D’aquí una setmana serà la Diada. Fins i
tot sent aquí a l’Albera, assetjats per la tramuntana, per poc que un llegeixi
el diari, es percep que l’ambient està màximament “electritzat”. Una part
important de la societat catalana n’està farta, no pot més i vol fer el salt a
la llibertat. S’ aproparia
l’hora de la veritat, el to be or not to
be... Tot fa pensar que estem en un tombant
històric, que les coses s’estan accelerant i que les mitges tintes i les
contemporitzacions tenen els diez comptats.
En aquest context, tan extraordinari i
crucial, em sembla un exercici mental més interessant i necessari que mai passar
revista i analitzar breument quin són els arguments, les consideracions dels
que neguen la legimitat del procés independentista i la viabilitat d’un Estat
català. Algunes de les objeccions són velles, altres no tant; n’hi ha de caire
general i d’altres de més específiques; n’hi ha de taxatives i de defensives.
Mirem-nos-les.
No heu estat mai (una nació)
Aquest ha estat sempre un dels arguments
al que s’ha tingut més recurs, l’argument “estrella”, es podria dir. Ens vé a
dir que si no hem existit en el passat quin dret tenim ara de voler ser? Quina
necessitat tenim ara de voler existir? Qualsevol persona amb un mínim coneixement
de la història i amb un gram d’honestedat intel.lectual sap que aquest argument
no s’aguanta, que és una pura fal.làcia producte d’una barreja d’ignorància,
tergiversació i mala fe “històriques”… No m’embrancaré, per humiliant,
innecessari i feixuc a demostrar ara aquí que sí que “vam ser”, que sí que va
existir una entitat política catalana (amb la seva conseqüent dimensió social, econòmica, cultural i militar) durant
varis segles i amb suficient densitat i projecció com per parlar de nació o, si
es considera que aquest concepte és massa modern per referir-se a èpoques
premodernes, de regne, d’unitat política sobirana, independent.
Hi ha també una manera indirecta de
demostrar que vam existir com a nació diferenciada: el mer fet que encara
siguem aquí, amb voluntat i personalitat nacionals. Si no haguéssim estat, fa
molt de temps que hauríem desaparegut, és evident. Tornaré a parlar del tema
més endavant.
Tanmateix, deixant de banda la qüestió de
la justificació histórica, es pot desbaratar l’argument (no la major però sí la
menor: no l’afirmació però sí el que aquesta proposa com a deducció) des d’un
altre angle: i què si no haguéssim estat mai una nació? Per què ens ha de
treure això el dret a voler-ho ser en l’actualitat, si el sentiment és prou majoritari?
Abordaré aquest enfocament apart, en altre epígraf centrat en el tema. Quedi ja
apuntat, però.
Sou (una) minoria
Un altre argument que durant dècades ha
fet fortuna. És un d’aquells arguments que situant-se, enrocant-se en la
“realitat” i “el present” ha disparat sempre contra l’ideal i la temporalitat.
No es pot negar que és una de les objeccions que ha fet més mal perquè no era
fácil rebatre’l. Com pot la veritat (el que les coses han de ser o són en
realitat) imposar-se a la realitat (el que les coses són o semblen ser)? És
cert que després de segles de sotmetiment, amb persecucions directes o
indirectes, amb rentats de cervell, amb enganys, colonitzacions, cooptacions i
premis de consolació la majoria del poble català s’havia anat apartant del
sentiment nacional. Passa, però, que la
realitat (en el sentit de realitat-veritat) és dura i sempre acaba surant.
Haurà calgut una crisi econòmica de cavall per fer que una majoria de catalans
obrint els ulls i vegin que a Espanya mai li ha interessat una Catalunya
“catalana”, una Catalunya segura d’ella mateixa, coherent i íntegra en el seu
capteniment. L’única Catalunya que ha interessat mai a Espanya és un Catalunya
supeditada, atemorida, servil, llagotera. Tot el seu esforç ha anat sempre en
el sentit de fer de Catalunya un país acomplexat i servicial. El vel s’ha
esquinçat: tots hem vist que el rei va un. S’ha destapat el pastís, s’ha
revelat l’engany secular. El miratge s’ha esvaït i ha aflorat la lamentable i indigna
realitat: mai hi ha hagut veritable reconeixement i respecte, i sempre abús i
menyspreu.
És trist que hagi calgut una crisi per
fer palmari el que qualsevol persona amb criteri, amb esperit crític podia
detectar de bones a primeres, però és així. La carn és feble, que es diu, i
l’egoïsme individual, la por, les ganes de viure del present, el gust per la
facilitat, l’afany de normalitat han fet que generacions de catalans dimitissin
del seu sentiment patriòtic, no escoltessin els seus dubtes, fessin callar la
veu de la consciència. És molt humà, ha passat aquí com ha passat i passarà
arreu, mentre l’home sigui home, mentre sigui difícil ser home.
En aquestes condicions és normal que de
minoria s’estigui passant a ser majoria. A ningú li agrada que li prenguin el
pèl, ni treballar gratis per a tercers, ni que li diguin que els seus gustos i
aficions són de segona. Espanya, en la seva suicida supèrbia (el seu principal
aliment espiritual), ha traspassat tots els límits. El cor i la massa del cos
social ja no està disposada a aguantar-ho.
Érem, per efecte de la minorització histórica (opressió,
aculturació, ocultació i negació del nostre passat) una minoria; per obra
d’aquesta mateixa minorització (grollera i ofensiva en extrem) hem esdevingut
majoria. Tot té la seva lògica.
