La resta del dia ha estat un anar com una
baldufa d’aquí cap allà. El parc entrevist el dia anterior forma part
juxtaposant-se a un barri nou anomenat Quatermile: un complex que demostra, per
si calia fer-ho, que es pot construir recuperant formes i materials
tradicionals (la Tradició cal reviure-la, renovar-la, no embalsamar-la). Noies fent
footing, estudiants anant i venint, alguns ciclistes (no és una ciutat de
bicicletes, ni tampoc de motos). Grans extensions de gespa, camins arbrats…
Molt de joven. No faré ara aquí la tipologia de la dona escocesa (em falten
dades!), em limitaré a senyalar que són moltes les que gaudeixen d’un
tipàs, d’una salut espectaculars: altes i alhora fortes, sòlides (i amigues,
per a desesperació de qualsevol musulmà un xic estricte, d’exhibir, amb mitges
negres, pantalons més aviat ajustats, texans retallats a la brava -algunes poques- fins els engonals i malucs, el bé de Déu de cames i natges que
Nostre Senyor els hi ha concedit temporalment... per a major glòria seva). Que
Déu els hi vulgui conservar un màxim.
Buscant refugi del temps cada cop més de gos,
i empès per la curiositat he entrat al Taviot, que ve a ser un centre
d'esbargiment universitari. Quina meravella de reducte! 2 i 3 pisos de bars,
salons, cafeteries (lounge, batting hall, venues i el que es vulgui), amb
racons, escala de cargol, estanteries de vidre amb venerables llibres de llom
de cuir), música pop (suau), barres amb personal atent… Qui hagués conegut això
a casa nostra (potser sí els estudiants de l’Opus en els seus col.legis majors,
però difícilment amb un tal nivell). Vaig prendre una strongbow. Aquí, amb la
fresca que fa i les caminades que m’infligeixo, em dono dret a beure cervesa
sense gaire contenció. De moment sembla que aguanto prou bé… El que no va
gairebé és el refredat. La Mrs. ha vingut a fer la neteja, li he dit que no
cal, però que li acceptaria algun medicament...
Llàstima, sols té pastilles per a la gola; ho
lamenta. M’en dona tota una tableta de dotze unitats. Strepsils – Honey and
Lemon. Els virus ja deuen estar rient…
A aquella hora del dia (i més en un dia gris
com era), ja s’havien encès els llums
interiors de les cases i encara més dels interiors. Jo no sé si és l’innat sentit
de l’estalvi o un refinat sentit de la llum, el cas és que els atemptats
lumínics, moneda més que corrent a casa nostra, aquí són pràcticament
inexistents.
Pel que fa al tractament dels espais
interiors, després de veure dotzenes d’establiments (comercials o de
restauració) i d’entrar en alguns d’ells, la conclusió a la que arribo és que
aquesta gent sap –les condicions climàtiques l’obliguen- agençar els llocs
d’estar amb bon gust i sentit pràctic. En lógica correspondencia, em dic que a
casa hauríem de ser mestres en l’acondicionament de l’espai exterior. Dit
altrament: està molt bé que no ens agradi la fusta, ni els butacons de cuir, ni
el parquet, ni els finestrals de peixera o la llum baixa, però llavors
excel.lim si es plau en convertir les terrasses, les places, en una paraula: el
carrer, que tant reivindiquem en un lloc
realment mediterrani, atractiu, màgic. On són els tendals, les pèrgoles, les
buganvílies i parres, les cadires de boga, els balancins, el llagut i la flauta
travessera, les fruites de temporada quilòmetre 0, les begudes naturals de la
collita del moment… la Mediterrània que reclamem com a part nostra? Per què és
tot tan previsiblement pobre, previsible, vulgar… o car?
Camí d’un lloc o l’altre vaig passar arran
d’una estatueta representant un skye-terrier de nom Bobby. Una història
vuitcentista d’un gos que no s’havia mogut durant 14 anys de la tomba del seu
amo. Això va commoure l’ànima d’uns i d’altres ja a l’època, i està enterrat a
l’entrada del cementiri de Greyfriars, allí mateix. Una estela erigida l’any
1981 perpetua la memòria del gos de fidelitat d’ultratomba. A peu d’estela hi
ha dipositats alguns rams de flors i alguna joguina de semblança més o menys
canina. No sé quin lord va venir expressament a unveil el petit monument i la seva entendridora inscripció. Mentre,
el nano de M and S ; segueix tiritant de fred. Bé, una cosa no treu l’altre, però
tot i així…
Vaig voler anar, i potser encara més
identificar-ne el nom (els mots són per a mi com les taules de fusta del nàufrag),
al carrer que tant m’havia agradat el dia anterior. Forrest Road (deu seguir
perquè una carretera de 50 ó 60 metres no s’ha vist enlloc). Donant a l’entrada
del parc aquest suara esmentat hi ha un pub que fa veritable goig: el Doctors.
Si ets doctor (no si pot ser de qualsevol disciplina, suposo que sí) et fan el
10% de descompte. Llegint la lletra petita diria que és una promoció reservada
als estudiants i encara alguna limitació més. El lloc té la gràcia dels locals
amb cantonada arrodonida. Un bon indret per atrinxerar-s’hi mitja tarda.
El dia anava caient sense calmar-se el més
mínim. Em va passar per alt fer una visita al Sandy Bell’s pub: Home of World
renewed –o renoved?- Folk Music. Amb això dels pubs passa com en tantes altres
coses de la vida: hom vol fer-ne colecció…
Anant d’una banda a l’altra, també captes la
diversitat de confessions que conviuen aquí: baptistes, unitaristes, els de la Church
of Scotland, la Salvation Army, els quakers… Deu haver hagut merder en el
passat. Algunes d’aquestes esglésies, congregacions o el que sigui, estan
instal.lades –com els evangelistes a casa nostra- en edificis d’aparença laïca,
en alguns casos semblants a un banc del segle XVIII. Hom no pot deixar de
pensar en tot el rerafons de la guerra civil de 1640, dels presbiterians i
puritans, dels ironsides de Cromwell,
del May flower i de l’execució de Maria Stuard, católica, a mans de la seva
parenta (cosina?) Isabel, anglicana.
Després de dubtar-hi molt vaig entrar en un
pizzeria anodina, Lawnmarket amb Victoria Street. Els restaurants amb interès
eren tots gairebé buits i no tenia massa sentit gastar per mirar, entotsolat,
un Buda o una figura de Shiva penjat de la paret. La presència d’una noia
escrivint, sola, en un ordinador mentre sopava va també pesar molt en la
decisió. Hi ha res més corprenedor, abassegadorament atractiu que una dona atractiva
llegint o escrivint, a mà o en un teclat. Aquí es reuneixen les dues forces
captivadores majors: la crida de la carn i la crida de la intel.ligència.
Resumint, vaig entrar, vaig demanar una pizza
picant (no sóc de pizzes, però amb el vendaval del que venia i al que tornaria
aviat, tota i qualsevol pitança era benvinguda). Vaig seure a una taula de
distància de la noia, veia el seu diàfan, acadèmic rostre de tres quarts;
rostre nòrdic (podia ser holandès o alemany; concentració eixerida; animació
interior, pell blanca però plena de vida sanguínia (la pal.lidesa farinosa del cabaret,
del mim, de la rauxa septentrional). No vaig trigar gaire a demanar-li què
estava escrivint, que sentia curiositat. Va somriure un pèl torbada i va
començar, amb la innocència de la honestedat i de qui ha estat capficat en un
món de raonaments, que preparava una lliçó per als seus alumnes.
