Sou
massa petits, no sou viables (i no teniu experiència)
Tot l’important i vàlid de la vida és
detall, és a nivell humà. Quant més petit és un estat més “grans” són els seus
habitants. Nosaltres deixem les entelèquies per a ments mandroses i
megalòmanes. Busquem la verticalitat, la responsabilitat, el compromís amb el
tros de terra que ens ha tocat. Tenim prou feina, no ens calen cabòries,
miratges grandiloquents.
L’Estat-Nació
ja no és el que era
Assistirem (i tal vegada contribuïrem) a
la seva desaparició des de dins, no des de fora, essent agents actius, no
passius. Ara bé, cedirem sobirania cap al més petit, no cap al més gran: volem
fer individus cada cop més independents, no cada cop més atomitzats, reduïts a
la impotència per un suposat ordre llunyà, estrany, fred i interessadament
manipulador.
Bé, això és gairebé tot. Hem de confiar
que els espanyols de bé ens entenguin i del silenci indiferent, permisiu envers
els seus compatriotes intolerants passin a una actitud bel.ligerant i realment
regeneradora del seu país (tenen feina…). Hem d’esperar que entenguin que el
que hi ha en joc és la llibertat i la dignitat, de tots, no sols la nostra; que
els que ells perden (una vacu sentiment de poder, una comoditat decadent, una
facilitat egòlatra) és infinitament inferior al que nosaltres, i per tant una
part de la Humanitat, guanyem. Els catalans hem d’aprendre a viure sense amo,
sense necessitar emmirallant-nos en quelcom de “gran”; els espanyols han
d’aprendre a viure sense la nostra ajuda i contribució, a espabilar-se tots
sols (sense majordom, capataç, secretari o ajuda de cambra, segons el lloc i
moment). Tots i sortirem guanyant, tots esdevindrem millors. Esperem que siguin
generosos i que vegin que una unitat de la que no tens dret a separar-te no és
cap unitat vàlida, sòlida, legítima.
Als catalans que per excés d’escrúpols no
volen sentir a parlar d’un estat propi (“serà igual de corrupte i opac que
qualsevol altre”), els hi dic que no acceptar el repte és un infantilisme, és
no voler fer-se adult. El risc d’acabar sent un estat “com un altre”, existeix,
és clar, però no voler donar-se l’oportunitat de fer-ho millor és absurd i
imperdonable. A més, en el pitjor dels casos alguna cosa s’aprendrà i es
salvarà. Voler romandre tota la vida en la llibertat vigilada, condicional
d’una eterna adolescència és d’una covardia patològica que no té nom. Fem el
pas, i un cop tinguem l’estat, fem l’impossible per millorar-lo o, si realment
no ens en sortim, desmuntar-lo. Fem, però, l’intent d’esdevenir adults, i no ens
quedem en el paper de somiatruites o de pusil.lànimes, com els pirates
d’Astèrix i Obèlix enfonsant el propi vaixell, que se sabotegen abans de probar
de dur a la pràctica cap empresa d’envergadura.
Resumint, els espanyols han d’aprendre a
ser humils i autocrítics, nosaltres a creure en nosaltres mateixos, a tenir
autoestima i ser dignes. Tots tenim feina. Cal girar full i deixar enrere una
història comuna desgraciada. Ni Espanya ha tingut el geni francès per
anorrear-nos (no n’hi ha prou amb imitar el jacobinisme per saber-lo aplicar amb
èxit: cal donar quelcom a canvi, no sols un idioma, per important que sigui,
per anul.lar un poble, per manllevar-li la seva identitat), ni nosaltres hem
estat prou lleials a nosaltres mateixos: hem potinejat amb la nostra ànima
col.lectiva, hem mercadejat amb el nostre honor, hem especulat amb coses sagrades,
el que ha fet que hem adoptat la postura de l’esclau, aquell que es creu que
tot el que ell és, pensa o fa, ho és, ho pensa, ho fa, gràcies, per liberal merè del
señor (allò de by her gratious Majesty en
versió celtíbera).
En aquest sentit és interessant veure el
triple art dels espanyols en tres maneres de fer inveterades (i pròpies de
l’exerci del poder) Per una banda, reconèixer a toro pasado les malifetes que ens han fet (quan és ja un tema vox pòpuli) restant-los importància (un
bon exemple seria el déficit fiscal: els mateixos polítics i opinadors que el
negaven fins fa pocs mesos –i en alguns casos arribaven a afirmar que erem unes
sangoneres pressupostàries, ara, la majoria (no tots!) el reconeixen sense CAP
DISCULPA, sense CAP MEA CULPA de cap
mena (!), amb un impudor, un desvergonyiment, un cinisme que clama al cel, escruixidorament
insultant. D’això se’n pot dir no ja deshonestedat, sinó, directament, mala fe
intel.lectual. La segona habilitat és aquella consistent en fer-te creure,
inspirant el que dèiem del capteniment mental d’esclau, que les coses són per concessió d’ells: sols quan ells les
otorguen i les reconeixen tenen l’autenticitat del real. Ells, com tot poder
autoritari, es van arrogar en el seu dia la funció de definir el que era i el
que no era, el com i el quan; es van erigir en la font en la que havíem de
beure i creure tots. Que ells segueixin amb aquesta inèrcia distorsionadora és
llur problema, nosaltres, però, hauríem de substraure’ns d’una vegada per totes
a aquesta hipnosi. La tercera destresa és la força de la negació per la via del
silenci: no hi ha millor manera de
negar una cosa que ometre sistemàticament (parlar de) la seva existència; de
fet és una forma subtil però radical de repressió: a partir d’un cert moment
esdevé tabú esmentar o fins i tot
pensar l’existència de la tal cosa.
