Estem deixant enrere els estanys. Abandonem
la Catalunya Nord. De moment el tren va a una velocitat normal. És bantant
silenciós, amb un interior on predomina el blau, el violeta i el gris. Davant
meu tinc un mexicà manifestament ric, somrient i no que para de f ier preguntes
comentaris a tots els presents (en un francés com comprimit en una exhalació
precipitada: gairebé no rasco bola). Té cara i constitució de “niñato”, versió
toro, bon enfant. M’ha ofert una llauna de Desperados amb Tequila; he dit que potser més endavant,
m’ha dit que llavors ja seria massa tard, me l’ha posat tanmateix al costat del
notebook i ara ja no hi és. Té obert, tocant el meu aparell un Mac. Qui sap què
hi mira i escolat (duu auriculars), perquè teclejar no tecleja res. Al seu
costat hi ha una noia francesa que he vist acomiadar-se del "nòvio". Una monada
considerable, sobretot de tipus; ulls bastant lluminosos i expressius,
dolçament sensual. Fulleja, llegeix una revista de busseig o bé escriu o
manipula, amb ambdues mans, en el mòbil. Atent les interrupcions del mexicà amb
educat i cordial interès; amb somriure i mirada divertida, radiant de cortesia…
o de paciència. Encantadora. Sembla tenir el que hom pot esperar i exigir dels altres humans: amabilitat i bona voluntat. No es pot demanar molt més.
A la dreta hi tinc un jove, de pinta,
diguem-ne, esquerranosa: ulleres, barbeta d’intel.lectual revolucionari sudamericà.
A l’arrencar la cosa ens ha encetat el seu paquet de galetes i n’ha ofert als
altres. Simpàtic. A l’altra banda hi ha una senyora de mitjana edat, tirant a "pija". Passant per un dels estanys el nano mexicà s’ha interessat per un gran
vaixell que hi tenen ensorrat (distret escrivint i assegut del costat del
corredor no he estat a temps de veure’l!) i que fins fa poc era un casino i
ara, al traslladar-se aquest, l’han convertit en sala d’exposicions. Ha sortit
el tema del wifi i ha proferit un tipus d’aspiració (com d’angoixa per a
tercers, com qui diria: “Uix! molt em temo que si no s’hagi inscrit perdrà tots
els drets”). Com una falsa compassió que abriga, en la seva vaga puntualització
de mal averany, la fruïció de saber-se fora de l’abast de la limitació o
constrenyiment del que s’informa: el salvat que li diu al nàufrag, que es debat
en les aigües agitades o pitjor encara, que, en l’absoluta inadvertència i despreocupació, ignora la seva imminent
desgràcia : “em sembla que us ho veig malament…”
Vaig conèixer aquest tic francés quan vivia a
Luxemburg i treballava al BEI. Crec que se’l designa amb l’expressió “posar
boca de cul de gallina”. És un tret d’identitat únic, irrepetible en una altra
cultura i llengua. El seu ús, però, es circumscriu a la classe mitjana, i dins
d’aquesta als que tenen ínfules de refinament burgès. Diria, també, que és una
cosa més del nord de França, d'origen i influència parisenca, que no pas de la
França mediterrània (o alpina, bretona, etc.). La senyora en qüestió, responent al nostre gran i compacte company de viatge, ha dit que era mig d’”aquí”
(Perpinyà o encontorns) i mig de París. Tot quadra.
El mexicà ha resultat ser tahitià. Està
parlant de les misses França d'origen tahitià. Fa uns moments La noia ha deixat
la seva revista de Sudokus o jocs encreuats per prendre nota d’alguna adreça
que el noi ha insistit en escriure-li en un marge. Com ha tornat a insistir amb
la cervesa, li he acceptat amb un deix de dubte, el que potser ha donat peu a
que proposés de compartir-la. Per evitar esquitxos indeguts ha marxat al lavabo
a fer el transvasament de la meitat del contingut a llauna que ja ha havia
buidat. Si m’ha volgut enverinar li ho posat fàcil. No és dolenta.
Parada a Narbona. Punt final (o d’inici del
Canal du Midi). Travessem un país somrient de sol, daurat de senzill benestar,
o almenys aquesta és la sensació que dóna.
Hem superat, de trascantó, Sète. Avancem, a
pas de tortuga, per la zona industrial que hi ha nord enllà de la ciutat… Jo
creia que això del TGV era seriós. Hauré de revisar la meva opinió. El noi –que
ara ja veig com l’hereu al tron d’una de les illes de l’arxipèlag polinesi, i
no com un beneficiari dels narcodòlars- m’ha preguntat d’on venia. Barcelona
(dir que era català era una pèrdua de temps, és clar). Molt maco, hi he estat,
m’agrada. La gran platja… Hi vaig ser fa temps un dia d’exhibició aèria. Li ha
ofert a la noia de mirar la peli que està visionant; no hi fa res que ja
estigui començada, aquí tens mig auricular. Imagino el tipus de producte
“cultural” que s’estan empassant. En fi, hi ha d’haver de tot en la vinya del senyor.
Montpeller. El xicot tahitià ha baixat; l’ha
agafat desprevingut i ha hagut d'apressar-se. S’ha acomiadat dels presents amb
amable i eixerida educació. No calia patir neguit perquè la cosa s’allarga… No
entenc res, resulta que la noia sembla tenir relació amb el noi amb aire
d’intel.lectual… Ho acabaré esbrinant. De moment, ell ha hagut de canviar de
lloc, la noia, quan torni del lavabo, seurà al meu costat. És de Montpeller,
però les possibilitats de que sàpiga llegir el català són d’una en un milió, i
de que s’interessi pel que estic escrivint, d’una sobre deu milions. Puc estar
tranquil… o, segons com, lamentar l’estadística desfavorable. El tren corre de
nou. Una nano jove, “guaperas” i el que podria ser el seu oncle o el seu
entrenador (o la combinació) ocupen els seients del davant i no paren de
xerrar en veu suportable (aquesta és una de les principals qualitats dels
francesos: saben parlar sense fer-se notar; controlen el diafragma i la laringe
molt millor que no pas nosaltres). Més tard es posaran a llegir, el noi jove
una novel.la de Ken Follet. Em zona el nom, però no el conec. Ja se li veia un
deix d’intel.ligència facial.
Una noia recollidament, menudament atractiva,
de cap i rostre evolucionat en la direcció correcta, s’ha assegut a la meva
esquerra, passadís enllà. També fa anar l’ordinador; un tema de taules. Tal
vegada sigui professora.
La noia ha tornat (ha trigat una eternitat, ves a
saber què ha anat a fer). Seu mig inclinada amb posició i intenció de dormir.
Ara s’ha despertat (o renunciat a un son
impossible o imperfecte) i juga amb el mòbil. Per fi la bèstia s’ha posat a
treballar de veritat. Llisquem, ja era hora, a ple rendiment, amb un soroll de
bullidor d’aigua que requereix atenció. El trontollar també ha augmentat.
L’activitat dels acúfens em certifica que l’energia cinètica és real. Fa una
estona la calor (i l’aire condicionat?), l’estretor del sostre baix i
l’atapeïment humà s’han conjuminat per suscitar en mi un sentiment de
claustrofòbia. He tingut necessitat d’anar al lavabo, on he aprofitat per
refrescar-me la cara; m’esperava alguna cosa diferent, potser no luxe però sí
renovada sofisticació: rien de rien.
Comptat i debatut, la sola cosa bona de viatjar en tren és que t’obligues,
t’obliga a alguna o altra activitat intel.lectual: lectura, reflexió,
escriptura, contemplació. O, com a mínim al repòs que no sempre hom es
concedeix.
