En estreta relació amb l’anterior, el voler,
cada cop més que a la idea, a cada idea (paraula, nom propi o figurat) li
correspongui la realitat que li correspon. La urgència de dotar de corporeïtat,
de realitat, de vida allò que he mencionat, anomenat, pensat o sentit referir
centenars o milers de vegades com mot propi o figurat). Si tinc la paraula Escòcia
en el cap, doncs encarnar-la d’alguna manera, encara que sigui malament.
Superar d’una vegada la fantasmagoria de saber i dir sense voler o gosar
conèixer, tocar la cosa. Un referent sense referit acaba no tenint sentit, o un
sentit deslligat de la realitat. Contràriament al que pensat durant anys, el
real no té perquè desmerèixer de l’ideal, o, més exactament, incideix en un
altre pla. La suma, la influencia recíproca d'ambdós nivells és el gresol del
que surt la millor poesia, la que esta travessada i prenyada pel just
coneixement de les coses. Privar-se d’aquesta dimensió de comprensió i fusió
amb el món és una absurditat, una covardia, i àdhuc, segurament, també un
pecat.
El quart vector és més difícil d’atrapar. Té
bastant o molt a veure amb el que s’està vivint a Catalunya. Per primer cop a
la vida em sento lliure i digne. Pot semblar exagerat, però és així. Ja no em
sento un pària, em sento algú amb una identitat nacional al darrera, que
l’explica i el defineix. No hi ha res pitjor que viure en la indefinició; el
dubte i la confusió se’t mengen viu. S’ha acabat ser una cosa informe, amorfa,
sense contorns, dividida, insegura. No tenir identitat és no tenir entitat: és
no ésser plenament. És ser un fantasma, és viure en una humiliació, en una
degradació tan pregona que ja ni te’n adones. Els espanyols no ho han patit mai
i per tant no saben el que és ser un apátrida, viure en l’exili interior, no
tenir casa pròpia, estar mancat de pàtria, tenir l'ànima, i per tant l'ànim, atemorida. Els espanyols no se'n adonen, no semblen capaços de fer l'exercici d'imaginació, però no aguantarien ni tres mesos el que nosaltres portem aguantant 300 anys. I tindrien raó i podrien dir allò tan castís de "¡Aquí no hay quien viva!", o "¡Esto no hay quien lo aguante!", o encara: "¿Qué he hecho yo para merecer esto?".
En aquestes condicions viure era, ha estat un
exercici de sempre feixuc. L’autosuggestió, l’esperança, l’impuls
individualista et feien anar tirant, però NO HI HAVIA AUTÈNTICA, PROFUNDA
ADHESIÓ I INTERÈS PER LES COSES. vivia en l’evasió, en el salvar l’expedient i
les aparences, en el turment de la recerca infinita, indefinida. La il.lusió de
viure estava coartada, corcada per dins. Sense dignitat quina importància o
interès tenien les coses de la vida? Sense llibertat un se sent culpable, i sentint-se culpable se sent sense dret a tenir drets de res, ni per a les coses importants i serioses de la vida ni tantsevols per a la frivolitat... Si pròpiament no existeix, què cony pot o vol fer a la vida?!
Com podia interesar-me pel secundari si em mancava el
principal? Com podia tenir ganes d'anar a veure món si casa meva tenia la teulada enfonsada o els fonaments per fer? Calia adaptar-se a una mentida, a una mascarada de dimensions
enormes i seculars; calia combregar amb rodes de molí i aguantar metxa. No, gràcies. Calia estimar una realitat que era una farsa, una comèdia barata.
No, gràcies. No quedava més sortida que l’autosabotatge, que l’esllanguir-se,
morfondre’s en l’espera. Ara les caretes han caigut, s’ha fet la llum. Podem
sortir a l’encontre del real amb la cara alta, neta, alegre i orgullosa, amb l'autoestima salvaguardada, amb l'amor propi restituit. El
malson ha acabat. La manca de respecte, el menyspreu, el maltractament ja no donen més de sí, s'han esgotat en ells mateixos. Aquest cop s'ha acabat l'acotar el cap, fer el gara gara i agrair les engrunes que el dèspota ens dóna d'allò que prèviament ens ha manllevat. Passi el que passi res no tornarà a ser igual de depriment.
Ara puc anar pel món sense un íntim sentiment d'incomoditat, de vergonya. Ara hem sento reconegut, encara que no se’m conegui, que
ningú conegui i molts no vulguin reconèixer Catalunya. Catalunya s’ha reconegut
a ella mateixa, s’ha redescobert, s’ha mirat al mirall i s’ha acceptat. Contra
això no es pot fer res. Hem perdut la por, cadascú de nosaltres i el conjunt
del poble: l‘individu se sent valerós i
valuós, perquè el poble se’n sent, i viceversa. És tota una revolució
psicológica i sociológica la que està en marxa; la revolució de la llibertat.
La necessitàvem, la volíem; Europa la necessitava. Espanya probablement també.
La catàrsi ens afectarà a tots.
Sóc conscient que, en tot aquest rebuig de la
realitat, he comès un greu pecat (fruit d’una molt insuficient fe): no he sabut
creure en la vida més enllà de les seves formes socials, polítiques,
històriques. He pecat d’orgull, de supèrbia. El correcte i sà hauria estat ser
capaç d’estimar, aprendre a valorar la vida tot i el condicionament
emmetzinador aquest, tot i l’empepetiment, la falsedat, el no-dit, el tabú
fundacional de la societat atemorida, viciad i alienada en la que em va tocar
créixer i en la que podia creure. Hauria hagut de situar-me en un pla més
elevat, més essencial, més metafísic i místic o més elemental. No vaig saber
ser més gran que la meva desgràcia, que la tara sobrevinguda del meu poble.
Ara s’ha acabat el fingir, s’ha acabat el
simular i el dissimular, el demanar permís i alhora perdó. La minoria d’edat, la tutela capadora
han arribat al seu terme. Hem recuperat la nostra ànima col.lectiva i per tant
també la individual. Ser petit no vol dir no ésser, tal com ens han volgut fer
creure. Ni la grandària significa necessàriament superioritat, ni la força implica
sempre qualitat, com es complauen en creure els nostres “amos i senyors”.
Ara hi ha ganes de ser més que un espectador,
un crític més o menys denigrador de l’existència (de la que un se sentia
exclós). Hi ha unes ganes enormes de fer, de compartir, d’obrir-se, de
donar-se, de construir. L’energia que s’ha posat en marxa és immensa; les
sinèrgies s’estan multiplicant i retroalimentant en una successió vertiginosa;
el contagi de l’alliberament és contagiós… Són molts els que ho sentim, vivim
així.
Existeix res més apassionant que la possibilitat,
el repte de fundar un nou país, de crear una nova realitat social, superant els
constrenyiments, els corsets, els complexos i les rutines castradores, l’abjecte
covardia, la ridícula, grotesca fugida d’estudi (el mesell premi de consolació
del vanitós enriquiment egoista, del buit materialisme, del suicida individualisme), l'amnèsia i l'anastèsia de succedanis puerils,
de la situació precedent, del país que hem estat fins fa pocs dies, setmanes o mesos? No
ho crec. L’entusiasme i l’agermanament s’estenen imparables. El món és un
altre, jo sóc un altre, molts compatriotes ja no som el que eren. Tot és com
nou, s’ha transfigurat. L’impuls de sortir a Europa, al món, a la realitat i
veure’s’hi amb el vestit nou, i presentar-se, i intercanviar de tu a tu, d’igual
a igual, és irrefrenable.
Queda molt, tot per fer, però queda enrere el
sentiment de que tot esforç és inútil, que la fatalitat de la gàbia segueix
diluint i reduint a no res l’esperança i la bona voluntat dels que volen un
Catalunya plena, millor, més viva, més intensa. Davant dels que neguen, al.leguen
falses veritats, esgrimeixen caduques lleis (fetes o aplicades en exclusiu
benefici propi) i agiten el fantasma de l’amenaça, nosaltres sols afirmem que som
i volem ser lliures, amb el degut respecte envers tothom, sense, però, renunciar
a tot allò que ens pertoca, als nostres drets humans, i a tot allò que volem i ens sentim capaços de fer i
de ser. Ha quedat més clar, més visible que mai que darrera de la democràcia espanyola sols hi havia imposició, arrogància, simulacre, agressivitat mal dissimulada. La prova està en la manera com està reaccionant la classe política espanyola: ganes de dialogar, d'entendre alguna cosa? Cap ni una. Tot són escarafalls, intimidacions, intents de coacció, desautoritzacions i desqualificacions prepotents, tancaments en banda obcecats i intransigents. Se'ls hi ha vist, amb transparència absoluta, la vertadera cara, el veritable tarannà, les autèntiques motivacions i intencions. Un deplorable i gens edificant paperot.
De tot això, és clar, n’he estat
conscient de fa temps, però ni del tot,
ni tant com ara que ho escric, ara que s’ha esquinçat totalment el vel, el
silenci de l’escàndol. L’autoengany, amnèsic, anastèsic formava part de la
malaltia. Tots els catalans, poc o molt, conscientment o no, patíem aquesta mena de mutilació
mental. Per altra banda, hi ha coses de les que sols té sentit o t'atreveixes a parlar obertament quan han aflorat a la superfície pública, quan el via crucis personal es confon amb el col.lectiu. Llavors, més que abans, et sents empès a parlar-ne: és més fàcil fer-ho no sols perquè ja no et sents sol, aïllat, sinó també perquè vius amb major objectivitat, amb més lucidesa el fenomen, l'experiència d'aquella realitat (antiga i nova alhora).
Per totes aquestes raons, més l’embranzida (emmagatzemada) que dóna el sol i la Mediterrània estiuencs, sóc ara aquí, lluny de casa, en
una habitació d’un hotelet de Caen i em disposo a enviar aquestes ratlles que
donen fe fidel del meu dia d’avui. Tot està bé: l’hotel (de Rouen) més barat
que el descartat Ibis i davant mateix de l’estació; el recepcionista bona
persona (quan li he dit que era català no s’ha estranyat, pensant-se que era de
la Catalunya-Nord: ja és això, si fa no fa); l’habitació senzilla però
insonoritzada, llit doble i bany espaiós. Falten coses, o no. Ha estat un gran
dia.
