bellesa d’objectes, espais i persones
(per a mi bàsicament dones, és clar). Dit altrament, també aquí cal fer la
decantació i trobar l’essencial enmig de la faramalla, la palla, que també és
abundant, i enlluerna més que no alimenta. Tampoc no queda clar que fer aquesta
imprescindible operació de selecció sigui més fàcil aquí que a una altra banda; el
que és segur és que l’error és més substanciós, més distret. Val a dir que l’edat
ajuda en aquests casos: el criteri, més afinat, en l’elecció i la correlativa
reducció de possibilitats tendeixen a convergir i a trobar-se. Paral.lelament
em va venir al cap la idea de constituir-me en parany: construir-se en tant que focus d’atracció. És una estratègia que en principi t’eximeix, almenys
aparentment, de tota responsabilitat i culpa. Provocar la feblesa de l’altra
enlloc de seguir l’impuls de la teva. Un tema per a l’estudi.
No tenia ni temps, ni pròpiament ganes de
parar-me enlloc. Era sols un passant, un observador, un esperit lliure que
contemplava l’existència del món, com en un somni o en una pel.lícula. Vaig
seguir, sense parar de veure realitats atractives, cares interessants, cossos
formosos, les elegants bicis del bicing (d’un marró daurat i superfícies
arrodonides que denoten consistència ergonòmica), carrers amb llambordes petites disposades en una successió
indefinida de ventalls, brasseries resplendents, semàfors de ferro colat amb
arabescs…. Em vaig creuar amb dos comerços que duien el nom de Fresco, i vaig
pensar en un amic que té aquest cognom (a Edimburg ja n’havia vist un).
El dia s’havia apagat definitivament
(l’agonia havia estat d’una gran bellesa). Era a l’alçada de l’estació Les
Halles (nom de l’antic mercat central de París, malauradament desaparegut fa ja
dècades). Vaig constatar que no havia respectat prou la marxa en diagonal que
hauria hagut de seguir. Era en ple centre, molt lluny de casa. S’imposava
agafar el metro.
Arribava a temps de passar pel Monoprix i
comprar les cerveses i potser alguna cosa més per sopar. Va i m’hi trobo el
nebot. Fem una mica de compres plegats. Fem parada a la secció de formatges;
potser hi ha 200 varietats a la vista. A l’hora de pagar cap de les meves dues
targetes funciona. Primer toc d’alarma. He estirat més el braç que la màniga.
Paguem a mitges amb líquid (després van aparèixer 25€ a la bitlletera i vaig
poder fer d'oncle generós). A l’abandonar el supermercat en J. veu V. encara
dintre, i intercanvien uns mots. Entre el d’uns i altres n’hi haurà per fer un
sopar de formatge i embotit.
Durant el sopar (com d’aperitiu, amb tauleta
baixa), en J. ens va estar parlant breument de la lliçó que havia atès del seu
curs d’introducció a la civilització àrab (o una cosa així). Havia girat al
voltant de l’evolució i de la diferent utilització, segons la cultura,
l’interlocutor de que es tractés, dels conceptes i denominacions d’Orient,
Orient Pròxim i Orient Mitjà. Una cosa i l’altra s’havia anat referint a
realitats més o menys grans segons les èpoques. El Magrib havia estat Orient
Pròxim en un moment donat. Interessant. Les disquisicions subtils, de detall
són la mare dels ous de tota interpretació, percepció intel.ligent de la
realitat. En V. va puntualitzar en dues ocasions que el sopar que fèiem era bo però no tenia res de bo. Jo ja ho havia pensat, però m'estava donant vacances del meu hipocondrisme (coses de l'edat i d'estar de vacances); el nostre home era encara a l'edat dels grans principis i del tenir molt a perdre (devia patir, sobretot, pels grans que potser li acabarien sortint en el cutis: tots hi hem passat...).
Després la conversa va derivar cap als viaranys
ja referits anteriorment. Amb això acabava el dia, aquella jornada parisenca
del dijous 27 de setembre. Passaria la segona nit en aquell apartament marcat
per la joventut dels seus inquilins habituals: cadires on no poder seure per
ser plenes de roba, l’aparell de ràdio en el bany (amb el dial fixant la
sintonia d’una emissora de jazz les 24 hores al dia), llibres ordenats o
desordenats… Una particularitat del pis és els dibuixos o frases que en J. hi
ha anat pintant en diferents èpoques. El més reeixit, potser, és l’efigie
(copiada d’una foto prou coneguda), el retrat de la cara d’en Camus, fet amb
precisos traços gruixuts centrats en l’essencial: les celles arrufades, el
front prominent, els ulls concentradament mig closos, la boca grossa de llavis apretant
una cigarreta per la comissura (recordant bastant l'actor Joubert).
