Són dos quarts d'onze. He anat a petar al
Monkey Brass, un pub que té tot el que ha de tenir un pub per a ments
hipersensibles com la meva. El lloc respira els valors de la fusta, de la llum
groguenca, dels colors ocres, de la solidesa dels interiors de fa cent anys o
més. La música, de balada-pop està un pèl forta, però és que un lloc pensat
sobretot per al jovent. He entrat perquè de lluny la llum o alguna cosa de
l’entrada m’ha semblat particularment acollidor. Tenia també un motiu afegit:
rentar-me amb aigua, encara que fos inútil, la taca amb regueró en el camal
esquerra que el final del shawarma m’ha propinat.
Encara que tard, he fet la passejada en
profunditat que em proposava de fer, i era obligat de fer. Abans, però he
passat per casa a canviar-me. S’ha acabat portar sandàlies i camisa de màniga
curta. M’he vestit ja més pròpiament i, aquest cop, m’he deixat portar per
l’autobús fins territori desconegut, o simplement més enllà de l’eix dels
quatre carrers, del petit perímetre que identifico. He parat davant de l’òpera.
Zona ja més moderna, per moments freda, amb desolació de diumenge a la tarda.
Passat el cinema ODEON, ubicat en un
angle d’un edifici imponent que sembla un ministeri nacionalsocialista, he vist
que estava ben situat per atacar el castell, que s’entreveia entre el angles
d’un carrer. Baixant un carrer (potser amb escales) m’he trobat amb la Market
Place on havia estat ahir a la nit. Aquesta sorpresa de trobar-me en llocs ja
coneguts des d'un altra angle, i connectar-los entre ells anant teixint la trama
de carrers, places, jardins s’ha anat produint al llarg del vespre, fins ara,
que estic perdut.
Ja no es podia accedir al castell, era massa
tard. No hi fa res, tot allò, que poc després sabria que es diu Royal Mile,
tenia la força captivadora de les coses autentiques, de qualitat. M’ha cridat
l’atenció una botiga d’articles de “cashmere” oberta des del 1797 (Johnstons) l’aparador de la qual mostrava diferents
peces de tartan (la tela amb el motiu de quadres
típic escocès); des de fora es podia també veure una oferta de bufandes. Total
he entrat i a més de bufandes li he comprat un plaid a ma mare. Sóc mal fill i
això no ho canviarà, però aquest hivern passarà menys fred. He aconseguit una
certa rebaixa a base de regatejar amb la dependenta (una bona noia asiàtica,
que ha acabat traslladant el meu desig al propietari de la botiga: un hindú amb
torbà).
Som l’endemà. Escric des de l’habitació, amb
la companyia, gairebé innecessària, de la llum que dóna la làmpada flexo més
grossa que he vist mai. Avui finalment fa mal dia, plou. Mrs. Claymore em
deixarà un paraigua. Estic notant amb creixent força el conegut fenomen de la
“densificació” del temps: no porto 48 hores aquí i sembla que hagin estat 48 dies. Segons com, només per
això ja val la pena viatjar: tens la sensació que vius més. La contrapartida és
clara: el temps pesa més, no té la lleugeresa inconscient de la rutina. Cal
omplir-lo; la consciència de l’obligació-urgència de fer-ho pressiona de mala
manera, ja que per una banda la possibilitat (de fer coses) es presenta en tota
la seva potència, i per l’altra la limitació temporal força la selecció al
màxim.
Reprenent el fil del que comptava ahir,
després de comprar el plaid i les
bufandes aquelles vaig fer una passejada nocturna per la Lawnmarket Street i carrers
adjacents. Va ser una passejada altament agradable, amb mínima circulació de
cotxes, una temperatura suau, una llum tamisada (l’enllumenat públic és molt
discret, limitat a fanals i focus aplicats a les parets de les cases). El
carrer principal, el Lawnmarket Street, fa baixada i tot ell és d’una peça: tot
edificis antics d’una mateixa tonalitat fosca (el negre fumat de la pedra llargament
exposada a una intempèrie plujosa i, tal vegada, carbonífera). Hi ha quelcom
corprenedor en la perspectiva d’aquest ample i llarg carrer. Com la de
beneficiar-te d’un privilegi exclusiu, com podria ser el de la tranquil.litat
monumental però encara humana.
Tota aquesta part de la ciutat està carregada
d’història, és un troç gran, espès d’història, escenificada amb un art
exquisit. Ni massa carregat, ni massa poc. Le escultures de personatges
històrics estan com estratègicament col.locades, en llocs destacats però sense
embafar, trencar l’harmonia del conjunt. Hume, vestit de lletrat romà, és per
allí. No podia faltar. En atmòsferes així el sentit ve de fora, t’abraça i,
embadelit, et transporta amb saviesa.
A l’alçada de la High Stret (sempre hi ha una
high street: cal creure que és el nostre carrer major) amb Bank Street, fent
cantonada, hi ha la Deacon Brodie’s Tavern. Em va semblar un bon lloc per fer
una cervesa. De la barra estant, bevent una half
a pint negra, passava revista a la concurrència (principalment a les dones,
obvi) i em recreava contemplant les dues grans reproduccions de gravats
d’època, del XVIII, que cobrien i presidien el local des de la paret central (amb un fns marronós que recordava molt el murals de Sert i tal vegada les marines de Meifrén).
Sempre m’han arribat a l’ànima els gravats d’escenes urbanes antigues; tenen
una riquesa de detalls i una exactitud i vivacitat de formes commovedores.
Entre ambdós gravats n’hi havia un tercer, estret i vertical, amb l’estampa d’un home amb una careta i amb aire com de personatge de la Commedia dell’ Arte. Una inscripció a sota parlava d'algú que havia
estat sentenciat a mort el 1788; no podia llegir-ho més perquè hi havia,
interposats, els cossos d'alguns clients. Minuts més tard, llegint-ho en versió
reduïda en una altra banda, sabria que el sentenciat a mort era en Deacon
Brodie, notable ciutadà (pietós, ric i amb càrrec públic) durant el dia, i
llibertí, lladre, assassí de nits. Va ser justament en aquest personatge que en
Robert Louis Stevenson (un altre escocès, si no m’equivoco) es va inspirar per
al seu Dr. Jekill and Mr. Hyde. La
ficció gairebé sempre és deutora de la realitat.
Amb un sentit del deure turístic gens feixuc,
amb una alada curiositat i respectuosa tafaneria, vaig recórrer tot el carrer,
estudiant-lo des de diferents angles, escodrinyant els diferents racons, com
ara els grans patis neoclàssics que s’obrien a una banda o un altra (el d’un
tal Hugh Miller’s, geògraf i folklorista o el del Parliament corner on, ves per
on, hi ha el Caffè Nero; nova sensació de grata sorpresa: el que no relaciones
entre sí, de sobte, més enllà del temps i del context mental, es retroba i
guanya coherència. La petita victòria sobre el caos d’una petita peça del
trencaclosques universal.
Seguint potser el pas i la marxa d’una o més siluetes
femenines, vaig recórrer la terrassa que desdobla, en altura, Victoria Street.
Una sèrie de restaurants exòtics, amb les corresponents taules i cadires a
l’exterior (amb plaids a disposició
per combatre el fred), aprofiten aquell deliciós racó, regal
urbano-arquitectònic d'una ment fecunda i benefactora. De fet, tota aquesta
zona és una joia de l’inventiva arquitectònica: els ponts-passarell.la, els
racons, els passatges amagats… Deliberat o no, fruit de la planificació o de
l’evolució i de la juxtaposició “orgànica” del teixit urbà, el fet és que el
conjunt dóna, es dóna, sense arribar a l’extrem laberíntic, el goig del joc de
fet i amagat. Això, aquesta cadència, coherent, integradora (ni massa sinuosa
ni massa rectilínia, ni només pla ni només pujada, ni massa gran ni massa
petit) és famosa amb raó, ja que s’ajusta meravellosament al que l’ésser humà,
conscientment o no, busca i necessita: l’equilibri, l’excelsa dosificació de
volums.
